Stieg Larsson - Els homes que no estimaven les dones

En Blomkvist va sortir del cotxe, va anar cap a la noia i la va abraçar. Ella el va empènyer, gairebé amb violència. En Blomkvist va fer un pas enrere.

—Lisbeth, som amics.

—Vols que em quedi per tenir algú amb qui follar aquesta nit?

En Blomkvist se la va mirar, lentament. Aleshores va fer mitja volta, va entrar al cotxe i el va engegar. Va abaixar la finestreta. L'hostilitat de la Salander era evident.

—Vull ser amic teu —va dir-li ell—. Si tu no ho vols, aleshores no cal que hi siguis quan torni a casa.

En Henrik Vanger estava vestit i seia en una butaca quan en Frode va fer passar en Mikael a l'habitació de l'hospital. La primera cosa que li va preguntar va ser com es trobava.

—Crec que demà em deixaran sortir per a l'enterrament d'en Martin.

—Què t'ha explicat en Frode? En Henrik va desviar la mirada.

—M'ha explicat el que feien en Martin i en Gottfried. Això és molt, molt pitjor del que m'hauria imaginat mai. —Sé què li va passar a la Harriet. —Digue'm: com va morir?

—No va morir. Encara és viva. I si vols, a ella li encantaria veure't.

Els dos homes se'l van quedar mirant, com si el món s'hagués capgirat.

—Em va costar una mica convèncer-la de venir, però és viva, està molt bé i és aquí, a Hedestad. Ha arribat aquest matí i podria ser aquí en una hora. Si la vols veure, és clar.

En Blomkvist va haver d'explicar la història des del principi fins al final. En Henrik el va interrompre un parell de vegades per fer-li una pregunta o perquè repetís alguna cosa. En Frode no va dir res.

Quan va acabar d'explicar la història, en Henrik es va quedar en silenci. A en Blomkvist li feia por que tot plegat fos massa fort per al pobre vell, però en Henrik no va mostrar cap tipus d'emoció, llevat pel to de veu, que era una mica més dèbil quan va trencar el silenci.

—Pobra, pobreta Harriet. Si hagués vingut a explicar-m'ho…

En Blomkvist va mirar el rellotge. Faltaven cinc minuts per a les quatre.

—La vols veure? A ella li fa por que no la vulguis veure després de saber el que va fer.

—I les flors? —va preguntar en Henrik.

—L'hi vaig preguntar a l'avió, mentre tornàvem. A part de l'Anita, hi havia una altra persona de la família que s'estimava: tu. Per descomptat, era ella qui enviava les flors. Diu que esperava que d'aquesta manera entendries que era viva i que estava bé sense desemmascarar-se. Però com que la seva única via d'informació era l'Anita i se n'havia anat quan va acabar els estudis i no venia mai a Hedestad, la Harriet no tenia manera de saber com anaven les coses per aquí. Mai no va saber com paties, ni que et pensaves que es tractava del seu assassí que t'empaitava.

—Així doncs, era l'Anita qui enviava les flors.

—Treballava en una companyia aèria i viatjava per tot el món. Les enviava des d'on fos en aquell moment.

—Però, com vas saber que l'Anita l'ajudava?

—Era a la finestra de la Harriet.

—Però podia haver estat involucrada en… podia haver sigut l'assassina. Com vas saber que la Harriet era viva?

En Blomkvist se'l va mirar. Després va somriure per primera vegada des que havia tornat a Hedestad.

—L'Anita estava involucrada en la desaparició de la Harriet, però no podia haver-la mort.

—Com podies estar-ne segur?

—Perquè això no és una novella policíaca. Si l'Anita hagués mort la Harriet, fa anys que n'haurien trobat el cadàver. Era lògic que hagués ajudat la Harriet a fugir i amagar-se. La vols veure?

—Es clar que la vull veure.

En Blomkvist va trobar la Harriet a l'ascensor de la recepció. Al principi no la va reconèixer. Després d'aterrar a l'aeroport d'Arlanda la nit anterior, ella havia recuperat el color fosc dels seus cabells. Duia texans d'un blau gairebé negre, camisa blanca i una elegant jaqueta grisa. Se la veia radiant i en Blomkvist es va inclinar per fer-li un petó i donar-li ànims.

En Henrik es va aixecar de la cadira quan en Mikael va obrir la porta. La Harriet va inspirar profundament.

—Hola, Henrik —va dir.

El vell la va estudiar de dalt a baix. Aleshores la Harriet va avançar cap a ell i li va fer un petó. En Blomkvist va saludar en Frode amb el cap i va tancar la porta.

La Salander no era a casa quan en Blomkvist va tornar a l'illa de Hedeby. Tampoc no hi havia l'equip d'enregistrament de vídeos, ni la moto, ni la bossa amb la roba. La casa semblava buida. Tot d'una li va semblar estranya i irreal. Va mirar tots els papers que tenia al despatx i que havia de recollir i empaquetar per dur a casa d'en Henrik. Però no estava preparat per començar a fer-ho. Es va arribar fins al supermercat i va comprar pa, llet, formatge i alguna cosa per sopar. Quan va tornar, va escalfar aigua per al cafè, es va asseure al jardí i va llegir el diari sense pensar en res més.

A dos quarts de sis un taxi va travessar el pont. Tres minuts després va tornar per on havia vingut. En Blomkvist va poder veure la Isabella Vanger al seient de darrere.

S'havia adormit a la cadira del jardí quan, pels volts de les set, en Frode el va despertar.

—Com va amb en Henrik i la Harriet? —va preguntar ell.

—Aquesta trista història també té coses divertides —va contestar en Frode amb un somriure contingut—. Es pot creure que la Isabella ha anat corrents a veure en Henrik a l'hospital? L'havia vist arribar a vostè i estava completament fora de si. L'ha escridassat i li ha dit que havia de posar fi a tot aquest rebombori escandalós sobre la seva Harriet, i ha afegit que vostè era el responsable, amb les seves indagacions, que el seu fill hagués mort.

—Bé, en certa manera té raó.

—Ha ordenat a en Henrik que l'acomiadés i que s'assegurés que desapareixia. També li ha dit que parés de buscar fantasmes d'una vegada.

—Déu n'hi do!

—Ni tan sols ha mirat la dona que seia al costat del llit parlant amb en Henrik. Es deu haver pensat que es tractava d'algú de l'hospital. No oblidaré mai el moment en què la Harriet s'ha aixecat i ha dit: «Hola, mare.»

—Què ha passat?

—Hem hagut d'avisar un metge perquè atengués la Isabella. Ara mateix es nega a acceptar que és la Harriet, i l'acusa a vostè de portar una impostora.

En Frode se'n va anar a veure la Cecilia i l'Alexander per donar-los la notícia que la Harriet era viva i va deixar en Blomkvist amb les seves pròpies reflexions.

La Salander es va aturar i va omplir el dipòsit de la moto en una estació de servei al nord d'Uppsala. Havia conduït sense aturar-se, sempre endavant. Va pagar ràpidament i va tornar a la moto. La va engegar i va anar cap a la sortida, on es va aturar, indecisa.

Continuava de molt mal humor. Estava furiosa quan havia sortit de Hedeby, però la seva ràbia s'havia anat calmant amb el trajecte. No acabava d'entendre per què estava tan enfadada amb en Blomkvist, si és que realment estava enfadada amb ell.

Va pensar en en Martin Vanger, en la refotuda Harriet Vanger, en el refotut advocat Frode i en tot el refotut clan Vanger que governava el seu petit imperi a Hedestad sense deixar d'odiar-se entre si. Havien necessitat la seva ajuda. Normalment ni tan sols l'haurien saludada pel carrer, i encara menys li haurien confiat els seus secrets.

«Maleïda gentussa.»

Va respirar fondo i va pensar en la mare, que s'havia convertit en cendra aquell mateix matí. Ja no podria arreglar les coses mai més. La mort de la mare significava que la ferida no es curaria mai, ja que mai no obtindria una resposta a la pregunta que sempre li havia volgut fer.

Va pensar en l'Armansky, dret darrere seu durant la cerimònia. Li hauria hagut de dir alguna cosa. Si més no, deixar-li entendre que sabia que era allí. Però si ho hagués fet, hauria estat una excusa perquè ell li organitzés la vida. Si li hagués donat el dit petit, ell li hauria pres el braç sencer. A més, ell no ho entendria mai.