Stieg Larsson - Els homes que no estimaven les dones

—No pot ningú, a la família Vanger.

La Harriet va riure per primera vegada.

—No, ningú no pot. Però el cas és que jo no podia dir res. El món sencer se n'hauria assabentat. Els meus companys de l'escola, tota la meva família…

—Harriet, em sap molt de greu.

—Tenia 14 anys quan em va violar per primera vegada, i durant l'any següent em va dur a la seva cabana. De vegades venia en Martin. Ens obligava a en Martin i a mi a fer-li coses. I m'agafava de les mans mentre en Martin… feia amb mi el que volia. Quan va morir el meu pare, en Martin estava preparat per continuar el que havia començat ell. Esperava que em convertís en la seva amant i va pensar que era normal que jo m'hi sotmetés. En aquells moments, jo no tenia elecció. Em veia obligada a fer el que digués en Martin. Vaig sortir del foc d'un turment per caure a les brases d'un altre, i l'única cosa que podia fer era intentar no quedar-me mai sola amb ell…

—En Henrik hauria…

—Continues sense entendre-ho.

Havia aixecat la veu. En Blomkvist va veure que molts dels homes que hi havia a prop de la tenda el miraven. Ella va tornar a abaixar la veu i es va inclinar cap a ell.

—Totes les cartes són damunt la taula. Hauràs de destapar la resta.

Es va aixecar i va agafar dues cerveses més. Quan va tornar, en Mikael només va pronunciar dues paraules. —En Gottfried. Ella va assentir amb el cap.

—El 7 d'agost del 1965 el meu pare em va obligar a anar a la cabana. En Henrik era de viatge. El meu pare havia estat bevent i va intentar satisfer-se amb mi. Però no se li va aixecar i va tenir un atac de ràbia propi de quan estava borratxo. Sempre era… brusc i violent amb mi quan estàvem sols, però aquell dia es va passar de la ratlla. Aquell dia va orinar damunt meu. Aleshores em va començar a dir tot el que pensava fer-me. Aquella nit em va parlar de les dones que havia mort. Ho deia amb orgull. Va citar la Bíblia durant més d'una hora. No vaig entendre ni la meitat de les coses que deia, però em vaig adonar que estava completament malalt.

Va fer un glop de cervesa.

—Cap a mitjanit va tenir un atac de fúria. Estava completament fora de control. Érem al sofà llit del pis de dalt. Em va posar una samarreta al voltant del coll i la va retorçar tant com va poder. Vaig perdre els sentits. No tinc el més mínim dubte que em volia matar, i aquella nit, per primera vegada, va poder consumar la violació.

La Harriet va mirar en Blomkvist. Volia que la comprengués.

—Però estava tan borratxo que vaig aconseguir treure-me'l del damunt. Vaig sortir de la cabana i em vaig escapar. Anava despullada i corria sense pensar, i vaig acabar al moll, a la vora de l'aigua. Ell venia darrere meu.

De sobte, en Blomkvist hauria desitjat que no li expliqués res més.

—Vaig tenir prou força per empènyer un vell borratxo a l'aigua. Vaig fer servir un rem per mantenir-lo sota l'aigua fins que va parar de moure's. No va trigar gaire.

Quan va callar, el silenci era demolidor.

—I quan vaig aixecar el cap, allà dret, mirant, hi havia en Martin. Semblava atemorit, però somreia. No sé quant de temps va ser a fora de la cabana, espiant-nos. Des d'aquell moment vaig estar a la seva disposició. Es va atansar, em va agafar pels cabells i em va fer tornar entrar a la cabana, al llit d'en Gottfried. Em va lligar i em va violar mentre el nostre pare encara flotava a l'aigua. I ni tan sols vaig oposar-hi resistència.

En Blomkvist va tancar els ulls. Estava completament avergonyit i desitjava haver deixat la Harriet Vanger en pau. Però la veu de la dona havia agafat una nova embranzida.

—Des d'aquell dia ell em va tenir dominada. Jo feia el que ell em deia que fes. Estava paralitzada, i l'única cosa que em va salvar va ser que la Isabella, o potser l'oncle Henrik, va decidir que en Martin necessitava un canvi d'aires després de la tràgica mort del seu pare, de manera que el va enviar a Uppsala. Evidentment ho va fer perquè sabia el que em feia i aquesta va ser la seva manera de resoldre el problema. T'asseguro que a en Martin no li va fer cap gràcia. L'any següent va venir a casa per les vacances de Nadal, i me les vaig apanyar per mantenir-me allunyada d'ell. Me'n vaig anar de viatge amb en Henrik, a Copenhaguen, entre Nadal i Cap d'Any. I durant les vacances d'estiu hi havia l'Anita. Vaig confiar en ella i no es va separar de mi en cap moment per assegurar-se que no se m'apropés.

—Fins que el vas veure a Jàrnvàgsgatan.

—M'havien dit que no aniria a la reunió familiar, que es quedaria a Uppsala. Però òbviament va canviar d'opinió i allà era, a l'altra banda del carrer, mirant-me. Em va somriure. Va ser com un malson horrible. Jo havia mort el meu pare i em vaig adonar que no m'alliberaria mai del meu germà. Fins aquell moment havia pensat suïcidar-me. En canvi, vaig triar fugir.

Va mirar en Blomkvist amb una expressió d'alleujament.

—Es fantàstic dir la veritat. Ara que ja la saps, què penses fer?

En Blomkvist va passar a buscar la Salander a casa seva, a Lundagatan, a les deu del matí i la va dur al crematori de Norra. No es va moure del seu costat en tota la cerimònia. Durant molta estona van ser els únics assistents juntament amb el pastor, però quan va començar el funeral va entrar l'Armansky. Va saludar breument en Blomkvist amb el cap i es va quedar darrere la Salander, la qual va saludar posant-li la mà a l'espatlla. La noia va assentir amb el cap sense mirar-lo, com si ja sabés que era ell. Després els va ignorar a tots dos.

La Salander no li havia explicat res de la seva mare, però el pastor havia parlat amb algú de la residència i en Blomkvist va entendre que la causa de la mort havia estat una hemorràgia cerebral. La Salander no va dir res en tota la cerimònia. El pastor va perdre el fil del que estava dient dues vegades mentre es dirigia a la Salander, que el mirava directament als ulls. inexpressiva. Quan es va acabar, la noia va fer mitja volta i va marxar sense ni donar les gràcies ni dir adéu. En Blomkvist i l'Armansky van respirar fondo i es van mirar. —Està molt abatuda —va dir l'Armansky. —Ja ho sé —va dir en Blomkvist—. Has fet bé de venir.

—Jo no n'estic tan segur.

L'Armansky va clavar la mirada a en Blomkvist.

—Tingues cura d'ella si marxeu plegats al nord.

En Blomkvist li va prometre que ho faria. Es van acomiadar i van dir adéu al pastor a la porta de l'església. La Salander ja era al cotxe, esperant.

La Salander havia de tornar a Hedestad a buscar la moto i els estris que havia agafat de Milton Security. Fins que no van ser a Uppsala, no va trencar el silenci i li va preguntar com li havia anat el viatge a Austràlia. En Blomkvist havia aterrat a Arlanda la nit passada, tard, i havia dormit poc. Durant el viatge li va explicar la història de la Harriet Vanger. La Salander es va estar en silenci durant una mitja hora abans d'obrir la boca.

—Puta… —va deixar anar la noia.

—Qui?

—La Harriet Vanger dels collons. Si hagués fet alguna cosa el 1966, en Martin Vanger no hauria estat matant i violant dones durant trenta-set anys.

—La Harriet sabia que el seu pare assassinava dones, però no tenia ni idea que en Martin hi tingués res a veure. Va fugir d'un germà que la violava i que l'amenaçava de revelar que havia mort el seu pare si no feia el que li deia.

—Ximpleries.

Després d'això van continuar en silenci fins a Hedestad. En Blomkvist feia tard a una reunió i la va deixar al desviament cap a l'illa de Hedeby. Li va preguntar si encara hi seria quan tornés.

—Penses quedar-te a passar la nit? —va preguntar ella.

—Crec que sí.

—Vols que em quedi?