William Saroyan - Les aventures d'en Wesley Jackson

—Això és un miracle —vaig dir—. Aquesta estrella ha aparegut només per a mi. Déu l’ha feta aparèixer per a mi. És clar que abans ja hi era i la devia tapar alguna cosa, però Déu ha sentit el meu desig i ha apartat el que no deixava veure l’estrella, i llavors ha aparegut per fi i jo l’he vista, i això significa que no moriré en aquesta guerra.

Em vaig posar tan content que vaig començar a cantar a plens pulmons: « Oh, boy! Oh, joy! Where do we go from here? ». El gos ja no em tenia por, i jo tampoc no tenia por de... de res. Vaig treure una altra cigarreta, la vaig encendre i me la vaig fumar, i ja m’era igual que arribés algú i li hagués de cridar l’alto.

Llavors vaig veure acostar-se algú per la carretera.

Sabia que era en Lou Marriacci, però vaig cridar igualment:

—Alto! Qui hi ha?

—Molt bé —va dir en Lou—. Crida-ho ben fort.

I vaig tornar a cridar, perquè sí.

______________________

5.«Where do we go from here» (Howard Johnson, Percy Wenrich), cançó de caràcter patriòtic que es va fer molt popular durant la Primera Guerra Mundial.

En Lou Marriacci demana un favor difícil a en Wesley

En Lou i jo anàvem caminant l’un al costat de l’altre i jo em vaig demanar què devia estar pensant.

—Veig que has perdut el teu amic —va dir, referint-se al gos, que acabava de sortir corrent—. Em cauen bé, els paios que agraden als gossos. Sé que són bona gent.

—Hi ha molts gossos als quals no els agrado —vaig dir—. Un gos solitari es fa amic de qualsevol, a aquestes hores de la nit.

—Ui, no. Aquest així que he arribat jo ha arrencat a córrer, i ara ja no és aquí. Ni tan sols s’ha quedat per aquí a la vora, dubtant si tornar o no. No tornarà fins que jo no me’n vagi.

—I tu creus que això vol dir que no li agrades?

—Sé del cert que no li agrado.

—I per què no?

—Doncs perquè és així —va contestar en Lou—. Els gossos es guien per l’instint. Potser s’equivoquen, però quasi sempre l’encerten. M’he passat aquí dues hores abans que tu, i he vist aquell gos un parell de cops ensumant l’aire, suposo que intentant decidir si se m’acostava o no. I al final no ho ha fet. M’ha ensumat i no li ha agradat la meva olor.

—Què vols dir?

—Els gossos busquen algú que sigui bo. Jo soc bo amb mi mateix, suposo, però no amb els gossos. Potser tu ets bo amb tu mateix i també amb els gossos. Si és així, ets un bon paio. Jo crec que sí que ho ets, i per això volia parlar amb tu.

—Digues.

—En primer lloc, no expliquis a ningú el que ha passat aquí fa una estona entre el sergent i jo. L’he ficat al llit i ja està tot arreglat. A partir d’ara es portarà bé amb nosaltres. La veritat és que no ha estat mai un cabró amb cap de nosaltres, però sempre està bé tenir alguna cosa per fer servir en contra d’algú a qui en qualsevol moment se li pot ficar a la ceba la idea de ser un cabró. En Cacalokowitz és un bon paio, però té una feina a fer i de tant en tant ha de donar-nos ordres; ja saps què vull dir: fregar els terres, endreçar la caserna, ajudar a la cuina, fer la guàrdia i tota la resta.

—Suposo que tothom ha de tenir una oportunitat.

—Tu ets molt bona persona —va dir en Lou—, i és ben lògic que pensis que tothom ha de tenir una oportunitat. Per això li agrades a aquell gos. Però jo no penso que tothom hagi de tenir una oportunitat. Sé que no tothom té una oportunitat, i això em molesta, perquè si hi ha una cosa que no suporto és sentir-me com un carallot.

—Què vols dir?

—En una guerra tothom hauria de tenir una oportunitat, i quan dic tothom em refereixo a tothom. Jo soc a l’exèrcit, però conec un munt de paios que també haurien de ser-hi i se n’han deslliurat.

—I això com és?

—Perquè són llestos —va dir en Lou—. No són carallots. Si una guerra és justa, tots els homes del país hi haurien d’anar a lluitar, sobretot els que tenen més pasta, els que hi tenen més a perdre; però aquests no van a la guerra. Aquests volen que tu i jo anem a lluitar mentre ells continuen guanyant diners... i a costa nostra. Tant els fa, a quants de nosaltres matin, mentre ells puguin conservar el que tenen i aconseguir-ne més. També són molt patriòtics, deu vegades més patriòtics que nosaltres. A ells els agrada la guerra i nosaltres l’odiem. Ells llegeixen el que diuen els diaris i les revistes sobre la guerra, i en saben més que nosaltres. I també ho saben tot de les guerres anteriors. Les estudien, per intentar esbrinar com guanyar diners amb aquesta.

—Suposo que molta gent prefereix els diners a qualsevol altra cosa.

—Molta gent —va dir en Lou—. Massa. Però no són només diners, el que busquen, també fan servir la guerra per aconseguir altres coses: més poder, més importància, més reputació. A l’exèrcit ens convertim en números, no se’ns distingeix als uns dels altres a una distància de deu iardes. Però què coi, el que vull dir-te és això.

Vam continuar caminant en silenci fins que va dir:

—Vull sortir de l’exèrcit. Sé que ho puc fer. Però necessito una mica d’ajuda, i t’estic demanant que em donis un cop de mà.

—No ho puc fer, això, Lou —vaig dir—. Ens podrien matar a tots dos per una cosa així.

—No et pensis que no et tornaré el favor. I tant que te’l tornaré.

—No ho puc fer. Potser soc un carallot perquè soc a l’exèrcit, però soc aquí i no penso fer res deshonest.

—Però, i si no fos deshonest?

—Sí que ho és. Jo sé que ho és.

—Bé, posem que sí que és una mica deshonest. Et penses que a l’exèrcit, al govern i al país sencer tot és just? Tot és deshonest, amic meu; sempre ho ha estat i sempre ho serà mentre la gent sigui així. La gent fa fàstic.

—Potser sí, però no sempre.

—No sempre. Jo, per exemple. Tinc una dona que estimo, i que per a mi ho és tot en aquest món, que es passa el dia plorant. També tinc tres fills que estimo. Jo no faig fàstic quan estic amb la meva dona i amb els meus tres fills. Tinc quaranta anys. A algun cabró veí meu no li caic bé i decideix enviar-me a l’exèrcit. S’assabenta que tinc uns estalvis i diu que amb això ja n’hi ha prou per mantenir la meva família durant cinc o sis anys, així que es reuneix amb els altres cabrons i entre tots decideixen agafar-me, decideixen ficar-me a l’exèrcit com a càstig. El país està en guerra, tothom està nerviós, centenars de milers de paios s’allisten a l’exèrcit, per què no jo també, pensen. Un d’ells és un picaplets, un altre un jutge fatxenda, un altre un empresari d’estar per casa; però ells són a dalt de tot i per tant es fa el que ells diuen. La massa és al seu bàndol, no pas al meu. I a mi m’envien a l’exèrcit, com qui envia un lladre a la presó. Home, he estat ficat en alguns tripijocs, això no ho nego, però mai de la vida no he robat ni un centau a ningú. Sempre he saldat els meus deutes. He estimat la meva dona i he criat els meus fills.

—A què et dedicaves abans d’entrar a l’exèrcit?

—Feia una mica de tot. Tinc un bar a Pacific Street, a San Francisco. Hi solia muntar petites timbes. I coneixia algunes noies a qui els agradava guanyar diners fàcils de tant en tant.

—Quina mena de diners fàcils?

—Ja saps què vull dir —va dir en Lou, i de fet ho sabia. L’hauria d’haver odiat, un paio com ell, per explicar-me totes aquelles coses sobre ell mentre caminava amb mi, primer allò de la dona i els fills i després la resta. Però suposo que soc mesquí perquè no vaig odiar en Lou. I potser no el vaig odiar perquè sabia que no em deia cap mentida, o perquè m’ho explicava tot, tant les coses bones com les dolentes, i jo no em podia estar d’admirar algú que fos tan sincer. Si jo hagués fet aquelles coses suposo que em faria vergonya explicar-ho. M’imagino que mentiria, o que evitaria parlar-ne, però en Lou no mentia, em deia la veritat. I jo trobava que si tothom digués la veritat, si tothom fos tan franc, independentment de qui fos o del que hagués fet, el món seria molt millor, i potser per això no el vaig odiar, tot i que no n’estic del tot segur. Potser no el vaig odiar perquè soc mesquí de mena.