Mònica Arias Llorens - L'ombra de la veritat

El nen deixa la bosseta de roba a terra mentre veu la petita planúria al davant, tota silenciada i esbufegada per la pressió eòlica que no es digna a minvar. Molt decidida a mantenir-se fidel, deixar anar un vent que xiscla enfurismat i provoca que l’oïda quedi taponada, per l’efecte d’un ressò descarat. En Gerard deixa anar un petit esglai de sorpresa quan veu el quadre pintoresc que envolta tota l’esplanada que hi ha creuant la carretera: Una gran filera desdibuixada de cases que li desperten una curiositat voraç. El nen, de ment molt temptadora a voler sempre esbrinar, a assabentar-se del que hi ha més enllà del que els ulls poden acaparar, li agradaria saber si aquelles casetes tenen amo però, sobretot, el que més l’intriga és si hi ha gossos que guarden les cases. Ara no pot preguntar en Maurici que està enfeinat punxant les ovelles amb una dosi d’antisèptic perquè els animalons puguin continuar amb el seu curs de pastura. Les ninetes de la criatura semblen miralls reflectants, que congelen els detalls més minuciosos i es superposen davant la diapositiva congelada que desfila impassible. En Maurici li ha dit que no es mogués veiés el que veiés. El nen és conscient que ha formalitzat un acord verbal que no pretén trencar, però la flama de la innocència és massa tibant i capritxosa i, en aquests moments, es troba assedegada per un afany de voler assaciar el plaer de veure què hi ha en aquell planell emmudit, callat, tapiat al soroll més escandalós i ressonant.

En Gerard ja comença a estar avorrit de tanta quietud. En Maurici triga més del compte en reunir-se amb ell. Una ovella presenta complicacions perquè es veu que la penicil·lina li provoca diarrea i vòmits i no para de segregar escuma per la boca. Aquest incident l’home no el tenia considerat com a viable. Altres cops s’ha trobat que algunes femelles havien patit reaccions adverses per l’efecte d’una substància química intolerant i nociva per les hormones de la sang però eren casos bastant esporàdics.

El dia d’avui, en canvi, sembla apurat i creu que tardarà una estona abans que l’ovella no superi la indisposició. D’altra banda, en Maurici està tranquil. Ell confia amb en Gerard, molt més que els seus pares. El veu força assenyat, adobat, madur i centrat malgrat la seva edat limitada. En Gerard, per la seva part està fart d’esperar. Tot i ser de tarannà aquietat i pacient, aquell dia sent que ha de baixar, creuar la carretera i visitar alguna de les casetes que li recorden a Esterri de Neu. La Rosa té un germà que treballa a la central d’Hidroelèctrica de Catalunya i alguns cops ha convidat els pares i en Gerard a estiuejar quinze dies a la Vall d’Aran, en un xalet arrendat de manera provisional. El nen, ara recorda el paisatge tan ben estructurat, harmònic, arrodonit en formes i colorit, amb unes tonalitats grisenques, verdoses, marronoses i albines que no passen desapercebudes. A l’hivern, la comarca aranesa, tota folrada per una certa cota de neu densa, és tan equiparable a una imatge de pessebre nadalenc. El germà de la Rosa durant molts hiverns quan anava amb la família a aquella zona enviava postals i en Gerard es quedava fascinat. Tant, que exigia en Jaume i la Rosa que el duguessin allí per poder recrear-se en un paisatge banyat per una neu espessa i convidant a fer manualitats com ara pilotes, ninots, castells o altres figures més surrealistes amb la seva blancor, tan presumptuosa i radiant.

En aquests instants, el que té al davant és una imatge que somriu plàcidament i gairebé implora al nen a que explori sense reserves què s’amaga rere les construccions ordinàries, però alhora majestuoses. Intenta atansar-se amb el peu a la baixada vertical, que s’insinua davant la línia d’intersecció entre els dos terrenys. El peu, de sobte, tan bellugadís i insegur, llisca en un paviment enfangat i cobert de petites bassetes d’aigua que protesten amb cada trepitjada que el nen efectua. Tot el cos, com un autòmat amb piles, al qual se li ha activat el moviment a partir d’un polsador manual, comença a respondre amb una sincronia que ja no admet retrocessos. El cos menut gronxa endavant i rellisca mentre que el peus, com palanques que desafien la força de la gravetat sostenen el pes que no vol erigir-se. El nen nota que perd l’equilibri, els peus no poden fer de tracció per fixar el tronc. Aquest últim es retorça, el cap li rodola. En mil·lèsimes de segons en Gerard comença a tremolar de pànic. Tot el panorama que veu al davant es obscur i els seus sentits desvarien. Fugaçment pensa amb en Maurici: No et moguis, que aquest indret té perills mortals. Es nota fràgil i la seva gosadia es converteix en un terror escènic que gossa ofegar però no pot. La seva alçada menuda cau rendida davant d’un sòl puntejat de grava i sediments minerals, que fan que es quedi arronsat i, per instants, sedat per una inconsciència momentània....

Una dona apareix vestida, amb una faldilla fins als peus, d’un cotó sintètic, com les mestresses de la llar als anys vint i trenta. La seva pell rugosa, aspre, bastant malmesa per una edat que ja no perdona encén el foc. En Gerard veu pampallugues. Una mena de silueta difuminada el manté com anestesiat, com induït per algun soporífer. La dona parla amb un català osonenc, que el nen no pot descodificar. Ell està estirat en un llit, amb una gassa que la dona li ha xopat d’aigua i sal. Sembla que les esgarrinxades que el nen en caure es fa, estan sent desinfectades. La dona no para de xerrar però el nen no entén ni una paraula. Tot es molt difús, d’un color cromat, teixit de negre, borrós. El nen es troba com atapeït d’un cansament i no sap com ha arribat fins allí. Les brases de llenya al foc van cruixint i formen remolins d’un color ataronjat tan viu que enlluerna les pupil·les.

El foc va sent l’únic fil musical que el nen pot apreciar amb claredat. La veu de la dona és com un espetec de sons desordenats, que no segueixen una seqüència de fonemes que puguin ser entenedors. No para, però de parlar, com si estigués confessant les seves memòries. El nen nota una frescor reconfortant a la pell. El front i els genolls són tractats per una dona enigmàtica, tan anònima que en Gerard no sap si atribuir la presència a un miratge. La veu de la dona és agradable; parla com si entonés una cançó, amb un timbre que denota emoció. Té un ingredient en la veu semblant als bunyols de quaresma; una dolçor gairebé dissimulada captiva l’atenció d’un nen que ben bé no sap si està despert o somiant, lúcid o embogit, si està viu o mort...

Una veu masculina fa que surti d’un son de tenebres, de petits núvols de fum que instiguen que la criatura no pugui percebre si el que ha viscut es irreal o no.

Gerard, Déu meu! Què t’ha passat? Estàs bé? – diu en Maurici terroritzat.

El nen té la cara pintada de negre i color marró. Els pantalons i la camisa, esquitxats de fang, ja han perdut la tonalitat original. Les ferides que s’ha fet són superficials; petites contusions que no acaben de malmetre una pell allisada, llustrosa, juvenil per una edat que es troba a la flor de la vida. Té els braços creuats i sota el palmell de les mans apareix com per encanteri un osset de peluix; una mascota d’un color de rovell d’ou amb unes orelles ovalades, un nas molt eixatat, amb uns llavis de pinyó morats criden l’atenció de l’home.

D’on has tret això? Què t’ha passat? Et vaig dir que no et moguessis... Ai els teus pares què diran...

I no ho he fet!

Aleshores, com expliques aquesta caiguda?

No me’n recordo.

I l’os de peluix, d’on ha sortit?

No ho sé tampoc, no és meu.

El nen no menteix. No gosa comentar en Maurici que algú d’incògnita s’ha molestat en rescatar-lo d’un cau ensorrat i regalimat per un aigua tenyida d’un color indefinit, derivada d’una pluja i calamarsa indignades.