Pep Martí - Els que manen

Tenia el poder, però li mancava la glòria. Encara va trigar uns anys a poder tornar a Catalunya per la porta gran. El seu suport decisiu a la candidatura de Barcelona pels Jocs de 1992 el va catapultar i li va permetre reescriure la seva biografia. El franquista que encara el 1974 aixecava el braç i lluïa camisa blava era el mateix que a Lausana proclamava la victòria de Barcelona. I la seva.

Potser una de les imatges més representatives de la complexitat de la realitat política sorgida de la Transició es va produir en la cerimònia d’inauguració dels Jocs. Va ser quan l’alcalde de Barcelona, Pasqual Maragall, va recordar en el seu discurs l’Olimpíada Popular de 1936, truncada per l’esclat de la Guerra Civil, i la figura del president Lluís Companys, que donava nom a l’Estadi Olímpic, amb Juan Antonio Samaranch al seu costat.

Des d’aquell moment, Samaranch Torelló es va convertir en un intocable, entrant —o continuant— en nombroses institucions, des de la presidència de La Caixa fins a l’executiva del RACC. El 30 de desembre de 1991 el rei Joan Carles va atorgar-li el títol de marquès de Samaranch. Un títol que, a la seva mort el 2010, va passar a la seva filla, Maria Teresa Samaranch Salisachs (1956), que també ha entrat amb força en el món dels alts directius esportius: va ser durant dos mandats presidenta de la Federació Espanyola d’Esports de Gel.

Discreció davant el Procés

A diferència d’altres cognoms del patriciat català, els Samaranch no han destacat per posicionar-se públicament sobre el procés independentista. La seva oposició frontal sempre s’ha donat per descomptada, això sí. Francesc-Marc Álvaro, al seu llibre Per q uè hem g ua nyat , explica una de les reunions del president Artur Mas amb diverses figures de l’elit econòmica, en què exposava la necessitat d’apostar per un camí cap a la independència. Hi eren també l’ara president de Planeta, Josep Creuheras, i la presidenta del Santander, Ana Botín. Dels presents, qui va ser més vehement —en contra— va ser Maria Teresa Samaranch Salisachs.

Des de l’executiva del poder olímpic, Juan Antonio Samaranch Salisachs ha deixat clar el seu posicionament. En vigílies de l’1-O, el 2017, preguntat per la reivindicació que Catalunya pogués veure reconegut el seu propi comitè olímpic, va ser molt clar dient que «el COI no està preocupat, ni tan sols ocupat, en aquest assumpte».

Però sempre ha tingut cura de restar al marge de declaracions polèmiques i no ha format part dels que han contemplat la realitat amb mirada immobilista. L’octubre de 2018, en una entrevista a La Vang ua rd ia, afirmava que el projecte de Jocs d’Hivern Pirineus-Barcelona per al 2030 podria ser un element «cohesionador». «Al final, les administracions es cansaran, no?», va dir en referència a la «inflamació» política.

Poc després, en una entrevista a Antena 3, preguntat sobre la política del nou govern de Pedro Sánchez i la possibilitat de distensió amb Catalunya, Samaranch avalava la necessitat de rebaixar la tensió i es confessava: «Soc molt tebi», i afegia que «s’ha de dubtar molt». Una astúcia que deu molt al que devia aprendre del seu pare.

Volant cap a Pequín

La connexió xinesa és una altra clau en la trajectòria de Samaranch Salisachs. El nom del seu pare —conegut com a «Salamanchi»— és enaltit en el règim xinès perquè s’agraeix a l’expresident del COI haver facilitat que Pequín fos seu olímpica. Els Jocs es van celebrar el 2008, però la votació que va elegir la capital xinesa va tenir lloc al final del mandat de l’expresident. Potser per això, la Fundació Samaranch per al Desenvolupament de l’Esport, una iniciativa de la família Samaranch, va establir la seva seu a Pequín el 2012. La fundació s’ha associat amb el grup Beijing Tourist Group (BTG), consorci estatal de la Xina, per impulsar el turisme xinès a l’estat espanyol. En el seu consell hi ha Alfonso Rodés, president d’Havas a Espanya, un dels grans holdings internacionals de comunicació i publicitat.

La figura dels Samaranch és potser la més emblemàtica de totes les contradiccions que expliquen la Transició. Foscor i glòria, oportunisme i talent polític es donen la mà. Com en molts altres casos, l’ambició, sovint sense prejudicis ni escrúpols, s’ajuntava amb el desig de reconeixement social i també amb l’afany de grandesa. El nom Samaranch està ja lligat a capítols brillants del passat recent i ajuda, com pocs exemples més, a entendre allò que som.

La seducció dels negocis

Isidre Fainé, el poder de transformar La Caixa en el banc més gran

La seva gestió al capdavant de CaixaBank i de la Fundació La Caixa, de la qual és president, ha marcat una era de la història financera del país

València, dijous 3 de desembre de 2020. La junta general d’accionistes de CaixaBank avala la fusió amb Bankia. D’aquesta manera, s’ha fet realitat el somni d’Isidre Fainé: que CaixaBank es convertís en el primer banc de l’estat espanyol, amb uns actius totals de 664.027 milions d’euros, dels quals més de 445.000 són aportats per l’entitat catalana. Es tracta de la fusió bancària per absorció més important a l’estat espanyol en les darreres dècades. Un procés en el qual ha estat determinant la figura d’Isidre Fainé, president de la Fundació La Caixa, el professional de les finances que ha acumulat més poder i que haurà deixat impresa la seva acció en una era de grans inestabilitats econòmiques i socials d’aquest país.

L’operació del pas de ser una caixa d’estalvis a ser una fundació accionista majoritària del nou banc que va agafar el relleu financer de la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis de Barcelona, La Caixa de tota la vida, es va efectuar sota el guiatge d’Isidre Fainé. Es posava de manifest amb aquesta maniobra un dels trets de l’actual president, en la mesura que per sobreviure i reeixir amb èxit en aquest context es demana una energia i una força resolutiva que se situa més a prop de la duresa que de la condescendència.

L’home de caràcter afable i que busca la proximitat amb els seus interlocutors és el mateix que guia accions executives amb mà de ferro dins d’un guant de seda. Es pot dir que «el món s’atura quan Fainé entra en un despatx», una frase que en recorda una altra, que diu que l’actor irlandès Cillian Murphy «glaça l’aigua només amb la mirada». No deu ser ni una cosa ni l’altra, però el cert és que el lideratge de Fainé sobre el seu entorn és intens i vigorós, dels que es fan notar.

Isidre Fainé Casas (Manresa, 1942) és doctor en Ciències Econòmiques, ISMP en Business Administration per la Universitat Harvard i diplomat en alta direcció per l’IESE. Una definició ràpida: és un home que s’ha construït a ell mateix. A diferència de molts altres cognoms il·lustres que ocupen setials del poder econòmic català, Fainé ha crescut a partir del material aspre d’uns orígens familiars gens acomodats.

Una infantesa difícil de postguerra

Una frase que Fainé ha repetit en algunes intervencions públiques és que «un es cura de tot menys de la seva infantesa». Nascut en plena postguerra en una família de pagesos sense possibilitats del barri de les Escodines, a Manresa, el futur banquer va ensenyar a llegir i a escriure als seus pares. «Estic orgullós d’haver nascut en una família humil», va testimoniar a la seva ciutat nadiua quan va recollir un premi del diari manresà Reg ió 7 . El periodista Xavier Domènech hi va escriure que els Fainé eren una família d’agricultors en un dels barris més antics de la ciutat, un barri de cases modestes, «que dels seus portals encara en sortien carros tibats per mules, uns pocs carrers amb negocis modestos, amb llogaters que treballaven a les fàbriques».