StaVl Zosimov Premudroslowski - SOVIETAT MUTANTS. Fantasia divertida

– — Sí? Uh, sóc això… Arol. – va sorprendre, amb veu tremolosa, va respondre Stasyan. – com el te, eh… també és un depredador.

– — Manteniu-vos al propietari, estem amb vosaltres!!! – la coral va sonar i va xiuxiuejar, el mig milió restant vola.

– — Àguila, o què?! Sí? – L’àguila va obrir el bec, tant que no només hi podia cabre un pardalet, sinó també mosques, que no tenien cap por, sinó que: va estretar els ulls i es va ensorrar alhora.

– — Per descomptat, sóc Oryol!! – va cridar Stasyan i va intentar sortir de sota les urpes d’un múscul monstruós del cel. Però l’Àguila des de la infància, com tots els nens, tenia por de fer pessigolles i el seu desig de aixafar la boor i l’impostor, va fracassar. Les mosques traïdes pel pardal, amb tota la seva força, ales i proboscis li feien pessigolles al taló, a les potes de l’àguila.

– — Wah wah wah wah!!! – va riure amb força, un autèntic depredador del cel, la ubicació geogràfica local, no va poder aguantar-la i va desfermar les seves poderoses urpes. Gorrió va endreçar els ossos de la columna vertebral i va prendre una posició orgullosa.

– — Sí! Sóc Arol, com tu!! – El pardal va llaurar, baixant la veu, octava per cinc i es va estroncar contra una controvèrsia.

– — I què és, tos? – va preguntar amb més calma Orel Stasyan.

– Perdó mentre vola. Pela, fum, balle … – va respondre amb els formiguers, ballant, pardal.

– — Balel, dius? – el Predator espoliador es va ratllar la barbeta amb la seva segona pota. – Per què tan petit??

– — Una altra paròdia!! Sí?! – Sense pensar-ho, va respondre Stasyan, després d’haver entrat completament en el coratge de l’artista.

– — Hola, em van tornar a espantar … – per l’àliga calba. – I què és tan pudent? Fuh, podrit? – Highlander va arrugar el bec. – així suar

– — De cap manera, oh el meu germà gran! Simplement, eh … – va respondre el pardal en resposta.

– — Tirat. – va xiuxiuejar la mosca gran Honey, ara copilot. – Digues que vas tirar, no he menjat merda fresca i podrida…

simplement, menja molt l’hotel.

– — No menjo merda, moró. – Stasyan va conduir.

– — Qui, li xiuxiueja? – Vaig sentir i es va indignar, l’àguila estava atenta i va mirar al seu voltant.

– — Sóc jo, la mosca de la mel … – Jo volia presentar-me, la mosca principal i única dins del paquet, però el pardal ho va advertir amb el bec, balancejant-se d’un costat a l’altre, ja que, amb el dit índex, els nens tenen prohibit criar-se.

– — Què passa amb la farina? Com es diu? – va preguntar sorpresa l’Àguila.

– — Nooo. Em dic Stasyan.

– — Stasyan?? Armenis o què?

– — I la mel són els meus intestins. – el començament va ser un pardal.

– — Sí, tinc els intestins i el meu nom és una mosca Honey, la resta del cos és totes les mosques, un home, i jo, les dones, un estómac que no ha digerit el que es necessita per l’estupidesa jove. – la mosca major es va assolar i va callar.

– — D’acord, vam passar per… però què, un parent tan petit? – i l’àguila va estendre el pit.

– — I sóc… una raça diferent…

– — Això és comprensible, però què no ha crescut?

– — Vaig tenir una vida dura: era un orfe de l’irradiació.

En general, tota la vida, el cel no va volar. – va cridar Stasyan.

– — Què, bolcat de la cel·la?

– — Pitjor, del zoològic, surt de Almati, però no sé on. – va dir Stasyan.

– — I voleu a Rússia, diuen que l’economia millora.

– — Per què no voleu tu mateix?

– — Jo?! Nooo, estic mort, volia allà.

– — Per què?

– — Sí, hi ha fets, jo, allà de seguida, a l’arribada, els oligarques agafaran i tancaran per a la vida a una gàbia o faran un peluix. A més, aquí ja tenia una família, un fill. Bé, adéu, parent. – va acabar l’Àguila i una pedra, immediatament es va ensorrar cap avall, on hi havia un lloc en moviment a terra. Aparentment: jerboa o esquirol mòlt.

– — I on volar i en quina direcció? el pardal li va preguntar, però l’àguila ja estava lluny i no el va poder escoltar.

– — Estrany, no us n’heu adonat pel nas, però heu vist que s’arrossegava per terra.

Stasyan i els seus motors bio van observar l’àguila. – — Bé, Honey, cap a on anem?

– — Vola mel, oh senyor!

– — D’acord, vola de mel, de quina manera volem.

– — On bufarà el vent, hi volarem, és més fàcil. – va suggerir el líder de l’eixam d’adherència de mosques verdes.

I van volar per les estepes i els boscos, a través de pobles i ciutats, aturant-se només en munts de merda, per alimentar l’eixam i durant la nit.

Afortunadament, el vent era just, en direcció al corrent del Golf, i ells, examinant la terra des del vol d’un ocell, ja es van tornar indiferents als seus desitjos; volen cap a Rússia o cap a Turkmenistan. Així doncs, no hi havia un objectiu actual, però la dependència radioactiva dels cossos i mosques de Stasyan, a mesura que es van allunyar de la font del medi de radiació, va provocar picor del tracte gastrointestinal i insomni somnolent. Van patir, però van patir, perquè no us gratareu la pell sobretot al mig?! Això no és un cul i no un cap, on us esteneu i es fregava: tu freguis, la teva mare, la teva pell… Kaif. Però l’intestí quan es pica o el fetge?! Llauna!! I van intentar precipitar-se, amb la boca oberta: a l’esquerra o a la dreta; ara endavant i endavant; ara a baix, llavors… però a l’altura: la picor es va reduir, a mesura que la radiació solar s’intensificava, però no romandràs a l’espai durant molt de temps. És més difícil respirar, l’oxigen no és suficient i els intestins es congelen. En general, Stasyan va decidir volar cap allà on la terra brilla amb radionúclids i des de tal alçada aquesta resplendor va aparèixer a la regió d’Ucraïna, és a dir… En general, Stasyan va decidir volar a Txernòbil. Un porc sempre trobarà brutícia i un irradiat trobarà radiació. L’instint. I assegureu-vos de passar per Chelyabinsk, la regió del River Tech… Així que la seva veu interior va suggerir. I aquesta veu interior es deia simplement Llenguatge. I si la Llengua va portar a Kíev centenars, milers, milions de viatgers de mamífers, és tan irradiada, alada i més encara.

I ara ja ha arribat a Txernòbil. I com més a prop va volar, més va ser emblanquinat aturant la picor dels intestins… Lepota. I no es va quedar al districte d’Abad, el lloc de proves nuclears, ja que volia canvis i innovacions. Volia veure el món, però mostrar-se, i ara navegava pel cel: ara cap enrere, ara cap a un costat, ara cap enrere, ara primer cap, després cames. I de sobte, com un àguila, va veure en un abocador, una pila amb un forat, i els seus ulls el van mirar. Stasyan es va penjar al seu lloc, perpendicular al terra… I??!

Bdshch!!!! – el tercer reactor de l’estació atòmica de Txernòbil Electra va desaprofitar durant el darrer segle o mil·lenni. La gent es va enfadar i va fer “miracles”. La gent va sentir tots els incidents d’una explosió nuclear. Però la Terra va patir més o no?! Va aspirar tota la radiació i es va engreixar. Però que per a algú és la mort, per a d’altres és el naixement i la vida. La terra no serà pitjor, hi ha color verd o negre com el quitrà, és per ella, però per a aquells que viuen?! … Així que no cal salvar la mare i la Terra, que no és la nostra mare. Nosaltres som paràsits per a ella, no per a nens… Hem de salvar la nostra: nosaltres, els russos, hem de salvar la nostra ànima; Els alemanys, els xinesos i altres pobles de la terra, necessiten salvar, per descomptat, els nord-americans; però els nord-americans necessiten estalviar el cul… A qui és més car, més precisament, a qui fa mal, i a qui ja té alguna cosa, no s’estalvia, per exemple, una mà o un nas: són l’ànima, i nosaltres som el cul?! Però el fet que la mort sigui per a algú és la vida a algú. I tot i que a través de la farina de la mutació es depenen del medi ambient. Tant les persones que provenen de l’oxigen, com les mutants, anomenem que, depenen dels radionúclids. En el terreny de la mort no tan recent, es va formar una nova forma de vida, desconeguda, que va anomenar-se “la Gran Galupiya”. I els galops tampoc desconeixien el seu aspecte en aquest món, com la gent sobre la creació del mateix món des del seu punt de comprensió, només suposicions i suposicions, i les grans galupes adaptades per viure en madriguers, com gophers o gossos de prat, els laberints dels quals vivien, i més amunt els esmentats per una sobredosi instantània simplement van morir. Ningú no els va rescatar?! No es salva tothom a la gent, però aquí hi ha algunes coses més. Però en els plecs de la mort, va aparèixer una nova vida de mutants, no va ser l’organisme viu qui va mutar, sinó la consciència, sinó més sobre això i per a la recepta del Creador.