Stieg Larsson - Els homes que no estimaven les dones

—M'importa una merda si tens gana o no. Menja —li va ordenar la Salander mentre feia una mossegada al seu entrepà de formatge.

En Blomkvist va tancar els ulls un moment, després es va asseure i va fer una mossegada. Li feia tant de mal el coll que no s'ho podia empassar.

La Salander es va treure la jupa de cuir i va anar a buscar un ungüent.

—Deixa que el cafè es refredi. Estira't de panxa a terra.

Li va fer un massatge a l'esquena perquè li penetrés l'ungüent. Després el va fer girar i li va fer el mateix per davant.

—Tindràs hematomes durant una bona temporada.

—Lisbeth, hem de trucar a la policia.

—No! —va respondre ella amb tanta vehemència que en Blomkvist va obrir els ulls, sorprès—. Si truques a la policia, marxo. No vull tenir-hi res a veure, amb ells. En Martin Vanger és mort. Ha mort en un accident de cotxe. Anava sol i hi ha testimonis. Deixa que la policia, o algú altre, descobreixi aquella maleïda cambra de tortura. Tu i jo som tan ignorants sobre l'existència d'aquesta habitació com qualsevol altra persona del poble.

—Per què?

Ella el va ignorar i va començar a fer-li un massatge a les cuixes.

—Lisbeth, no podem…

—Si continues insistint, et portaré a la cova dels horrors d'en Martin i t'hi tornaré a lligar.

Mentre deia això, en Blomkvist es va adormir, tan ràpid com si s'hagués desmaiat.

A les cinc del matí en Blomkvist es va despertar, sobresaltat, palpant-se el coll com per treure's la soga. La Salander va entrar a l'habitació i li va agafar les mans perquè s'estigués quiet. Ell va obrir els ulls i la va mirar amb calma.

—No sabia que juguessis a golf—li va dir, i va tornar a tancar els ulls. La noia es va quedar asseguda al seu costar fins que va veure que s'havia adormit. Mentre en Blomkvist dormia, la Salander havia tornat al soterrani d'en Martin Vanger per examinar-lo i fer fotografies de l'escenari dels crims. A més dels instruments de tortura, hi va trobar una collecció de revistes de pornografia violenta i una gran quantitat de fotografies fetes amb una Polaroid i arxivades en àlbums.

No hi havia cap diari. Però va trobar dos classificador: plens de fotos de passaports i notes escrites a mà sobre les dones. Va guardar els classificadors en una bossa de niló juntament amb el portàtil d'en Martin, que era a la taula de n. cuina, i tot seguit el va examinar meticulosament me::~: en Blomkvist dormia. Eren les sis tocades quan va apagar l'ordinador. Es va encendre una cigarreta.

Ella i en Mikael havien desemmascarat el que es pensaven que era un assassí en sèrie del passat. Però el que havien trobat era ben diferent. No es podia ni imaginar els horrors que havien vist aquelles quatre parets del soterrani de la idíllica i endreçada casa d'en Martin Vanger.

Va fer esforços per entendre-ho.

En Martin matava dones des dels anys seixanta. Durant els darrers quinze anys n'havia mort una o dues cada any. Ho havia fet amb tanta discreció i amb tanta planificació, que ningú no s'havia adonat que existís cap assassí en sèrie. Com era possible?

Les carpetes contenien part de la resposta.

Les víctimes acostumaven a ser nouvingudes, noies immigrants que no tenien ni amics ni coneguts a Suècia. També hi havia prostitutes i marginades socials amb llargs historials de drogues i altres problemes.

Pel que la Salander havia llegit sobre la psicologia del sadisme sexual, aquest tipus d'assassins conservaven sempre algun record de les víctimes. Aquests records els servien per rememorar part del plaer que havien experimentat. En Martin Vanger tenia la seva pròpia collecció en una mena de «llibre de la mort». Havia catalogat i puntuat les víctimes. N'havia descrit el sofriment i havia documentat els assassinats amb gravacions de vídeo i fotografies.

L'objectiu era la violència i l'assassinat, però la Salander va concloure que el principal interès d'en Martin Vanger era la caça de la víctima. A l'ordinador hi tenia una base de dades amb una llista de més de cent dones. Hi havia treballadores del grup Vanger, cambreres de restaurants que freqüentava, recepcionistes d'hotels, funcionàries de l'oficina de la Seguretat Social, secretàries i un gran ventall de dones. Es podria dir que en Martin catalogava i classificava pràcticament totes les dones que anava coneixent.

Només n'havia matat una part, però qualsevol dona del seu entorn era una víctima potencial. La manera de catalogar-les semblava un passatemps que l'apassionava i al qual havia dedicat moltíssimes hores.

«Es casada o soltera? Té fills o família? On treballa? On viu? Quin tipus de cotxe té? Quin grau d'estudis té? Color dels cabells? Color de la pell? Figura?»

Recollir informació personal de les seves possibles víctimes constituïa una part important de les fantasies sexuals d'en Martin. Era un assetjador abans que un assassí.

Quan va acabar de llegir-ho tot, va descobrir un sobre petit dins d'una de les carpetes. En va treure dues fotografies Polaroid esgrogueïdes. A la primera hi havia una noia de cabells foscos asseguda damunt una taula. Només duia uns texans foscos i deixava al descobert uns pits petits. Havia girat la cara d'esquena a la càmera i aixecava un braç en actitud de defensar-se, com si el fotògraf l'hagués sorprès. A la segona foto estava completament despullada i estirada de bocaterrosa sobre un cobrellit blau. Tampoc no se li veia la cara.

La Salander es va guardar el sobre amb les fotos a la butxaca de la caçadora. Després va llançar les carpetes a l'estufa i va encendre un llumí. Quan es va apagar el foc va escampar les cendres. Començava a ploure quan va sortir a fer una volta i, tot agenollant-se com per cordar-se la sabata, va llençar discretament el portàtil d'en Martin Vanger a l'aigua, sota el pont.

Quan en Dirch Frode va creuar la porta oberta, a dos quarts de vuit del matí, la Salander era a la taula de la cuina fumant una cigarreta i prenent una tassa de cafè. En Frode estava pàllid i tenia l'aspecte d'haver-se llevat de cop.

—On és en Mikael? —va preguntar.

—Encara dorm.

En Frode es va asseure en una cadira de la cuina. La Salander li va servir una tassa de cafè.

—En Martin… Acabo de saber que en Martin ha mort en un accident de cotxe aquesta nit.

—Quina pena —va deixar anar la Salander, i va fer un glop de cafè.

En Frode la va mirar, primer amb perplexitat, després se li van obrir els ulls. —Com…?

—Ha tingut un accident. Quina mala sort, oi? —Què en saps, del que ha passat?

—Ha envaït el carril contrari i ha xocat frontalment contra un camió. S'ha suïcidat. La premsa, l'estrès, un imperi financer que trontollava, etcètera, etcètera. No ho ha pogut suportar. Si més no, això és el que m'imagino que sortirà publicat.

En Frode semblava que estigués a punt de tenir un atac de feridura. Es va aixecar de cop i es va dirigir cap a l'habitació.

—Deixi'l dormir —li va demanar la Salander amb brusquedat.

En Frode va observar la figura que dormia. Va veure les marques blaves i negres de la cara d'en Blomkvist i les contusions al pit. Aleshores es va fixar en la línia del coll, on hi havia hagut la soga. La Salander el va agafar del braç i va tancar la porta. En Frode va fer mitja volta i va tornar a la cuina.

La Lisbeth Salander li va resumir el que havia passat la nit anterior. Li va explicar com era la cambra dels horrors d'en Martin Vanger i com havia trobat en Mikael despullat i amb una soga al coll, i el vicepresident del grup Vanger dret davant d'ell. També li va explicar el que havia descobert als arxius de l'empresa el dia anterior i com va arribar a establir una possible connexió entre el pare d'en Martin i els assassinats d'almenys set dones.