Vicent Partal - Fronteres

Tanmateix, el parany és massa evident. Perquè, com explicava amb la referència a Islàndia, cap traçat no implica necessàriament cap naturalitat. És al revés: els suports, en tot cas, han estat triats per algú, i utilitzats, per a dibuixar-hi conceptes polítics que necessitaven fronteres. Inventats.

Per exemple, la idea que la frontera oriental d’Europa se situa als Urals és una invenció de Pere el Gran, perfectament documentada. Pot semblar lògic que una cadena muntanyenca, ni que siga més aviat discreta, marque la fi d’un continent. Però el fet és que Moscou «era» a Àsia fins el 1720 i va ser el treball del geògraf Vassili Tatísxev que la va «moure» a Europa per atendre l’interès dinàstic de bastir una nova aliança de Rússia amb els països escandinaus i europeus en general. Dos-cents anys més tard, tanmateix, és fàcil de comprovar que l’expressió «de l’Atlàntic als Urals» va en boca dels polítics europeus com una afirmació indiscutida i indiscutible de la unitat continental. La lliçó és clara, doncs: si les idees tenen èxit, si els conceptes proposats tenen èxit, les fronteres, amb el temps, construeixen realitats.

Ho podem comprovar, fàcilment, nosaltres mateixos. Què ho fa, si no, que Cervera de la Marenda i Portbou, tan iguals en tot, i tan igualment catalanes, aquest darrer segle s’hagen separat cada vegada més? Evidentment, la resposta la trobem en l’acció, o la inacció, de sengles estats, concretada sobretot en l’existència d’una ratlla formal, administrativa i militar, que ha fet que els processos d’homogeneïtzació social al nord i al sud hagen anat divergint. I no sols els polítics: l’hora de sopar, la lliga de futbol o la de rugbi, les televisions que es miren, les marques del supermercat o les cançons que sonen a la ràdio, el color dels llums dels cotxes durant moltes dècades i tot. La gent, els ciutadans de Cervera i Portbou d’avui, són descendents dels mateixos ciutadans que fa cent anys eren completament indistingibles. Fa cent anys no hi havia manera de saber, si no aprofundies molt en la conversa, qui era de Cervera i qui era de Portbou. Tanmateix, dissortadament, avui es reconeix de seguida qui és de l’una vila i qui és de l’altra.

No podem negligir, doncs, que les ratlles són uns instruments extraordinàriament eficaços per a les nacions, a l’hora de bastir-les. Segurament el més eficaç i el primer de tots. I per això la primera nació moderna, la primera nació en el sentit modern de la paraula, la França de la Revolució, va córrer de seguida a pintar ratlles i a tancar espais que fins aleshores havien estat oberts i porosos. I completà de pressa i corrents el mapa dels Cassini —el mapa més innovador i segurament el més important i transcendental, en termes ideològics, de tots els mapes que s’han dibuixat mai.

És important d’entendre que la noció lineal de frontera, la idea que la frontera és una línia contínua que es pot traçar de manera exacta sobre un mapa, és relativament moderna. Com explica Daniel Power, a l'edat mitjana les fronters eren coses molt «discretes», res a veure amb les línies precises i armades que tenim avui. Si deixem de banda casos excepcionals que s’expliquen tots sols, com ara la Gran Muralla Xinesa, les ratlles contínues, les fronteres concebudes com una línia perfectament traçable, no apareixen fins al tombant del segle XIX. I no són presentades com els límits oficials de cap nació fins al tractat del 1814, que restableix els límits de la França del 1792.

Estudiant aquell moment, els geògrafs Jean Brunhes i Camille Vallaux han demostrat amb tots els ets i uts que la frontera lineal, tal com la coneixem avui, va ser una altra obra, una obra més, de la Revolució i l’Imperi. Un invent. Aquell tractat, efectivament, representa un abans i un després, car converteix per primera vegada les fronteres del nord i el nord-est de França en una línia continua. Transformant i suprimint la gran quantitat d’enclavaments aïllats que existien entre Philippeville i Landau en una delimitació perfectament lineal, en una línia que un segle més tard confirmà el tractat de Versalles.

Les cadenes de fortaleses militars que havien assenyalat fins en aquell moment els límits, sempre porosos, d’allò que podríem dir-ne un estat van deixar de tenir sentit d’aleshores endavant. La manera de fer la guerra, molt més ràpida, en va canviar certament el sentit. Però sobretot el va canviar l’emergència d’aquest colossal fenomen sociològic que anomenem «nació», i que des d’aleshores és impossible de separar de la moderna idea de «frontera». És allí on, per primera vegada, es lliga la idea de l’existència d’un poble a l’existència d’un cos territorial continu i homogeni. El 1814, quan els aliats retornen a França les fronteres de l’Antic Règim, les del 1792, ningú no s’adona que en realitat naix una cosa completament nova. La Revolució havia parit allò que després anomenàrem «estat-nació», que podem definir com la interacció entre el territori i uns ciutadans, una societat civil —i ja no uns súbdits d’una dinastia monàrquica— que es pensa a si mateixa com l’origen últim de la sobirania política.

I el fet que vull remarcar, molt notable, és que dos-cents anys després el món encara malda —amb escassa fortuna, tot s’ha de dir— per adaptar-se a aquest canvi monumental. La major part dels conflictes polítics hi tenen relació, molt particularment quan es tracta de modificar, d’esborrar o de bastir una frontera. I amb això, allò que abans sempre havíem observat com a punts de contacte, enriquidors, ens hem acostumat a considerar-los punts de fricció, perillosos. Un canvi que, pel bé de tothom, ja seria hora d’anar desfent.

***

Entre la frontera i la nació hi ha un vincle essencial, que és que la frontera dibuixa la nació. Ho explica bé Joan Francesc Mira: «La gran novetat, la gran innovació contemporània, en la manera de percebre l’àmbit suprem de pertinença, no és la seua territorialització, cosa general i antiga, sinó la transformació del territori en figura .» I continua: «Se sap que hi ha una terra nostra , i que hi ha altres terres : de bàrbars, de pagans, de moros i simplement d’estrangers. Allò que no se sap, fins a un temps molt recent, és la forma d’aquesta terra nostra. [...] Ni tan sols es percep —perquè tampoc no es concep— que aquest espai nostre haja de tenir alguna forma presentable.»

Efectivament, això és així. Una frontera es pot definir dient que és en realitat el perímetre d’inclusió i d’accés a una ciutadania de qualsevol estat. La frontera tanca, enclou dins seu, un projecte de nació que després, i en tot cas, caldrà veure si es pot realitzar o no. Massimo d’Azeglio —ens ho recorda Hobsbawn— ho va expressar amb una cruesa insuperable: «L’Italia è fatta. Restano da fare gli italiani.» Una volta tens la figura dibuixada, aleshores cal que la forma definesca el contingut. Sembla senzill, però el problema de fons continua sense ser resolt. I és que no és gens clar, és que ningú no sap explicar-ho massa bé, què és una nació. Com definir-la. No hi ha, de fet, cap esquema acceptable i acceptat per tothom, recognoscible, que servesca per a dir que això o allò és una nació. I d’això se’n deriva inevitablement que la frontera política dels estats, cada frontera estatal, és una font de conflictes potencial, un objecte polèmic permanent.

Més o menys tothom sap què és un estat: un ens administratiu que gestiona el poder i té el monopoli de la violència dins un espai dibuixat precisament per les fronteres. I hi ha una llista homologable d’estats, que admet algunes discussions però ben poques. La nació, en canvi, és una cosa distinta de l’estat, és un àmbit d’identificació col·lectiva i un motor de convivència, que no necessàriament encaixa amb les línies que algú ha dibuixat sobre un mapa. I que, de fet, no hi encaixa gairebé mai. Els estudiosos, i els polítics, han aportat durant segles definicions molt interessants sobre què és una nació, sobre què hauríem d’entendre per nació. Però la realitat és que som molt lluny de la unanimitat i, per tant, preval la polèmica. Tothom es pot reclamar d’una nació o d’una altra amb independència de la ciutadania burocràtica, administrativa, que li correspon per l’atzar d’haver nascut dins aquesta línia o aquella, emmarcat en l’espai que dibuixa aquesta frontera o aquella.