Stieg Larsson - Els homes que no estimaven les dones

—Es clar. Si us plau, digui'm de què es tracta.

—Té intenció d'anar a l'enterrament?

—No, de fet no. En Martin i jo no ens fèiem gaire i, de tota manera, ara mateix no puc marxar.

L'Anita Vanger feia trenta anys que havia deixat Hedestad. Des que el seu pare s'havia tornat a traslladar a l'illa de Hedeby, gairebé no havia tornat a posar-hi els peus.

—Vull saber què li va passar a la Harriet Vanger, Anita. Es hora de revelar la veritat.

—La Harriet? No sé què vol dir.

En Blomkvist va somriure davant de la seva fingida sorpresa.

—Vostè era la millor amiga que tenia la Harriet a la família. Ella va recórrer a vostè per explicar-li la seva terrible història.

—No sé de què parla —va replicar l'Anita.

—Anita, vostè va ser a l'habitació de la Harriet aquell dia. Tinc proves fotogràfiques que contradiuen la versió que va donar a l'inspector Morell. D'aquí a pocs dies passaré l'informe a en Henrik, i ell es farà càrrec de tot. Seria millor que em digués vostè mateixa què va passar.

L'Anita Vanger es va aixecar.

—Surti de casa meva ara mateix.

En Blomkvist es va posar dret.

—Tard o d'hora haurà d'acabar parlant amb mi.

—No tinc res a dir-li ara, ni tindré res a dir-li mai.

—En Martin és mort —va insistir en Blomkvist—. A vostè no li va agradar mai en Martin. Crec que va venir a Londres no només per evitar veure el seu pare, sinó també per no haver de veure en Martin. Això significa que vostè també sabia el que feia en Martin, i l'única persona que l'hi podia haver explicat és la Harriet. La pregunta és: què va fer vostè, amb tot el que sabia?

L'Anita Vanger li va tancar la porta a la cara.

La Salander somreia amb satisfacció mentre li treia el micròfon de sota la samarreta.

—Ha agafat el telèfon uns vint segons després que et tanqués la porta a la cara —va explicar la noia.

—El codi del país és d'Austràlia —va apuntar en Trinity mentre deixava els auriculars damunt la petita taula de la furgoneta—. He de comprovar el codi de la zona.

Va engegar el portàtil.

—Vejam, ha marcat aquest número, que és d'un telèfon situat en un poble que es diu Tennant Creek, al nord d'Alice Springs, al Territori del Nord. Voleu escoltar la conversa?

En Blomkvist va assentir amb el cap.

—Quina hora és ara a Austràlia?

—Les cinc del matí aproximadament.

En Trinity va engegar el reproductor digital i hi va connectar un altaveu. En Mikael va comptar vuit tons fins que van despenjar el telèfon. La conversa era en anglès.

—Hola. Sóc jo.

—Hmm, és cert que m'agrada matinar, però…

—Volia trucar-te ahir, però… en Martin és mort. Sembla que va estavellar el cotxe contra un camió abans-d'ahir.

Silenci. Després es va sentir un so, com si algú s'aclarís la veu, però que devia ser un: «D'acord.»

—De tota manera, tenim un problema. Un conegut periodista que en Henrik ha contractat no sé com acaba de venir a casa meva, aquí, a Saint Albans. M'ha preguntat què va passar el 1966. En sap alguna cosa.

Un altre silenci. Després, la seva veu es va convertir en una ordre.

—Anita. Penja el telèfon ara mateix. No podrem mantenir cap contacte durant un temps. —Però…

—Escriu-me una carta. Digue'm què passa.

La conversa s'havia acabat.

—Una noia llesta —va comentar la Salander amb admiració.

Van tornar a l'hotel just abans de les onze. A la recepció els van ajudar a reservar dos seients per al primer vol cap a Austràlia. De seguida van tenir dues reserves per marxar l'endemà a les set del vespre cap a Canberra, a Nova Galles del Sud, amb escala a Singapur.

Era la primera vegada que la Salander visitava Londres. Van passar el matí passejant des de Covent Garden al Soho. Es van aturar per prendre un cafè a Old Compton Street. Cap a les tres van tornar a l'hotel per recollir les maletes. Mentre en Blomkvist pagava la factura, la Salander va encendre el mòbil. Tenia un missatge de text.

—L'Armansky diu que li truqui de seguida.

Va fer servir un dels telèfons de la recepció. En Blomkvist, que era dret a poca distància, va veure com la Salander es girava amb una expressió gèlida. De seguida va ser al seu costat.

—Què passa?

—La meva mare s'acaba de morir. Me n'he de tornar a casa.

La Salander estava tan trista que en Blomkvist la va abraçar, però ella el va apartar.

Es van asseure al bar de l'hotel. Quan en Blomkvist va dir que podia cancellar les reserves d'Austràlia i tornar a Estocolm amb ella, la noia va fer que no amb el cap.

—No —va dir—. No podem abandonar la feina ara. Hi hauràs d'anar sense mi.

Es van separar davant de l'hotel i cadascú es va dirigir al seu aeroport.

En Blomkvist va volar des de Canberra fins a Alice Springs. Un cop allà havia de decidir si agafava un vol intern o si llogava un cotxe per fer els quatre-cents quilòmetres que havia de recórrer en direcció nord. Es va decidir pel cotxe.

Un desconegut que responia al nom bíblic de Joshua i que formava part de la misteriosa xarxa internacional del Pesta, o d'en Trinity, havia deixat un sobre a la seva atenció al taulell central d'informació de l'aeroport.

El número de telèfon que havia marcat l'Anita corresponia a un lloc que es deia Cochran Farm. Es tractava d'una granja d'ovelles. Una petita nota contenia les instruccions per arribar-hi.

Un article extret d'Internet resumia la importància de les granges d'ovelles a Austràlia.

Austràlia: 18 milions d'habitants; granges d'ovelles, 53.000; aproximadament 120 milions d'ovelles. Les exportacions de llana s'aproximen als 3.500 milions de dòlars anuals. Austràlia exporta 700 milions de tones de carn de xai, més la pell per a la confecció. La producció de carn i llana és una de les principals indústries del país…

Cochran Farm va ser fundada el 1891 per Jeremy Cochran i es va convertir en la cinquena empresa agrícola més important d'Austràlia amb aproximadament 60.000 ovelles que produïen llana de la millor qualitat, la llana de la raça merina. La granja també criava altre bestiar: porcs i gallines. Cochran Farm exportava moltíssim als EUA, el Japó, la Xina i Europa.

Les biografies personals eren fascinants.

El 1972 l'Spencer Cochran va heretar Cochran Farm de mans d'en Raymond Cochran. L'Spencer Cochran, educat a Oxford, Anglaterra, va morir el 1994, i la seva vídua es va fer càrrec de la granja. En Blomkvist va trobar una foto de la vídua a la pàgina web de Cochran Farm. La foto mostrava una senyora de cabells curts i rossos, amb la cara mig amagada, que esquilava una ovella.

Segons la nota d'en Joshua, la parella s'havia casat a Itàlia el 1971.

La vídua es deia Anita Cochran.

En Blomkvist va fer nit en un poble perdut, en un antre que es deia Wannado. Va anar al pub del poble, on va menjar xai rostit i es va beure tres cerveses. La gent que hi havia era de la contrada i tenia un accent que se li feia estrany.

Abans d'anar-se'n a dormir va trucar a l'Erika Berger a Nova York.

—Perdona, però he estat tan ocupat que no he tingut temps de trucar.

—Què carai està passant? —va esclatar l'Erika—. En Christer em va telefonar i em va dir que en Martin Vanger havia mort en un accident de cotxe.

—Es molt llarg d'explicar.

—I per què no agafes el telèfon? Fa dies que et truco com una desesperada!

—No em funciona, aquí.

—On és «aquí»?

—Ara mateix sóc a dos-cents quilòmetres al nord d'Ali-ce Springs. A Austràlia, per ser exactes.

Poques vegades en Mikael aconseguia sorprendre la Berger. Aquest cop, l'Erika es va quedar callada uns deu minuts.