Pep Martí - Els que manen

A la junta del Palau hi va haver sempre membres d’una burgesia que apostava per una idea de país i tenia inquietuds culturals, com el mateix Joan Millet, o el segon president, Joaquim Cabot, que també donaria per a un capítol propi com a burgès nexe de la indústria i la cultura. D’una nissaga de joiers del Bages, va ser president de la Cambra de Comerç i Navegació i amic i mecenes de mossèn Cinto Verdaguer.

La història de l’Orfeó Català es confondrà amb la del catalanisme polític, especialment en la seva versió més confessional i propera a la Lliga. Emblemes d’aquests anys d’efervescència nacional seran El cant de la senyera , amb text de Joan Maragall i música de Lluís Millet, o la mateixa senyera símbol de l’Orfeó, beneïda a Montserrat pel bisbe de Vic, Josep Morgades, el 1896.

La primera topada amb la justícia

El músic Lluís Millet tenia sis germans, dos dels quals van morir molt joves. Dels altres, Salvador i Josep eren mariners, i Francesc i Joan, comerciants. Aquest darrer, Joan Millet i Pagès (1860-1911), era l’avi del futur saquejador del Palau. Va tenir set fills, Joan, Fèlix, Josefina, Francisca, Maria, Antònia i Salvador. Comerciant (corredor de cotons), viatjava molt per Europa, especialment amb destinació a Liverpool, on hi havia el mercat de cotó més important d’Europa, i va poder acumular certa fortuna. Una dada que ho corrobora és que va ser soci de Gebrüder Volkart, que arribaria a ser una de les grans companyies cotoneres europees.

És curiós com els problemes judicials han caracteritzat la biografia familiar dels Millet des de molt abans de l’esclat del cas Palau. Joan Millet va passar per moments complicats en els seus negocis. Cap al 1908, van fer fallida, segons expliquen Núria Vilà i Maria Villanueva en la recerca esmentada, i es va obrir un litigi amb els seus creditors. Joan, que havia convençut un dels germans, Francesc, perquè deixés les seves activitats per treballar al seu costat com a comerciant de cotó, es va trobar atrapat enmig d’un mar de deutes. Tots dos germans van fugir a Atenes cames ajudeu-me. És una situació que els va acabar duent a un enfrontament entre ells, malgrat la intervenció del germà músic per posar-hi pau.

L’ajuda de Cambó

Finalment, va poder tornar a Catalunya, quan sembla que es va resoldre part del litigi amb els creditors, un afer en què van intervenir en favor seu algunes personalitats rellevants, entre elles el polític de la Lliga Francesc Cambó. Joan Millet moriria poc després, el 1911. Una de les seves decisions dels darrers anys va girar entorn de la compra d’una finca que havia estat propietat del periodista Eugeni Xammar a l’Ametlla del Vallès. Aquest és un referent important en la història familiar. Davant els problemes econòmics que va haver d’afrontar, la va vendre a la família del també cotoner Francesc Sindreu, que la va posseir fins a la Guerra Civil, quan va ser assassinat allà mateix. Els Sindreu se’n van anar desvinculant i Fèlix Millet i Maristany, fill de Joan, la va recuperar per a la saga.

Millet i Maristany, el pare

L’altra gran figura de la família és Fèlix Millet i Maristany, fill de Joan Millet, que viu entre 1903 i 1967. Comparteix la ideologia nacionalista familiar i les inquietuds culturals, però podríem dir que és més Joan que Lluís, més prosaic que líric, perquè es decanta per les activitats empresarials. Dirigent de la Federació de Joves Cristians de Catalunya (Fejoc) durant els anys de la República, patirà les contradiccions de molts burgesos catòlics i catalanistes.

L’esclat de la Guerra Civil va suposar un trasbals per als Millet, que van témer els atacs de grups incontrolats. Fèlix Millet va demanar protecció al conseller de Cultura, Ventura Gassol, que li va facilitar que embarqués rumb a Marsella, des d’on es va traslladar a Trieste, a la costa de l’Adriàtic.

Millet compartia amb el seu pare un tret característic de bona part de la saga: una vivor que els feia espavilats per a tot tipus de negocis. S’havia casat als anys vint amb Montserrat Tusell, filla de l’industrial acabalat Xavier Tusell Gost, que dirigia Fábricas Reunidas de Cauchos y Apósitos (Fracsa), i alhora presidia l’asseguradora Barcelona. En tots dos àmbits, el gendre hi va penetrar amb força.

En el moment de fugir de Catalunya i anar a Trieste, el 1936, va entrar en contacte amb la companyia d’assegurances Assicurazioni Generali, que havia absorbit l’asseguradora del sogre, i va treballar durant un temps a l’empresa.

De fugit dels republicans a processat pels franquistes

Així que va poder, Fèlix Millet i Maristany va tornar a la Península i va entrar en zona franquista. Es va convertir així en un català de Burgos, i es va establir un temps a Sevilla, on va arribar com a delegat de Generali. A la capital andalusa coneixia un personatge rellevant des dels temps de la Fejoc: ni més ni menys que el cardenal Pedro Segura. Quan algú va denunciar Millet per catalanista i el van sotmetre a un consell de guerra, Segura va intervenir en favor seu i el procés va quedar interromput. Segura, un eclesiàstic monàrquic i ultraconservador, s’havia enfrontat amb la República i anys després ho faria amb Franco, a qui detestava.

Després de l’ensurt amb les noves autoritats, va ser l’hora de refer els contactes i la reubicació professional. Gràcies a la companyia italiana va entrar al Banco Vitalicio, mentre ell s’obria pas en el camp de les assegurances amb una marca nova, la Compañía Hispanoamericana de Seguros y Reaseguros, lligada a Assicurazioni Generali. Més endavant, va entrar de ple al Banco Popular de los Previsores del Porvenir, petita entitat creditícia que es va convertir en el Banco Popular.

Millet va ser president del banc entre 1945 i 1956, des d’on facilitaria l’entrada d’uns importants cosins seus, destinats a responsabilitats molt altes en el poder financer espanyol, Luis i Javier Valls-Taberner, com recorden Andreu Farràs i Pere Cullell a L’ oa si català . Els Valls-Taberner van acabar dirigint el banc, que estava resistint-se a un intent d’absorció per part del Banco Central d’Ignacio Villalonga.

Entre els negocis i el mecenatge

Fèlix Millet i Maristany va ser també un gran mecenes i un protector de nombroses activitats catalanistes. El seu oncle, Lluís Millet, va morir el 1941, i fins al 1946 l’Orfeó no va poder reprendre les seves actuacions. Però ell en va ser un impulsor i va presidir l’entitat, mentre que la coral era dirigida pels hereus del músic fundador. Va ser el fundador de la Benèfica Minerva, entitat que va fer de paraigua de moltes iniciatives que només podien fer camí al marge dels canals oficials.

En aquells anys difícils, Millet i Maristany va ajudar a obrir-se pas a molts joves catalanistes. Potser el més rellevant va ser l’advocat Josep Benet, que durant un temps va ser secretari particular seu. Va acollir Jordi Maragall —pare de Pasqual Maragall— i va subvencionar algunes de les millors traduccions de Carles Riba i Josep Maria de Sagarra. El seu vessant més conegut en l’àmbit de la represa cultural és el d’haver estat un dels fundadors d’Òmnium Cultural, que va presidir.

Plàtans, cacau i saxos a Guinea

A la seva mort, el 1967, va deixar cinc fills, i el lideratge efectiu de la família va passar al seu fill Fèlix Millet i Tusell. Joan i Xavier, que eren els més grans, van dirigir els seus interessos cap al negoci d’assegurances i el Banco Vitalicio.

I Fèlix Millet? Acabats els seus estudis d’enginyeria tècnica, el pare va decidir enviar-lo a Guinea Equatorial. No era un cas aïllat en aquells anys, on algunes famílies de l’alta societat havien fet arrels —sobretot econòmiques— en la que era una colònia espanyola. La magnífica exposició Ikunde que es va poder veure fa uns anys al Museu Etnològic ho contextualitza molt bé.