Jordi Palou - Els 100 refranys més populars

MÀRIUS SERRA, Mon oncle (Barcelona: Proa, 1996)

Hi havia una vegada, el lema de l’autònom era « tal faràs, tal cobraràs». Actualment, ni això. Tal faràs, i, si cobres, ho faràs a noranta dies, a cent vint, a un any, o ves a saber. I encara gràcies, que no està el forn per a magdalenes.

MARTA ROJALS, «Els hòmens invisibles» ( VilaWeb , 9 d’octubre de 2011)

Vots: 204 (16,9%)

Tal farás tal trobarás: drama en tres actes y en vers és una obra teatral d’Eduard Vidal i de Valenciano (Vilafranca del Penedès, 1838 – Barcelona, 1899), «estrenada ab gran éxit en lo Teatro Principal, lo dia 4 d’abril de 1865».

Etimologia de trobar , originalment ‘terme utilitzat pels trobadors per a designar l’art de fer composicions artístiques cultes amb lletra i música’ — Probablement del llatí vulgar tropare , variant reduïda del llatí tardà contropare , ‘parlar figuradament, comparar’, derivat de tropus , i aquest, del grec τρόπος, ‘figura retòrica’; de ‘crear, inventar formes poètiques’ es passà a ‘inventar, descobrir, trobar’ en general.

Aquesta parèmia té més d’un significat estricte. Tant serveix per indicar que ens desentenem de les dificultats de cada dia, d’una situació desagradable, de conseqüències que ens poden afectar, però que es van ajornant, com pot voler dir que resolent les dificultats de cada dia, s’arriben a resoldre les de tot l’any. També pot al·ludir al desig natural que tots tenim d’allargar la vida. És un refrany molt popular i d’ús estès majoritàriament en l’àmbit oriental del territori (català central i les Illes).

També podem sentir Dia que passa, any que empeny , o Qui dies passa, anys empeny , en plural. En castellà trobem els equivalents Mañana será otro día , Quien pasa punto pasa mucho , Después de un día (o año ) viene otro o El que pasa un día, del año tira . Són refranys equivalents, però ja veiem que no parteixen ben bé de la mateixa imatge.

Ninot de L’Avi publicat a El Punt el 27 de febrer de 2007

En vida, jo havia sentit el rebuig dels altres, però la indiferència que em dispensaven era suportable. I si, per un error de càlcul, em feien notar d’una manera massa barroera que no comptaven amb mi, jo em limitava a fer el cor fort i els ulls grossos i a refugiar-me en la resignació lacònica dels refranys: tal dia farà un any; qui dia passa, any empeny.

SERGI PÀMIES, «L’altra vida», dins Si menges una llimona sense fer ganyotes (Barcelona: Quaderns Crema, 2006)

Vots: 194 (16,1%)

Etimologia de passar — Del llatí vulgar passare , mateix significat, derivat de passus , ‘pas’.

Ninot de Manel Fontdevila publicat a Regió 7 (Manresa), 15 d’octubre de 2006

Com l’anterior, Qui dia passa, any empeny , ens recorda l’anar fent la viu-viu, com qui no vol la cosa. Aquesta parèmia, ben vinculada al cicle anual, fa referència a la facilitat amb què tot es desenvolupa durant l’estiu: tots (bèsties, plantes i persones) tenen més fàcil conservar la salut i proveir-se d’aliment. També el trobem més «personalitzat»: A l’estiu, tothom (o tot el món ) viu . I, com en altres casos, també trobem una dita de dues clàusules, més llarga, que dona idea de la popularitat de la parèmia, escurçada i sintetitzada: A l’estiu tota cuca viu; a l’hivern, perd son govern .

En castellà trobem equivalents pel sentit, però no de font idèntica, com per exemple Cuando hay en los campos, hay para todos los santos o En verano cada rana lava su paño .

DON JOAQUIM: Apa, cuita, que t’estic molt agraït, Felipa. Havies fet molt! Molt, havies fet!

FELIPA: I crec que vaig fent.

DON JOAQUIM: Em consta que l’estimaves! També l’havies vist néixer!

FELIPA: Jo, no, senyor.

DON JOAQUIM: No hi fa res. Tens anys per haver-ho pogut veure. Tothom, tothom l’ha vist néixer menos jo. Soc molt desgraciat! I ja no en veuré néixer cap més, de dona!

FELIPA: Vagi a saber! Vostè es refarà, don Joaquim. A l’estiu tota cuca viu.

DON JOAQUIM: Ni som a l’estiu, ni soc cap cuca; però gràcies, Felipa, també t’ho agraeixo! Però apa, ves a la cuina i que no es cremi res, Felipa. I si es crema, que es cremi. Tant me fa. Que es cremi tot d’una vegada!

SANTIAGO RUSIÑOL, El pobre viudo. Farsa en tres actes (1916)

Comencem a suar i les àvies tornen a dir que, a l’estiu, tota cuca viu. Encara que hi ha cuques i cuques. Respirem perquè s’han acabat els mesos caníbals. Se n’ha anat el pobre març, tan bescantat, que mata la vella i la jove, si pot. Ens passem l’hivern tot esperant l’estiu i, a l’estiu, ens sentim infeliços, una mica farts de vagarejar perquè sí.

MONTSERRAT ROIG, «Una estació ben tòpica» ( Avui , 16 de juny de 1991)

Vots: 187 (15,5%)

A l’estiu tota cuca viu és una breu «comèdia en un acte de costums estiuenques» de Josep Asmarats, estrenada a Barcelona el 1915.

Etimologia de cuca — De cuc , mot d’origen expressiu.

Hem de creure en la predestinació o en la influència de l’educació rebuda? Amb aquest refrany se’ns vol dir, generalment, que dels nascuts o criats en un ambient de vulgaritat, no se’n pot esperar gaire grandesa ni educació (i a la inversa). En castellà diuen El cochino y el señor, de casta han de ser los dos o De casta le viene al galgo . Relaciona, doncs, les maneres d’una persona amb l’educació rebuda, amb l’entorn familiar viscut. Per això diu se n’ha de venir de mena (o de casta ). El que es mama dins la família a una curta edat, acompanya la manera de ser d’una persona tota la vida.

Hi ha moltes maneres d’expressar la «bona mena» d’una persona: la fusta, la casta. En aquest cas, el refrany recorre a la comparació amb el porc, animal que ha sofert totes les invectives i llegendes negres, malgrat la seva resistència i el profit que n’obtenim, però veient-ne només la immundícia que a pagès solia presidir les corts de porc. Perquè com recull Sebastià Farnés (1913), El porc ja és porc de mena .

Regirant el refranyer, en trobem un altre, Què sap el gat de fer culleres , que ens ve a dir potser una cosa semblant: no podem esperar allò que no és propi de l’origen. Com ens demostren aquest parell d’exemples, el refranyer, la saviesa popular, és una font que sempre raja i les seves aigües conflueixen gairebé sempre.

Per això, reprenent aquest sentit pejoratiu i negatiu, hi ha un altre refrany català que diu que De sastre i de sabater, se n’ha de venir de mena . Dues professions prou mal considerades pel refranyer pel seu mal quefer o per les males arts per enredar els clients.

I no s’hi veu gaire possibilitats d’esmenar aquesta situació: El que és de mena, mai s’esmena .