Stieg Larsson - Els homes que no estimaven les dones

—Ell me'n va ensenyar. Jo tenia 14 anys quan em vaig estrenar.

—Uddevalla. La Lea Persson.

—Exactament. Jo hi era. Només mirava, però hi era.

—El 1964. La Sara Witt a Ronneby.

—Jo tenia 16 anys. Era la primera vegada que tenia una dona. El meu pare me'n va ensenyar. Jo la vaig escanyar.

«Està fanfarronejant. Déu meu, quina família de psicòpates.»

—No ets conscient de fins a quin punt és demencial tot això.

—Ets un merda seca, Mikael. Series incapaç d'entendre que poderós et sents quan tens el control absolut de la vida i la mort d'algú.

—Gaudeixes torturant i matant dones, Martin.

—Jo no ho diria així. Si faig una anàlisi intellectual de la meva condició, em considero més aviat un violador en sèrie que no pas un assassí en sèrie. De fet, en realitat sóc un segrestador en sèrie. Matar és una conseqüència natural, per dir-ho d'alguna manera, perquè he d'amagar el crim. Ho entens?

En Blomkvist no va saber què respondre i va preferir limitar-se a arronsar les espatlles.

—Per descomptat, els meus actes no són socialment acceptables, però el meu crim és en tot moment un crim contra les convencions de la societat. La mort no apareix fins al final de la visita de les meves convidades aquí, quan ja me n'he avorrit. Es tan fascinant veure com es desillusionen…

—Es desillusionen?

—Exactament. No t'ho creus? Totes es pensen que si fan el que jo vull seguiran vives. S'adapten a les meves normes. Comencen a confiar en mi i desenvolupen una mena d'amistat amb mi, sempre amb l'esperança que això els serveixi d'alguna cosa. Es desillusionen quan finalment s'adonen que les he enganyat.

En Martin va anar fins a l'altre costat de la taula i es va recolzar a la gàbia d'acer.

—Es impossible que tu, amb les teves convencions burgeses, ho arribis a entendre mai, però planejar un segrest és excitant. No se segueix cap impuls, per això és molt difícil atrapar un segrestador. Es una ciència amb milers de detalls que cal estudiar. Primer he d'identificar la presa, conèixer-la, qui és, d'on ve, com puc establir-hi contacte, com ho he de fer per quedar-me tot sol amb ella sense dir el meu nom o que mai arribi a sortir en una investigació policial.

«Déu meu, calla d'una vegada», va pensar en Blomkvist.

—De debò t'interessa tot això, Mikael?

Es va inclinar i va acaronar-li la galta. El contacte va ser fins i tot suau.

—Te n'adones, que això només pot acabar d'una manera? Et molesta si fumo?

—Me'n podries donar un?

En Martin va encendre dues cigarretes i, amb compte, en va posar una als llavis d'en Blomkvist perquè fes una pipada.

—Gràcies —va dir en Blomkvist automàticament.

En Martin Vanger va tornar a riure.

—Ho veus? Ja comences a adaptar-te al principi de submissió. La teva vida és a les meves mans, Mikael. Saps que et puc matar en qualsevol moment. M'has implorat que millori la teva qualitat de vida, i ho has fet emprant la raó i les bones maneres. I aquí tens la recompensa.

En Blomkvist va fer que no amb el cap. El cor li bategava tan ràpid que gairebé no ho podia suportar.

A un quart de dotze de la nit la Lisbeth Salander es va acabar l'ampolla d'aigua mentre continuava girant pàgines. A diferència d'en Blomkvist, que a primera hora del matí s'havia ennuegat amb el cafè, ella no va tenir problemes amb l'aigua que acabava de beure. Quan va trobar la relació, simplement va obrir els ulls tant com va poder.

Clic.

Feia dues hores que llegia els butlletins de l'empresa dí tot arreu. El butlletí principal duia simplement l'encapçalament Informació de la companyia. Hi constava el logo de Vanger (una bandera sueca onejant al vent amb la punta en forma de fletxa). Probablement era una publicació que feia e mateix departament de publicitat de la companyia, i estava plena de propaganda que pretenia que els empleats se sentissin membres d'una gran família.

Amb motiu de les vacances d'hivern, el febrer del 1967, en Henrik Vanger, en un acte de magnanimitat, havia convidat cinquanta empleats de l'oficina central i les seves famílies respectives a passar una setmana esquiant a Hàrjedalen. L'any anterior la corporació havia obtingut una xifra rècord de beneficis. El departament de publicitat també hi va anar i va completar l'article amb un catàleg de fotografies.

La majoria de les fotos eren divertides instantànies a la neu. Algunes eren de grups que gaudien, al bar, d'una bona cervesa. Hi havia dues fotografies del moment en què en Henrik Vanger va proclamar l'Ulla-Britt Mogren la millor treballadora de l'any. Va rebre una prima de 500 corones sueques i un gerro de vidre.

La cerimònia es va fer a la terrassa de l'hotel, just abans que la gent se n'anés a les pistes d'esquí. A la fotografia hi havia unes vint persones.

A l'extrem dret, just darrere d'en Henrik Vanger, apareixia un home amb els cabells llargs i rossos. Duia una jaqueta fosca amb una franja a l'altura de les espatlles. Com que la fotografia era en blanc i negre no en podia identificar el color, però la Salander s'hi hauria jugat el coll que era de color vermell.

Hi havia un petit peu de foto: «A la dreta, en Martin Vanger (19 anys), que estudia a Uppsala. Se'l considera una promesa per al futur de la direcció de la corporació.»

—Ja et tinc —va dir la Salander en veu alta.

Va apagar el llum de l'escriptori i va deixar tots els butlletins escampats damunt la taula. «Així demà la Lindgren aquesta tindrà alguna cosa a fer.»

Va sortir cap al garatge per una porta lateral. Quan ja tancava, va recordar que havia promès al guarda de seguretat que quan marxés l'avisaria. Es va aturar i va observar el garatge. L'oficina del guarda era a l'altra banda de l'edifici. Això volia dir que havia de fer tota la volta fins a l'altre costat. «Tant se val», va pensar.

Abans de posar-se el casc va encendre el mòbil i va trucar a en Blomkvist. Va sentir una veu que li deia que el telèfon que marcava estava apagat. Aleshores va veure que li havia trucat com a mínim tretze vegades entre dos quarts de quatre i les nou. Però no tenia cap trucada de les darreres dues hores.

Va marcar el telèfon de la caseta, però no va contestar ningú. Va arrufar les celles, es va collocar bé l'ordinador, es va posar el casc i va engegar la moto. Va trigar deu minuts des de les oficines de la zona industrial de Hedestad fins a l'illa. Hi havia llum a la cuina.

La Salander va mirar pertot arreu. Primer va pensar que en Blomkvist havia anat a veure en Frode, però ja des del pont va veure que no hi havia llum a la casa de l'advocat. Va consultar l'hora: les 23.40 h.

Va anar fins a l'armari i va treure els dos ordinadors on s'emmagatzemaven les fotografies de les dues càmeres de vigilància que havien installat. Va trigar una estona a trobar la seqüència dels fets.

A les 15.32 h en Blomkvist entra a casa.

A les 16.03 h surt al jardí amb una tassa de cafè. Duu una carpeta, que estudia. Fa tres trucades telefòniques curtes durant l'hora que és al jardí. Les tres trucades corresponen exactament a trucades que ella no ha contestat.

A les 17.21 h en Blomkvist surt de casa. Torna al cap d'un quart d'hora.

A les 18.20 h surt a la porta i mira en direcció al pont.

A les 21.03 h surt. I encara no havia tornat.

La Salander va passar ràpidament la seqüència de l'altre ordinador, el de la càmera que enfocava a la porta i al carrer de davant de la porta principal. Va poder veure qui hi havia passat al llarg de tot el dia.

A les 19.12 h en Nilsson arriba a casa.

A les 19.42 h el Saab de la granja Ostergàrden es dirigeix cap a Hedestad.

A les 20.02 h el Saab torna.

A les 21.00 h apareix el cotxe d'en Martin Vanger. Tres minuts més tard en Blomkvist marxa de casa.