William Saroyan - Les aventures d'en Wesley Jackson

Em vaig despistar tant pensant en la sort meravellosa d’alguns i en la mala sort d’altres, que suposo que vaig oblidar el que feia allà, perquè de sobte en Lou em va agafar pel braç i em va sacsejar, i en acabat se’n va anar. Vaig veure que s’acostava algú, i com que la meva obligació era cridar l’alto vaig dir:

—Alto! Qui hi ha?

Em va sortir un filet de veu tan prim que ho vaig haver de repetir, però tot i així l’home no es va aturar, i em vaig espantar perquè m’havia esperat que l’home s’aturés i em contestés i ara no sabia com reaccionar. Suposo que en Lou es va adonar del que passava, perquè va emergir de la foscor, em va agafar el fusell i va ordenar a l’home que s’aturés; i l’home es va aturar.

Llavors en Lou va ordenar a l’home que s’identifiqués, i era ni més ni menys que el sergent, en Cacalokowitz, borratxo com una sopa.

—Va parir, cabronàs —va dir en Lou—. Li hauria d’haver disparat.

—A mi? —va dir en Cacalokowitz—. Per què?

—Per què? Per no aturar-se quan l’hi he ordenat.

—Però si m’he aturat.

—Sí, ja. Al tercer intent. Doni les gràcies a Déu que no li hagi disparat al segon.

—A mi, per què? —va demanar en Cacalokowitz.

—Per ser sergent —va contestar en Lou.

Jo m’estava fora de la vista, perquè hauria semblat sospitós que dos paios fessin la guàrdia a la mateixa zona i a la mateixa hora.

—Galant sergent està fet —va dir en Lou—. Quin exemple per als nois de bona família de San Francisco i Oakland i altres ciutats. Crec que el lliuraré al sergent de guàrdia.

—Al sergent de guàrdia? —va dir en Cacalokowitz—. Per què?

—Per no haver-se aturat quan li han cridat l’alto. Per anar borratxo i per tenir relacions sexuals durant el temps lliure.

—Relacions sexuals? —va dir en Cacalokowitz—. Però si acabo de sortir de l’església.

—D’una casa de barrets, acaba de sortir. El perfum m’arriba fins aquí.

—És que és una església polonesa.

—Està borratxo. Miri, sergent, la meva obligació és fer-lo servir d’exemple, i per tant penso complir el meu deure, tal com vostè m’ha demanat sempre. Jo he complert cada cop que vostè m’ordenava que ajudés a la cuina, he complert cada cop que m’ordenava que netegés la caserna, i he complert cada cop que m’ordenava que complís, així que ara també he de complir el meu deure. Demà al matí el degradaran i tornarà a ser un soldat ras.

El sergent estava borratxo, però no tant per no adonar-se que es trobava en un bon destret; no tant perquè en Lou no se la pogués xalar prou amb ell allà fora, sota aquell cel esplèndid i solitari de novembre, a mitjanit. Al cap d’una estona, el sergent va aconseguir arribar a un acord amb en Lou, i les condicions d’en Lou van ser innegociables. A partir d’ara no aguantaria els disbarats del sergent: prou d’ajudar a la cuina o de fer cap altra feina extra ni ell, ni en Dominic Tosca, ni en Victor Tosca ni en Wesley Jackson.

—En Wesley Jackson? —va dir en Cacalokowitz—. Què hi té a veure, en Wesley Jackson?

—Tant és si hi té o no hi té res a veure. Vostè inclogui’l en el tracte.

—D’acord —va dir en Cacalokowitz, i llavors em vaig adonar que m’esperaven o dies millors o més problemes. Si el sergent oblidava tot allò l’endemà al matí, quan tornés a estar sobri, o si ho recordava tot però decidia venjar-se d’en Lou i de la resta de nosaltres, què faríem? Però jo encara no m’imaginava que en Lou fos tan hàbil.

—Què porta a sobre? —va demanar en Lou—. Perquè el tracte sigui legal i irrevocable.

—Legal i irrevocable?

—Au, va —va insistir en Lou—. Què porta a sobre? Tregui tota la porqueria que porta a les butxaques.

En Cacalokowitz va treure tota la porqueria que portava a les butxaques, i en Lou ho va examinar tot i va apartar tota mena d’objectes valuosos: targetes, plaques d’identificació i coses imprescindibles perquè el sergent pogués continuar sent sergent. I en acabat s’ho va guardar tot a les butxaques. Hi havia molta cosa per guardar, perquè en Lou s’ho va quedar tot tret dels diners.

—Demà al matí li tornaré el que no necessiti —va dir en Lou—. Ho faré quan no em vegi ningú. I ara l’acompanyaré a la seva llitera i l’ajudaré a ficar-se al llit, però a partir d’ara vull que es porti bé amb mi, amb en Dominic, amb en Victor Tosca i amb en Wesley Jackson. Entesos?

—Entesos —va dir en Cacalokowitz.

—Vostè porti’s bé i ja veurà com no li passa res. Jo m’estic portant bé amb vostè, així que vostè porti’s bé amb nosaltres. Només som quatre. Li demanarem permisos extra i altres favors petits. Ens portarem molt bé, perquè si algú hi fica el nas vostè pugui dir que el nostre bon comportament mereix recompenses. Entesos?

—Entesos.

—I doni les gràcies a Déu que no li hagi disparat. He estat ben a punt de disparar-li. És que té cara d’espia alemany.

—Polonès —va dir en Cacalokowitz.

En Lou em va tornar el fusell.

—Ara torno —em va dir, i llavors es va adreçar al sergent:— Au, va, que no s’aguanta dret, home. Agafi’s a mi. Ja l’acompanyo a la caserna.

En Lou es va allunyar amb el sergent, i vaig sentir que no parava d’atabalar el pobre home, renyant-lo per anar borratxo i per no ser diferent de qualsevol altre infeliç, fos sergent o no.

En Wesley fa un tracte astrològic, veu una estrella i descobreix un secret

Em vaig quedar mirant com en Lou Marriacci ajudava el sergent Cacalokowitz a aguantar-se dret mentre tots dos s’allunyaven per la carretera. Era una escena quasi fantàstica, tot i que no sabria dir per què. Potser pel que el sergent va dir a en Lou quan van començar a caminar.

—A poc a poc —li va dir—. Estic ferit.

—Vostè no està ferit —va dir en Lou—. El que està és borratxo.

—No, estic ferit. Estic sagnant.

A vegades els borratxos diuen coses estranyes. Ho sé perquè recordo les coses que deia el pare quan estava borratxo. La meitat no les entenia, però sempre vaig saber que no eren tan absurdes com semblaven. En Cacalokowitz no estava ferit ni sagnava, però jo sabia el que volia dir, i suposo que en Lou també, perquè va alentir el pas. En Lou es comportava amb en Cacalokowitz com si hi estigués furiós, com si no volgués perdre més temps amb un home que havia begut tant que era incapaç de caminar recte o de dir res intel·ligible, però jo sabia que només ho feia per diversió.

No vaig trigar a perdre’ls de vista i a quedar-me sol. Tant me feia estar sol, però mentiria si digués que no tenia por. Vaig recórrer el terreny una vegada, desitjant no haver de cridar l’alto a ningú. Tant me feia que me’l cridessin a mi, però jo preferia no haver-lo de cridar.

Vaig recordar les instruccions que ens donaven sempre abans de fer la guàrdia.

I al mateix temps no deixava de mirar el cel i les estrelles i de somiar aquell home afortunat perquè era lliure.

Les instruccions sempre eren les mateixes; si més no en essència, tot i que les paraules variaven. «Recordin que això és molt seriós. No és ni un càstig ni una diversió. Fer la guàrdia és un honor del qual hauria de sentir-se orgullós qualsevol home d’aquest exèrcit d’homes. I també és una gran responsabilitat, perquè el que fan és protegir el nostre país contra l’enemic. Cridin l’alto amb una veu clara i autoritària. I si a la primera no hi ha resposta, tornin a intentar-ho. I si a la segona tampoc no contesta ningú i veuen alguna cosa sospitosa, disparin; i disparin a matar! Així hauran complert el seu deure, encara que hagin disparat a un comandant, a un coronel o a un general. Si no troben que hi hagi res sospitós, si troben que deu ser només un borratxo, o veuen qui és i saben del cert que no suposa cap perill, no disparin, facin servir el sentit comú. Però sobretot no corrin riscos innecessaris. L’enemic és entre nosaltres. Pot posar-se un uniforme de soldat americà i a vostès potser els semblarà que el coneixen, però no siguin ximples, no se la juguin, podria costar-los la vida. Si al segon alto no hi ha resposta, no només poden disparar, sinó que tenen l’obligació de disparar.