Stieg Larsson - Els homes que no estimaven les dones

En Martin s'hi va atansar per darrere i li va dir que posés les mans a l'esquena. El va emmanillar. Aleshores li va donar una puntada a l'entrecuix i li va començar a clavar cops de puny a tort i a dret.

El que va passar després d'això li va semblar un malson. En Martin passava de la racionalitat a la més pura bogeria mental. Es calmava un instant i tot seguit el tornava a colpejar com un animal engabiat. Les puntades de peu no van deixar de torturar en Blomkvist. L'única cosa que podia fer era intentar protegir-se el cap i suportar els cops a les parts més dèbils del cos.

Durant la primera mitja hora en Martin no va dir res, semblava incapaç de comunicar-se. Després va semblar que recuperava el control. Va passar una cadena pel coll d'en Blomkvist i la va lligar a una de les argolles de metall del terra. Va deixar en Blomkvist sol uns quinze minuts. Quan va tornar, duia una ampolla d'un litre d'aigua. Es va asseure en una cadira i va observar en Blomkvist tot bevent.

—Em pots donar una mica d'aigua? —va demanar en Blomkvist.

En Martin es va inclinar i li va donar aigua de l'ampolla. En Blomkvist se la va empassar amb ganes. —Gràcies.

—Encara ets massa amable, Kalle Blomkvist. —A què vénen tants cops i puntades de peu? —va dir en Blomkvist.

—M'has fet enfadar molt. Et mereixes que et castiguin. Per què no te'n vas tornar a casa? Et necessitaven a Millennium. T'ho vaig dir seriosament, podríem haver fet una gran revista. Hauríem pogut treballar plegats durant anys.

En Blomkvist va fer una ganyota i va intentar buscar una posició més còmoda. Estava indefens. La seva única arma era la paraula.

—M'imagino que he deixat escapar l'oportunitat —va replicar en Blomkvist.

En Martin Vanger va riure.

—Ho sento, Mikael. Però estic del tot convençut que a hores d'ara saps perfectament que moriràs aquí.

En Blomkvist va fer que no amb el cap.

—Com coi m'heu descobert, tu i aquella anorèctica que has acabat involucrant en aquesta història?

—Em vas mentir sobre el que vas fer el dia que la Harriet va desaparèixer. Eres a Hedestad, a la desfilada del Dia de la Infància. Hi ha fotografies teves mirant la Harriet.

—Per això vas anar a Norsjò?

—Sí, vaig anar a buscar la foto. La va fer una parella que estava de lluna de mel a Hedestad. Va fer que no amb el cap.

—Això és pura xerrameca —va dir en Martin. En Blomkvist pensava amb rapidesa: què li podia dir per evitar o posposar la seva execució? —On és ara la foto?

—Els negatius? En una caixa secreta al Handelsbanken, aquí, a Hedestad… No ho sabies, que tenia una caixa secreta al banc? —Mentia amb facilitat—. N'hi ha diverses còpies. Al meu ordinador i al de la noia, al servidor de Millennium i al servidor de Milton Security, on treballa la noia.

En Martin va esperar, intentant desxifrar si en Blomkvist s'ho estava inventant.

—Fins a on sap la noia?

En Blomkvist va dubtar. Ara mateix la Salander era la seva única esperança de salvació. Què pensaria quan arribés a casa i veiés que no hi era? Havia deixat la fotografia d'en Martin Vanger amb la jaqueta negra damunt de la taula de la cuina. Ho relacionaria? Faria sonar l'alarma? «No és de les que truquen a la policia.» El pitjor de tot era que probablement aniria a casa d'en Martin Vanger, trucaria i preguntaria on era en Blomkvist.

—Contesta'm —va dir en Martin amb una veu gèlida.

—Estic pensant. En sap gairebé tant com jo, o potser més i tot. Sí, reconec que potser sap més que jo. Es única. Ella és qui et va relacionar amb la Lena Andersson.

—La Lena Andersson? —En Martin semblava estranyat.

—La noia que vas torturar i matar a Uppsala el 1966. No em diguis que te n'has oblidat.

—No sé de què parles.

Però per primera vegada semblava trasbalsat. Ningú no havia fet mai aquesta connexió: la Lena Andersson no figurava a la llibreta de la Harriet.

—Martin —va dir en Blomkvist, intentant que la veu li sonés ferma—. S'ha acabat. Si vols em pots matar, però tot s'ha acabat. Hi ha massa gent que ho sap.

En Martin va començar a balancejar-se endavant i endarrere.

«Recorda que és irracional. El gat. Hauria pogut matar el gat aquí, i en canvi se'n va anar fins a la cripta familiar.» En Martin es va aturar.

—Crec que estàs mentint. Tu i la Salander sou els únics que ho sabeu tot. Es evident que no n'heu parlat amb ningú, si no la policia ja seria aquí. Un petit incendi a la caseta dels convidats i la prova desapareixeria.

—I si t'equivoques?

—Si m'equivoco, aleshores sí que s'haurà acabat. Però no ho crec pas. Estic segur que menteixes. I quina alternativa em queda? —Va reflexionar—. La que em molesta és aquella mocosa anorèctica. L'he de trobar.

—Se n'ha anat a Estocolm aquest migdia.

En Martin va riure.

—Vés a enganyar algú altre, Mikael. Ha segut envoltada d'arxius del grup Vanger tota la tarda.

A en Blomkvist li va fer un salt el cor. «Ho sap. Ho ha sabut tota l'estona.»

—Sí, en teoria havia d'anar a consultar els arxius i després marxar a Estocolm —va dir en Blomkvist—. No sabia que s'hi havia quedat tanta estona.

—Deixa-ho estar, Mikael. La responsable dels arxius m'ha trucat per dir-me que l'advocat Frode ha donat permís a la noia perquè es quedés fins a l'hora que volgués. Segurament ja deu estar a punt de tornar a casa. Quan la noia marxi, el guarda de seguretat em trucarà.

En Martin Vanger es va inclinar i va buscar a les butxaques d'en Mikael. Li va agafar la clau. —Has estat llest de canviar el pany —li va dir—. Tranquil, ja m'encarregaré de la teva xicota quan torni a casa.

En Blomkvist va recordar que en Martin era un negociador amb experiència en moltes batalles empresarials. Ja l'havia vist en acció. —Per què? —Com que per què? —Tot això, per què?

En Blomkvist va fer un gest per indicar l'espai que els envoltava.

En Martin es va inclinar i va agafar en Blomkvist de la barbeta perquè el pogués mirar als ulls.

—Perquè és molt fàcil —va dir—. Desapareixen dones constantment. Ningú no les troba a faltar. Immigrants. Prostitutes russes. Milers de persones entren i surten de Suècia cada any.

Va deixar anar en Blomkvist i es va aixecar. Les paraules d'en Martin van ser com un cop de puny a la cara d'en Blomkvist.

«Déu meu. Això no és cap misteri del passat. En Martin Vanger continua matant dones. I jo l'he descobert…»

—Resulta que en aquests moments no tinc cap convidada. Però potser t'agradaria saber que, mentre tu i en Henrik us trencàveu les banyes amb les vostres cabòries, aquí hi havia una noia. La Irina, de Bielorússia. Mentre seies a la meva cuina i sopaves amb mi, ella estava tancada aquí sota. Ho recordo com una vetllada molt agradable, tu no?

En Martin es va asseure damunt la taula, amb les cames penjant. En Blomkvist va tancar els ulls. El dolor li pujava pel coll i va començar a notar com se li inflaven els budells i les costelles.

—Què en fas, dels cossos?

—Tinc el iot amarrat al moll d'aquí darrere. Me'ls en-duc mar endins. A diferència del meu pare, jo no deixo ni rastre. Però ell també era llest. Ell escampava les víctimes per tot Suècia.

Les peces del trencaclosques començaven a encaixar.

«En Gottfried Vanger, des del 1949 fins al 1965. En Martin Vanger va començar a Uppsala el 1966.»

—Admires el teu pare.