Mònica Arias Llorens - L'ombra de la veritat

A vegades, en Gerard però s’empipa davant la visió tan realista del seu pare. Al nen li agrada elaborar hipòtesis, petites prediccions abans de saber del cert si un esdeveniment es farà creïble. Li agrada jugar entre els somnis i la consciència; la ficció i l’evidència; la imaginació més il·lusòria i la lògica menys refutable. Ell es considera un petit príncep. De fet, durant el trajecte, el pare porta el mític llibre que el nen a estones contempla pàgina per pàgina. Mira les il·lustracions, imatges en què astres i figures planetàries apareixen perfilades i es queda bocabadat. En canvi, el pensament del nen es concentra en el fet de fer d’ajudant d’en Maurici quan arribi a Sant Bartomeu. Els dibuixos l’atreuen, però el deure és el deure i s’ha de posar les piles per poder estar a l’alçada i no decebre a ningú.

Un sol bastant esmorteït els saluda quan ja estant trepitjant el poble. Entren per un camí terrós, ple de grava i pedrotes escarpades, que fan que el cotxe gronxi una mica. Molts veïns, que tenen la casa a l’entrada, estan al balcó o a la finestra d’alguna de les cambres. Ja se sap que als pobles són molt curiosos. Qualsevol soroll que es desmarqui de l’habitual costum han de ser els primers en assabentar-se. Repenjats a les baranes, dissimulen fent veure que recullen roba estesa o vessen aigua a les jardineres i testos, però aquest ritual no deixa de ser un simulacre. Aquesta família dels Ribó, de seguida s’adonen de les intencions del veïnat. La Rosa, dona d’en Jaume ajup una mica el cap des de la porta del cotxe i de seguida veu la xafarderia popular com s’aplega intrigada per acontentar la fal·lera de saber qui arriba en aquelles hores del matí.

– Que silenciós tot! – Diu la Rosa – Gairebé sembla que anem d’enterrament.

– Qui s’ha mort, mama? – pregunta el nen.

– Ningú, rei. Es una manera de parlar. Tot es veu molt solitari, no hi ha gaire ambient a la plaça.

– Bé, suposo que es natural – respon en Jaume – avui no és un dia laborable i la gent no deu matinar tant i ronda més per casa.

– I les ovelles? Quan les anirem a veure?

– Ara de seguida – diu la mare – deixa que el papa trobi aparcament i baixarem a saludar en Maurici.

– Ja sento les campanetes – comenta en Gerard.

– Vols dir les esquelles? – corrobora el pare – sí, es nota un repicar a la curta llunyania. En Maurici no deu ser gaire lluny.

– Segur que és a prop de la Ribella, el riu que separa Pol de Sant Bartomeu – assegura la Rosa.

– Que bé! Segur que els animalets m’esperen perquè els pasturi.

– Tu quiet xicotet. Una cosa es saludar-los i l’altra ben diferent que vulguis prendre’t llibertats i manar a la teva manera.

– Què vols dir mama? Jo vull veure-les per tocar-les i jugar.

– Les ovelles només es poden mirar. No s’han de molestar que ben segur estaran esmorzant – respon la mare.

– Va, som-hi. Que ja hem deixat el cotxe – dona pressa en Gerard. Tinc ganes de veure-les, com mengen, totes ajupides.

Uns petits tocs amb el clàxon fan que el parell de gossos que té en Maurici vagin a saludar els nou vinguts. En Jaume, en veure els mastins ja endevina el prat que el seu cosí ha escollit per fer nodrir el bestiar. La Rosa, quan veu els gossos fa escarafalls. Es molt escrupolosa, un xic recelosa amb els animals. Per una banda, els respecta i no té instints que vulguin fer esquivar els gossos i provocar que s’allunyin d’ella però no acaba de fer-los el pes. Es desconfiada i veu els animals com a predadors que només estan a l’aguait per atacar les persones més vulnerables.

– Au, fuig de la meva vora – diu la Rosa amb sequedat.

Els gossos però no es perceben del seu rebuig i continuen ensumant-la. L’oloren com si estiguessin fent-li una exploració clínica. Son afectuosos per defecte. En Maurici els té força educats, perquè no ataquin a desconeguts dels quals no poden tenir la garantia que siguin persones malfiades o agressives.

– He dit que us allunyeu, que encara em fareu caure –Insisteix la Rosa amb un posat esquiu, una veu que sembla que li trontolla per l’emoció aversiva que manifesta.

En Gerard, mentrestant, riu com un condemnat. La mare procura que el nen no els amanyagui gaire, ja que amb la seva opinió, tant restrictiva, té por que el seu fill contregui una al·lèrgia de pell.

– Prou Gerard. No els toquis tant que t’embrutaran de pels. Va, estigues quiet i baixem a veure en Maurici.

– No vull, mama, Deixa’m – es rebel·la en Gerard.

Tot i la seva curta edat, és molt contundent en les respostes. Quan vol assolir un propòsit, és entestat i caparrut, perquè la seva fita sigui complerta. Té personalitat i una capacitat de convicció molt peculiar quan té en ment una idea que considera que ha de defensar amb rigor. En això, s’assembla a en Jaume, son pare. Ells dos tenen objectius a curt termini, que si no es realitzen el seu grau de frustració es força notori. S’encaparren amb facilitat perquè, en el fons, un xic de perfeccionisme i una falta d’intolerància recorren les seves venes.

En Jaume procedeix d’una família de manobres, que ha hagut de suar dur per guanyar-se els calerons i ell, de petit, sempre havia escoltat que el millor treball és aquell que s’aconsegueix amb la pell regalimada i les galtes envermellides. En Jaume, amb trenta anys, continuava edificant cases fins que una hèrnia discal el va fer plegar de la feina, tan àrdua i poc valorada socialment. El seu fill, en Gerard, ha crescut considerant que els oficis manuals són un bon partit, perquè un home es consolidi professionalment. El nen, per aquest motiu, sent que la feina de ramader es distreta, recompensant i agraïda, a més d’emocionant i alhora arriscada. Els animals són una debilitat per la criatura que, la Rosa, tot i intentant-ho amb els seus cinc sentits, no ha aconseguit dissuadir-lo. Ella s’ha criat en un entorn de pedagogs. La seva mare, filòloga hispànica i el pare mestre historiador, ha tingut una vida que ha sabut apreciar a través de l’aprenentatge ortodox. La lectura, l’escriptura i el descobriment cultural a través del fet de tenir assessors familiars que l’han recolzat durant la seva infantesa i adolescència,, han estat molt valorables i decisives perquè ella hagi acabat considerant que el seu fill, de gran, pugui explotar la seva vocació cap a una professió que requereixi un recorregut universitari. Ella sempre ha imaginat que en Gerard podria treballar com a bioquímic, analista de laboratori o bé divulgador científic. La Rosa, en aquest aspecte és del morro estirat. Totes les matèries que tenen a veure amb la medicina veterinària li fan més aviat repulsió. En Jaume, en canvi, és de mires molt més eixamplades. Troba que els animals són necessaris perquè els nens despertin un grau de sensibilització cap el medi ambient i la fauna, segons ell, és un element indispensable del qual no s’hauria de prescindir ni discriminar, ja que té una vàlua digna de ésser considerada com a important.

Mentre un cop els gossos ja han llepat les mans del nen, de forma brusca i emotiva, en Gerard s’arrapa a les malles de la seva mare per fer-la cedir en l’intent a poder passar l’estona que queda de pastura amb en Maurici.

– Mama – diu el nen plorós – deixa’m sol amb les ovelles, que no faig res dolent, només vull ajudar i cuidar-les.

– Ja em parlarem d’això. Segons com et portis m’ho repensaré.

– Mama, ets dolenta – rebat en Gerard.

– No maco, soc previsora. No vull que et rebolquis per terra com un drapaire i et posis fet un impresentable de brut.

– Prometo no embrutar-me. Em portaré bé.

– D’acord, d’acord, tu guanyes – claudica la mare.

En Jaume, sempre neutralitzant la situació, li toca fer de moderador davant d’una discussió, que sembla no tingui acabament entre una mare obstinada i un fill emparrat en contribuir a aportar la seva llavor davant d’un càrrec laboral de vigilant que la Rosa desaprova amb fervor.