Pep Martí - Els que manen

L’anècdota té elements de categoria per entendre la seva personalitat perquè aplega tota una visió del món i denota una concepció de la feina gairebé mística. De la feina i, per extensió, del poder que acabi creant aquesta feina. Hi ha un fil conductor entre els ensenyaments de la mare («A la vida has vingut a servir», però també «cal força de caràcter en els moments difícils») i el que aprèn de l’entorn de l’Obra.

Els que han treballat amb Fainé han sentit frases com «el poder és servir» i «un gandul no pot ser un bon cristià». Recorden també quines són les tres qualitats que diu que valora en les persones i, en concret, en els que volen treballar en un banc: intel·ligència, ganes de menjar-se el món i bones relacions personals.

Davant el procés independentista: negocieu, negocieu

«La vida són grans acords», va assenyalar Fainé quan la periodista Mònica Terribas li va preguntar pel procés independentista el 2014. I va afegir que això sempre «implica una negociació». En la mateixa entrevista, va negar categòricament que ell estigués compromès en cap operació per fer de pont entre el govern espanyol i la Generalitat. «No faig lobby en aquest tema», va deixar dit.

El cert és que el seu nom va aparèixer de manera insistent en els mitjans com un actor entre les institucions polítiques per trobar una sortida que evités el temut xoc de trens. En les seves converses amb els presidents Artur Mas, Carles Puigdemont i Quim Torra, sempre va insistir en el poder de la negociació. Aquest va ser un element constant. Un dels consells que els va donar era que defensessin un sostre d’autogovern com el del País Basc i que no s’enroquessin en una cosa que l’Estat no voldria concedir mai: un referèndum d’autodeterminació.

Fainé sembla estar convençut que Catalunya pot trobar el seu espai dins de l’estat espanyol i dins de la Unió Europea, «però ha de saber negociar». També ha defensat que quan la unió fiscal —no només la bancària— sigui una realitat, donarà moltes oportunitats a Catalunya, si les sap i les vol aprofitar.

Tardor del 2017: decisions que s’han hagut d’explicar

La decisió de CaixaBank i de la Fundació Bancària La Caixa de traslladar les seves seus oficials fora de Catalunya després del referèndum de l’1 d’octubre de 2017 va ser una mesura controvertida que va generar fortes crítiques en amplis sectors de la societat catalana. Fainé sempre ha negat que fos impulsor o inspirador del famós decret Guindos que va facilitar el trasllat d’empreses sense passar per les juntes d’accionistes. Des del seu entorn s’assegura que la seva participació en el polèmic decret «va ser zero».

Una altra cosa és la decisió del trasllat de CaixaBank a València, i de la Fundació a les Illes. El mateix Fainé, en la seva compareixença davant la comissió del Parlament de Catalunya sobre els efectes de l’aplicació de l’article 155, el febrer de 2020, després de negar que existissin pressions del poder polític, va advertir: «O els temes de confiança es maten ràpidament o el problema es fa cada vegada més gran. Els estalvis de la gent són sagrats i s’han de prendre decisions difícils en moments difícils, i això va ser suficient per tallar una sortida de dipòsits que anava en majúscula».

Jordi Gual, aleshores president de CaixaBank, va xifrar en uns 7.000 milions d’euros els fons retirats pels clients en la setmana posterior al referèndum. «Ho havíem de tallar en sec», va assegurar. En aquesta línia, Fainé ja havia explicat al Financ ia l Times l’abril de 2015 —en un extens treball que el mitjà va dedicar a CaixaBank— que «jo no tinc cap obligació política a Catalunya, excepte garantir que els estalviadors catalans no perdran els seus diners».

En algun moment, Fainé no ha amagat la seva irritació davant les crítiques rebudes per CaixaBank i la Fundació pel trasllat de les seus. Davant del Parlament va sentenciar que «som tan catalans com ho érem abans, o més». En privat, se li ha sentit dir que «de Catalunya, no ens trauran ni a canonades». En defensa d’aquesta posició, esgrimeix que el canvi va tenir un caràcter tècnic, però que la realitat diària del banc i de la fundació és que segueixen com sempre amb els centres de decisió a Barcelona. Actualment, però, en medis propers al govern de la Generalitat es considera poc probable que l’entitat retorni les seves seus a Catalunya ni a curt ni a mitjà termini.

D’una banda, pesava la realitat inquietant que si es consolidava una Catalunya independent i fora de la Unió Europea, el banc quedaria desproveït de l’abric del Banc Central Europeu i la seguretat de clients i accionistes correria un perill màxim. Des d’aquesta òptica, s’havia argumentat que traslladar la seu a territori de la Unió Europea era inevitable fins i tot des d’una estratègia independentista. En aquell moment, en la visió de Fainé i de la cúpula bancària, una idea estava clara: en cap cas es podia posar en risc la pertinença a la zona euro.

Tanmateix, no es podia perdre de vista l’impacte social i polític que va tenir aquesta migració, ja que va generar un efecte dòmino que queda per veure si s’hauria produït o no, segons el que hagués fet CaixaBank. Un corrent que va arrossegar companyies industrials que no tenien cap motiu real per canviar l’adreça de la seva seu.

Va ser en la mateixa compareixença al Parlament que Fainé va explicar que «tots els presidents catalans» havien demanat a CaixaBank que esdevingués el primer banc d’Espanya. Més d’un cop, ha expressat la sorpresa que li han causat algunes crítiques sorgides des del sobiranisme per l’aposta de l’entitat per conquerir el mercat espanyol.

L’arquitectura de la Fundació La Caixa, Criteria i CaixaBank

La presidència de la Fundació La Caixa i de CriteriaCaixa, que és la seva font d’ingressos, està concentrada en la persona d’Isidre Fainé, que va deixar la presidència de CaixaBank per incompatibilitat de càrrecs. La Fundació —constituïda com a tal el juliol de 2014— és la continuadora de la històrica Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis de Catalunya i Balears (i de la seva Obra Social i Cultural), fundada per Francesc de Moragas el 1904.

La reorganització del seu patrimoni i activitat financera va donar lloc a la constitució d’un banc de format clàssic, que és CaixaBank, al qual va traslladar tota la seva operativa financera. Els actius que posseïa l’antiga caixa van quedar en mans de la Fundació, que els va agrupar en una societat instrumental que els gestiona, CriteriaCaixa, de la qual posseeix el cent per cent del capital.

La Fundació es finança amb els recursos que li aporta el holding Criteria en concepte de dividends. Els actius de Criteria —amb un valor net de 13.024 milions el 30 de juny de 2020— es distribueixen en tres àmbits: el patrimoni immobiliari, les participacions industrials i les participacions bancàries. El primer bloc estava valorat en 2.167 milions. Al segon, el de les accions en altres empreses, destacaven el 99 % de Saba, el 24,4 % de Naturgy, el 5,9 % de Suez, el 5 % de Cellnex o l’1,3 % de Telefónica, Servihabitat, Adeslas… Al tercer, l’àrea bancària, hi apareixia el control del 40 % de l’actual CaixaBank —que li confereix el govern de l’entitat— i la presència a Inbursa i a The Bank of East Asia. Criteria va firmar el 2019 un balanç amb un benefici consolidat de 1.098 milions d’euros.

Per davant del Santander i el BBVA al mercat

CaixaBank, un cop culminada l’absorció de Bankia, és el primer banc de l’estat espanyol, i ha deixat enrere els gegants Santander i BBVA, campions del procés de fusions i absorcions dels darrers anys. Amb uns actius de 660.000 milions d’euros, una plantilla de 51.000 persones, una quota de mercat del 25 % i uns 20 milions de clients, l’entitat ha hagut d’afrontar un procés de reestructuració que comporta el tancament de sucursals i reduccions de plantilla. Aquesta haurà estat l’absorció número 85 que La Caixa —en un format o altre— du a terme en la seva història.