William Saroyan - Les aventures d'en Wesley Jackson

—Què és el que vols que faci? —vaig demanar jo.

—Digue’m tu el que vols que faci jo per tu.

—Tranquil, no fa falta que facis res per mi, però si hi ha res que jo pugui fer per tu i que no em costi la vida, ho faré. Com es diuen els teus fills?

—El gran, Lou, com jo. La mitjana, Rosa, que és com es deia la meva mare. I el petit, de dos anys, Michael, com el meu avi.

—I la teva dona com es diu?

—Marta.

—Què vols que faci, Lou?

—A les quatre torno a tenir guàrdia.

—Ja.

—Però no seré al centre de vigilància, i aquí tampoc.

—I on seràs?

—M’hauré perdut. Em trobaran d’aquí a dos o tres dies, i no recordaré res. Així que hauran de tornar per esbrinar qui em va veure per últim cop: tu. Quan he ajudat el sergent a ficar-se al llit em pensava que em veuria algú i que ho hauria d’ajornar, però no hi havia ningú, allà. Tothom dormia. No m’ha vist ningú. Té, les coses del sergent. El que vull que facis és tornar-les-hi demà al matí. Si et pregunta com és que les tens tu, recorda-li que anava borratxo, que li vas cridar l’alto i que no va contestar, i que li hauries disparat si no l’haguessis reconegut a temps. Digues-li que no volia tornar a la caserna i que va començar a donar-te el que portava a les butxaques. I que tu t’ho vas quedar tot perquè no ho perdés.

—Però recordarà que has estat tu qui l’ha ficat al llit —vaig dir.

—Vagament —va dir en Lou—, i això és precisament el que m’interessa. Recordarà alguna cosa, però preferirà no treure el tema.

—I si diu que algú el va ficar al llit?

—Anava borratxo. S’ho va imaginar. No gosarà explicar-ho a ningú, però quan li tornis les seves coses potser et portarà a part per demanar-t’ho. Tu digues-li que et va donar el que portava a les butxaques i en acabat se’n va anar a la caserna.

—I si se’m queda mirant i no em pregunta res?

—Doncs molt millor. Pot ser que ningú no et pregunti res: molt millor.

—Creus que te’n sortiràs?

—He d’intentar-ho —va dir en Lou—. La meva dona es passa el dia plorant. El meu germà m’escriu i m’explica la veritat. Però la meva dona m’escriu unes cartes precioses, segons les quals tot va bé; em diu mentides i resa per mi cada matí i cada nit.

—Resa?

—És clar.

—I on vas? On seràs?

—Veus aquell bosc?

—Sí.

—Hi has estat mai?

—Sí.

—Doncs seré allà uns quants dies.

—Tens res per menjar?

—No vull menjar res. Un home que perd la memòria perquè està preocupat per la seva dona i la seva família no s’emporta menjar al bosc.

—Així, doncs, l’únic que he de fer és tornar-li a en Cacalokowitz les seves coses, oi?

—I si algú et demana si t’has canviat la guàrdia amb mi, digues que sí. És la veritat. Si et demanen si he pujat al camió per tornar al centre de vigilància, digues que no. És la veritat. M’has vist anar cap al centre de vigilància? Sí. D’aquí a uns quants minuts m’hi veuràs anar, així que això també serà veritat.

En Lou va esperar un moment abans de preguntar:

—Vols fer-ho?

—Diria una mentida si et digués que sí, perquè la veritat és que no ho vull fer. Jo no he enganyat mai ningú. Crec que no podria dir una mentida encara que volgués. No suporto les mentides. Quan algú em menteix se’m regira l’estómac, no sé per què.

—Llavors me’n torno al centre de vigilància i ens n’oblidem —va dir en Lou—. Sé com et sents. Jo soc un pobre catòlic, però no tan pobre per no respectar un paio honest.

—Encara no he acabat —vaig dir jo—. No ho vull fer, però ho faré. Intentaré limitar-me a la veritat, però si he de mentir suposo que no em quedarà altre remei que fer-ho.

—Espero que no hagis de mentir. Recordaré el que has fet per mi.

I tot seguit en Lou es va encaminar cap al centre de vigilància i jo em vaig tornar a quedar sol. Em va semblar que havia passat molt de temps, però només era la una i vint-i-cinc minuts, així que encara em quedaven trenta-cinc minuts més de guàrdia.

En Wesley crida l’alto al coronel Remington, que maleeix els demòcrates i desafia un gos a un duel de lladrucs

Quan em vaig tornar a quedar sol, em vaig enrabiar amb mi mateix per encobrir en Lou, però sabia que no el trairia tot i el que em pogués passar, i això em va fer enrabiar encara més. Era un mentider. Faria el que en Lou m’havia demanat, contestaria a les preguntes que em fessin amb veritats o amb mentides, però així que en Lou sortís de l’exèrcit, si és que ho aconseguia, jo em lliuraria, això és el que faria.

Però, com ho podia fer? Si em lliurés, ells voldrien saber per què, i els hauria de dir que allò d’en Lou Marriacci era mentida, i llavors anirien a buscar en Lou, que ja seria a casa amb la seva família, i el castigarien o el ficarien a la presó.

Ja no podria tornar a dir la veritat mai més. Massa gent patiria si jo començava a dir la veritat després d’haver mentit. Patiria la Marta Marriacci i els seus dos fills, Lou i Michael, i la seva filla, Rosa. De manera que estava condemnat de per vida a ser un mentider.

Em vaig sentir tan malament per ser un mentider que els ulls se’m van omplir de llàgrimes, i vaig desitjar no haver nascut. Quin sentit té viure si has de ser un mentider tota la vida?

I em vaig posar a plorar com plorava quan no devia tenir més de sis o set anys, en veu baixa i en secret, sense ningú amb qui parlar.

Mentre plorava, vaig sentir que s’acostava algú. Estava tan enrabiat que em vaig tornar mesquí i odiava tothom, sobretot el paio a qui havia de cridar l’alto. Ja no tenia por perquè ja no m’importava el que em pogués passar. Ni tan sols m’importava que em matessin, si més no si em mataven ja no hauria de dir més mentides, i en Lou sabria que no l’havia traït. Estava tan enrabiat quan vaig dir: «Alto! Qui hi ha?», que el paio va estar a punt de caure. Es va aturar en sec.

—Coronel Remington —va dir el paio, i sí que era ell. I també anava borratxo.

A mi tant me feia que fos coronel o capità, jo estava enrabiat. I algun dia aquell mateix paio, aquell pesat que s’havia emborratxat a la ciutat com en Cacalokowitz, i com qualsevol soldat ras de l’exèrcit, em sotmetria a un dur interrogatori que em deshonraria per sempre més; així que vaig continuar parlant-li en un to brusc. Li vaig ordenar que avancés i que s’identifiqués, i ell va obeir. Quan vaig comprovar que tot estava en regla i ell ja se’n podia tornar a la caserna, el coronel em va mirar i va dir:

—Vostè és el soldat Jackson, oi?

—Sí, coronel.

—Doncs estic orgullós de vostè. No havia vist mai ningú cridar l’alto amb tanta professionalitat, i m’encarregaré d’esmentar-ho al seu comandant demà al matí. Mentre hi hagi joves com vostè vigilant els portals del nostre gran país el nostre poble no haurà de patir per la seva seguretat. Soldat Jackson, la glòria de la nostra nació rau en les ànimes fortes i valeroses com vostè, i no pas en les ànimes malaltisses i desllavassades d’homes com...

Vaig pensar que diria la veritat i acabaria la frase dient «... d’homes com jo», però el que va dir va ser:

—... en Benedict Arnold.

Jo no havia investigat en Benedict Arnold, així que no podia saber si la seva ànima era malaltissa i desllavassada, però a aquella hora de la matinada ja m’era tot igual.

—Sí, coronel —vaig contestar.

—I a més —va prosseguir el coronel—, lluitarem contra l’enemic fins a doblegar-lo, i fins que la corrupció desaparegui de la capa de la...

El coronel no va voler acabar aquella frase que era tan fàcil d’acabar. Jo estava a punt de fer-ho per ell quan va fer la cara que sol fer un home que acaba de recordar una cosa que el repugna, i va començar a renegar entre dents: «Porca puteta provinciana». De manera que em vaig imaginar que el coronel se sentia culpable per haver tingut relacions sexuals estant fora de servei, com el sergent Cacalokowitz; i potser fins i tot amb la mateixa noia, ja que no feia tanta estona que en Cacalokowitz havia passat per allà.