Stieg Larsson - Els homes que no estimaven les dones

—En algun moment de la història la Harriet va descobrir que en Gottfried no només havia comès incest, sinó que també era un assassí en sèrie —va dir en Blomkvist.

—No sabem quan va descobrir els assassinats. Podria haver estat abans que en Gottfried s'ofegués. Però també podria haver estat després si, per exemple, l'home tenia un diari o n'havia guardat retalls de premsa. Alguna cosa la va conduir fins a ell.

—Sigui com vulgui, no era això el que amenaçava d'explicar a en Henrik —va precisar en Blomkvist.

—Era en Martin —va observar la Salander—. El seu pare era mort, però en Martin continuava abusant d'ella.

—Exactament.

—Però va trigar un any a decidir-se.

—Què faries si descobrissis que el teu pare és un assassí que ha estat abusant del teu germà?

—Mataria el violador —va dir la Salander amb tanta seguretat que en Blomkvist se la va creure a ulls clucs. Aleshores va recordar la seva cara quan va atacar en Martin Vanger i va somriure amb alegria.

—Entesos, però la Harriet no era com tu. En Gottfried va morir abans que ella pogués fer-hi res. Això també té sentit. Quan en Gottfried va morir, la Isabella va enviar en Martin a Uppsala. Probablement tornava a casa per Nadal i per vacances, però durant aquell any gairebé no va veure la Harriet. Ella es va poder distanciar d'ell.

—I va començar a estudiar la Bíblia.

—I amb tot el que sabem ara, no era per cap raó religiosa. Potser només volia entendre què tenia el seu pare al cap. S'hi va aplicar fins a la celebració del Dia de la Infància de 1966. Aleshores va veure que el seu germà era a Jàrnvàgsgatan i va descobrir que havia tornat. No sabem si van parlar o si ell li va dir alguna cosa. Però fos com fos, la Harriet tenia pressa per tornar a casa i parlar amb en Henrik.

—I aleshores va desaparèixer.

Després de repassar la pellícula dels fets, no era difícil entendre com havien anat les coses. En Blomkvist i la Salander van fer les maletes. Abans de marxar, en Blomkvist va trucar a en Frode i li va dir que ell i la Salander havien de marxar uns quants dies, però que abans volia veure, sens falta, en Henrik Vanger.

En Blomkvist necessitava saber què li havia explicat en Frode a en Henrik. L'advocat semblava tan inquiet per telèfon que a en Blomkvist li va fer pena. En Frode li va dir que només li havia explicat que en Martin havia mort en un accident de cotxe.

Tornava a ploure quan en Blomkvist va aparcar davant l'hospital de Hedestad. El cel estava completament tapat. Es va afanyar a creuar l'aparcament per arribar a l'edifici de l'hospital.

En Vanger anava en bata i estava assegut al costat de la finestra de l'habitació. La malaltia l'havia afectat, però havia recuperat una mica de color a la cara i semblava a punt de recuperar-se. Es van donar la mà. En Blomkvist li va demanar a la infermera que els deixés sols uns minuts.

—M'has estat evitant —li va retreure en Vanger.

En Mikael va assentir amb el cap.

—Ho he fet expressament. La teva família no volia que vingués, però avui tothom és a casa de la Isabella.

—Pobre Martin —va dir en Vanger.

—Henrik, em vas demanar que investigués el que li havia passat a la Harriet. Esperaves que la veritat seria tan dolorosa?

El vell el va mirar. Amb els ulls molt oberts.

—En Martin?

—Es part de la història.

En Henrik va tancar els ulls.

—T'he de fer una pregunta —va dir en Blomkvist. —Digue'm.

—Continues volent saber què va passar? Fins i tot encara que sigui dolorós i que la veritat sigui pitjor del que t'havies imaginat?

En Henrik va mirar en Blomkvist una bona estona. Després li va dir:

—Ho vull saber. Aquest era l'objectiu del teu encàrrec.

—Entesos. Crec que ja sé què li va passar a la Harriet. Però em falta una última peça del trencaclosques per estar-ne segur.

—Explica-m'ho.

—No. Avui no. El que vull que facis ara és descansar. Els metges diuen que la crisi ja ha passat i que estàs millorant.

—No em tractis com a un nen, jovenet.

—No he acabat la feina. El que tinc ara mateix és una teoria. Me'n vaig a buscar la darrera peça del trencaclosques. La propera vegada que ens vegem t'explicaré tota la història. Pot ser que trigui una mica, però vull que sàpigues que tornaré i que sabràs la veritat.

La Salander va tapar la moto amb una lona i la va deixar a la cabana, en un racó on no tocava el sol. En acabat, va pujar al cotxe que havia llogat en Blomkvist. La tempesta s'havia reactivat amb força i, just passat Gàvle, el ruixat era tan fort que en Blomkvist gairebé no veia la carretera. Per seguretat es van aturar en una estació de servei i van esperar fins que la pluja amainés, de manera que no van arribar a Estocolm fins a les set del vespre. En Blomkvist va donar el codi de seguretat de l'edifici a la Salander i la va deixar davant de l'estació central del metro. Se li va fer estrany tornar a ser al pis.

Va passar l'aspiradora i va treure la pols mentre la Salander anava a veure el Pesta a Sundbyberg. Va arribar al pis d'en Blomkvist cap a les dotze i es va passar uns deu minuts examinant-ne cada racó. Després es va estar una bona estona dreta davant la finestra, observant les vistes a Slussen.

El llit estava separat de la resta de l'habitatge per uns prestatges i armaris. Es van despullar i es van ficar al llit.

L'endemà al migdia aterraven a l'aeroport de Gatwick de Londres. La pluja els va donar la benvinguda. En Blomkvist havia reservat una habitació a l'Hotel James, a prop de Hyde Park, un hotel excellent en comparació amb els hotels de Bayswater d'una estrella on acostumava a allotjar-se quan anava a Londres.

A les cinc de la tarda eren al bar quan un noi jove es va dirigir cap a ells. Era força calb, amb barba rossa, i duia texans i una americana que li anava gran.

—Wasp?

—Trinity? —va dir ella. Es van saludar amb una lleugera inclinació i el noi no va preguntar com es deia en Blomkvist.

El company d'en Trinity es va presentar com Bob el Gos. Els esperava dins d'una antiga furgoneta Volkswagen aparcada a la cantonada. Hi van entrar per les portes corredisses i es van asseure en unes cadires plegables lligades als laterals. Mentre en Bob conduïa pel trànsit de Londres, la Wasp i en Trinity xerraven.

—El Pesta em va dir que es tracta d'una feina que causarà un terrabastall.

—Escoltes telefòniques i control de correus electrònics d'un ordinador. Potser serà una cosa ràpida o potser caldran un parell de dies, depèn de la pressió que faci ell. —La Lisbeth va assenyalar en Blomkvist amb el polze—. Ho podeu fer?

—Els gossos tenen puces? —va replicar en Trinity.

L'Anita Vanger vivia en una casa adossada de l'elegant barri de Saint Albans, a una hora en cotxe cap al nord. Des de la furgoneta la van veure arribar a casa i obrir la porta cap a dos quarts de vuit del vespre. La van observar mentre es posava còmoda, sopava i s'asseia a mirar la televisió, i aleshores en Blomkvist va trucar a la porta.

Una còpia pràcticament idèntica de la Cecilia Vanger va obrir la porta. Tenia una expressió de sorpresa continguda.

—Hola, Anita. Em dic Mikael Blomkvist. En Henrik Vanger m'ha demanat que la vingui a veure. Entenc que està al corrent de la notícia d'en Martin.

La seva expressió va canviar de la sorpresa al recel. Sabia perfectament qui era en Mikael Blomkvist. Però el nom d'en Henrik significava que estava obligada a obrir-li la porta. Va fer passar en Blomkvist a la sala d'estar. En Mikael va veure una litografia d'Anders Zorn damunt la lleixa de la llar de foc. Era una estança acollidora.

—Disculpi que la molesti a aquestes hores, però era a Saint Albans i li he estat trucant durant tot el dia.