Pep Martí - Els que manen

La via olímpica

El 4 d’agost de 2016, va ser un dia molt especial per a Juan Antonio Samaranch Salisachs. L’assemblea del COI reunida a Rio de Janeiro el va elegir vicepresident primer de l’organisme. Entrava així en el rovell de l’ou de la institució, només a un pas de la presidència, en mans de l’alemany Thomas Bach, que concloïa mandat el 2021.

Samaranch Salisachs va entrar al plenari del COI el 2001, just quan el seu pare, Juan Antonio Samaranch Torelló, abandonava el cim del moviment olímpic després de vint-i-un anys de regnat. Però el fill ha hagut d’aprendre a esperar, una qualitat que va caracteritzar també el seu pare, que es va sobreposar sempre als obstacles i que va saber treure profit de les derrotes.

L’any 2007, Samaranch Salisachs va perdre la votació per ser membre de l’executiu del COI. Però el 2012, el triomf ja no se li va escapar, derrotant l’atleta Serguei Bubka, un nom llegendari dels Jocs. Quatre anys més tard, ja n’era vicepresident. Samaranch va perdre la vicepresidència el 2020, però el febrer del 2022 la va recuperar amb un resultat abassegador.

Un currículum forjat al món de les finances

Samaranch fill s’ha abocat professionalment al món de les finances. Després de finalitzar els estudis d’enginyeria industrial a la Universitat de Barcelona, va fer un postgrau a la Universitat de Nova York. Va establir-se a la ciutat nord-americana i va treballar uns anys al departament de negocis de la International Flavours and Fragances, una de les multinacionals del sector de la cosmètica.

Després va actuar d’analista financer del banc d’inversions First Boston Corporation (1986-1989), una marca llegendària que va arribar a ser la primera empresa de la Borsa de Nova York i que acabaria, uns anys després, absorbida per Crédit Suisse.

Ja era a la sala de màquines del gran diner. El món de les altes finances l’havia seduït i va entrar com a vicepresident i soci a S. G. Warburg & Co., un altre gran de la banca d’inversió, amb seu a Londres, que havia estat fundat per dos jueus alemanys que van fugir del nazisme. Samaranch va estar-hi vinculat dos anys, del 1989 al 1991.

Allí va conèixer Pedro Gómez de Baeza, un tauró de les finances, amb qui va fundar GBS Finance SA, a la qual continua vinculat. Es tracta d’un banc d’inversions especialitzat en fusions i administració de grans patrimonis, tant del sud d’Europa com de l’Amèrica Llatina i la Xina, una connexió aquesta molt important per a Samaranch fill. En el consell, hi són com a senior advisors altres vips catalans, com Gonzalo Rodés Vilà i Alfonso Maristany Cucurella, expresident del Círculo Ecuestre.

Si a Nova York va penetrar en el moll de l’os del món financer, també allí va conèixer la que seria la seva esposa, Cristina Bigelli, amb qui es va casar el 1988. Bigelli és una empresària de la moda amb qui té quatre fills (Juan Antonio, Matteo, Alessia i Allegra) i que va obrir una botiga de luxe al cor del Madrid «pijo», al barri de Salamanca. Mantenen un to discret en la seva vida social, que inclou moments exquisits com les seves festes de Cap d’Any, que solen celebrar en una de les destinacions més chic de l’alta burgesia europea: la ciutat suïssa de Gstaad. Allí coincideixen amb amics, i també socis, com el banquer Gómez de Baeza, un altre habitual dels Alps helvètics.

Present a diverses entitats, Samaranch presideix el Summit Shopping Tourism & Economy, un important fòrum sobre turisme; és vicepresident de la Federació Internacional de Pentatló i vicepresident del Reial Automòbil Club de Catalunya (RACC), una altra posició en què va succeir el seu pare. La relació entre l’expresident del COI i qui va ser «etern» president del RACC, Sebastià Salvadó, ja desaparegut, sempre va ser molt propera.

Especulant a Ciutat Meridiana

La figura de Samaranch pare reuneix molts vessants. Un ens transporta a la Barcelona dels seixanta, en els anys de l’especulació urbanística, quan ell era un alt dignatari del règim franquista. Eren temps en què política i negocis vinculats al desarrollismo anaven plegats. Els periodistes Jaume Fabre i Josep Maria Huertas van relatar molts capítols d’aquella etapa a Tots els barris de Barcelona .

L’alt nivell d’humitat de Ciutat Meridiana va fer descartar la construcció d’un cementiri. I s’hi van aixecar pisos. Com expliquen amb ironia els veïns que coneixen la història, l’afany de lucre va convertir el que havia de ser un lloc de descans dels difunts en un negoci per a alguns vius. A finals dels cinquanta, s’havia constituït Urbanizaciones Torre Baró SA. Un cop d’ull al consell d’administració en dona pistes. El presidia Juan Antonio Samaranch, aleshores home fort de la Diputació. Marià Ganduxer, un altre dels promotors, que era regidor a l’Ajuntament, era també al consell. Molts anys després, impulsaria l’entitat espanyolista Empresaris de Catalunya.

El projecte urbanístic, avalat per l’alcalde Josep Maria de Porcioles, tenia cobertura política. Segons Fabre i Huertas, un home clau en la creació d’Urbanizaciones Torre Baró SA va ser Josep Banús, promotor immobiliari que va fer l’agost durant el franquisme i que, entre d’altres, va ser el promotor del cèlebre Puerto Banús de Marbella. Va obtenir contractes sucosos. Per exemple, el de la construcció dels accessos al Valle de los Caídos.

Urbanizaciones Torre Baró SA en va fer de grosses. Però el cas de Ciutat Meridiana va ser destacat. Les construccions s’enfilaven per la serra de Collserola, a la sortida de Barcelona i a prop d’on, els anys trenta, algú havia somiat d’aixecar una ciutat jardí. Als problemes d’humitats, les cases hi afegien també mancances greus de construcció. L’any 1970 van començar les primeres protestes. Les mobilitzacions contra les destrosses de Ciutat Meridiana van ser un dels símbols de l’emergència del moviment veïnal i les crítiques a la Barcelona porciolista. Una pàgina negra vinculada al franquisme que l’èpica dels Jocs va emblanquinar. Els Samaranch tenien corda per estona.

Una escola del poder

Possiblement, si hi ha un nom que ha representat el poder amb majúscula en la història de la Catalunya de les darreres dècades, aquest ha estat el de Juan Antonio Samaranch Torelló. Forjat en els rengles del Movimiento Nacional del franquisme, dirigent de les estructures oficials de l’esport, la Delegació Nacional d’Esports —amb la presidència del Comitè Olímpic Espanyol— li va servir de plataforma dins del règim.

Apartat d’aquest càrrec després d’una pugna interna per decisió del ministre Torcuato Fernández Miranda, es va refugiar a la Diputació de Barcelona a esperar temps millors. Arribarien aviat. El 1973 ja presidia la corporació municipalista.

La mort de Franco el va agafar amb mal peu. En unes declaracions a TVE, va fer el seu judici sobre la figura del dictador, dient coses sorprenents, com que Franco no s’havia oblidat dels catalans en el seu testament polític perquè hi parlava de «la rica multiplicidad de las regiones» de l’estat espanyol. Havia anat preparant el terreny, acostant-se a la figura del príncep Joan Carles. Però a Catalunya la situació el va superar. Els crits de «Samaranch, fot el camp!» a la plaça de Sant Jaume anunciaven un futur immediat difícil. Va intentar aixecar un partit de dreta que s’adaptés al nou moment, Concòrdia Catalana, però no va fructificar.

Aleshores, va fer un gran moviment estratègic, que pocs van entendre. Va demanar al president del govern, Adolfo Suárez, l’ambaixada a Moscou. I se’n va anar a l’URSS, on va aprendre rus i, sobretot, va sumar suports per esdevenir un dia president del COI. L’antic falangista va fer amics entre els dignataris soviètics i els de la resta de països de l’Est. Un bloc de vots que va ser determinant en la seva elecció el 1980 per liderar el moviment olímpic.