Vicent Partal - Fronteres

Per desgràcia, el món contemporani ha passat de manera insensible per damunt de tots aquests matisos i ha universalitzat la versió més pobra de la frontera, aquella frontera westfaliana, hereva directa del front de guerra, pensada a partir del reduccionisme europeu i desproveïda de matisos. La frontera de la barrera i el guardabarrera, dels documents i el control de pas. La del passaport com a exigència. La dels militars. Aquesta és la frontera que s’ha fet ubiqua. Tant, que fins i tot ha arribat a zones del planeta on la idea que ací s’acaba una cosa i allà en comença una altra ni havia existit mai ni pràcticament s’entenia. Amb la qual cosa s’ha reduït a cendra la riquesa que implica l’intercanvi entre poblacions.

Espais on abans el contacte es practicava d’una manera pròpia i única, amb regles complexes i interessantíssimes, avui s’han estandarditzat i sempre, dissortadament, a costa de posar fi a allò que els era particular i abraçar l’obsessió europea per la ratlla i la seua inviolabilitat. Per exemple, Abd-al-Aziz ibn Saüd, el primer rei de l’Aràbia Saudita (1932), va refusar tossudament de fixar cap línia de delimitació en el desert obert, tot argumentant que les tribus el feien servir precisament per a desplaçar-se. Que el desert no separava sinó que unia, com ha passat també sempre amb la mar —allò que Fernand Braudel va explicar amb el seu llibre sobre el gran «espai líquid» que és la Mediterrània. Finalment, el rei acceptà de marcar una línia de punts sobre un mapa, però a condició que fos només una ratlla formal, sense fortificacions ni controls i en canvi que fos garantida la llibertat d’accés de les tribus del Najd, de l’altiplà central, als pous que romandrien a la banda iraquiana. D’aquell desig avui no en queda res: el pas fronterer d’Arar amb an-Nukhib, el pas més important que resta entre les actuals Aràbia Saudita i Irac, va ser reobert fa poc, el novembre del 2020, després d’haver estat vint anys seguits tancat.

Hi ha hagut propostes interessants que intentaven salvar aquest conflicte entre allò que era normal i allò que imposava la geopolítica. El geògraf i historiador Alpha Oumar Konaré, cap d’estat de Mali entre el 1992 i el 2002, va posar sobre la taula l’interessant concepte del país-frontera , en un intent de conciliar la tradició de la frontera com un espai obert de contactes amb la realitat actual de la frontera com un espai de control. Konaré proposava, i no se’n va eixir gaire bé, de crear una àrea que s’havia d’estendre a vint quilòmetres a banda i banda de la ratlla oficial, dins la qual el desplaçament seria lliure, precisament amb la intenció de no trencar barreres administratives imposades des de fora de la continuïtat humana natural realment existent.

El país-frontera volia donar resposta a una d’aquestes realitats evidents i indiscutibles. Allà on s’entrecreuen Mali, Mauritània i el Senegal hi ha la terra soninke, l’espai d’una comunitat humana que a la vegada és un continu funcional vinculat al pas del riu Senegal, i que viu de sempre per damunt de les fronteres administratives. Amb aquella proposta, Konaré pretenia donar una resposta sensata i moderada al fracàs dels estats africans a l’hora d’adaptar-se a la realitat i a la quotidianitat dels seus pobladors, separats tots per unes fronteres artificials creades pels colonitzadors sense cap més sentit ni interès que el purament colonial. D’aquesta manera, evidentment, qüestionava l’aplicació rigorosa del concepte westfalià de la frontera en una part del món on la còpia mimètica de l’invent europeu no respon objectivament a cap realitat ni resol problemes. Ans al contrari: en crea.

Però no cal que ens enganyem. Idees i projectes com aquests, brillants, dúctils, sensats, són propostes excepcionals en un món que ha assumit les ratlles duaneres com a tret definidor. Com a tret ordenador. És cert que no té molt de trellat i que aquestes ratlles són un focus constant de violència i inestabilitat. Però és fora de tota discussió que nosaltres vivim en un món fet definitivament de fronteres. O més en concret encara de «díades», aquell concepte metòdic creat per Michel Foucher que tant ens ajuda a reconèixer i reconstruir les ratlles del mapa, mirant-les fragment a fragment, segment a segment, sense deixar-nos endur per la línia aparentment completa, tal com està avui, fixa, sinó per la manera com s’ha anat construint amb el temps, pas a pas, tram a tram i circumstància a circumstància.

***

Al llibre Land , Simon Winchester afirma que ara mateix hi ha 317 fronteres reconegudes o factuals, línies pintades sobre un mapa que a la pràctica tenen la funció de dividir el nostre món oficialment, sobretot en estats. Aparenten ser moltes i són certament moltíssimes, comparades amb les que hi havia fa cent anys o seixanta. Però, així i tot, les ratlles oficials que separen els estats no són totes les fronteres que hi ha ni tampoc són les més interessants. Especialment si entenem, com entenc jo, la frontera d’una manera menys restrictiva i funcionarial, més porosa, més oberta al detall. Com un espai on es barregen coses més que no pas com un espai creat per a separar coses per força.

El defecte principal de les fronteres estatals és que són com les isòbares de la política, simples dibuixos conceptuals de pressions atmosfèriques que xoquen. I per això mateix sempre són i sempre seran inestables i subjectes a modificació, mal que pese a cada nacionalisme amagat rere cada estat. Tanmateix, en contrast amb això, els espais geogràfics d’intercanvi i relació entre els éssers humans, les fronteres enteses en el sentit més ampli i interessant del terme, els punts on grups humans diferents ens toquem, són i seran sempre tota una altra cosa molt més rica, infinitament més suggestiva, sovint enlluernadora. Entre més coses, per això que explica tan bé Wisława Szymborska: «Només allò que és humà pot ser estranger de debò. La resta és vegetació barrejada, talps subversius i vent.»

Segurament per una certa consciència d’això, per la consciència de la pròpia debilitat, les fronteres polítiques, les fronteres d’estat, s’han intentat i s’intenten sempre sacralitzar. Volen prendre l’aparença de línies «naturals» o «lògiques», amb sentit per si mateixes, independentment del pas del temps. És per això que els accidents geogràfics han estat sovint invocats com a frontera, amb el propòsit de dotar-la d’una aparent «legitimitat natural». Segons les dades que presenta Foucher a L’obsession des frontières , només un 21% dels traços actuals de les fronteres mundials no van vinculats a suports hidrotopogràfics —rius, muntanyes, llacs... Amb la voluntat poc dissimulada, és clar, de vincular la frontera més a la natura que no pas a la política.