Stieg Larsson - Els homes que no estimaven les dones

La Harriet el va mirar amb expressió neutra.

—I ara que ja saps que sóc viva, què faràs?

—L'hi he de dir a en Henrik. S'ho mereix.

—I després? Ets periodista.

—No tinc cap intenció de revelar el teu secret. He desobeït tantes normes de conducta professional amb tot aquest cas, que el collegi de periodistes m'expulsaria immediatament si ho sabés. —Va intentar fer-hi broma—: Saltar-me'n una altra no canviaria res, però no vull fer mal a la meva mainadera.

Però a la Harriet no li va fer gràcia.

—Quanta gent sap la veritat?

—Que ets viva? Ara mateix, tu i jo, l'Anita i la meva companya. L'advocat d'en Henrik sap dues terceres parts de la història, però està convençut que vas morir als anys seixanta.

La Harriet Vanger semblava reflexionar sobre alguna cosa. Tenia la mirada perduda en la foscor. En Mikael va tornar a tenir la sensació de trobar-se en una situació vulnerable, i va recordar que el fusell de la Harriet era en un dels llits que hi havia tres passes més enllà. Aleshores va deixar d'imaginar-se coses i va canviar de tema de conversa.

—Com vas anar a parar a una granja d'ovelles a Austràlia? M'imagino que l'Anita Vanger et va treure de l'illa de Hedeby quan van obrir el pont l'endemà de l'accident; potser et vas amagar al maleter del cotxe.

—De fet, em vaig amagar al seient de darrere del cotxe de l'Anita, tapada amb una manta, però no se'n va adonar ningú. Vaig anar a veure l'Anita quan va arribar a l'illa i li vaig dir que m'havia d'escapar. L'has encertat, vaig confiar en ella, em va ajudar i ha estat una amiga lleial durant tots aquests anys.

—Per què Austràlia?

—Durant unes quantes setmanes em vaig amagar a l'habitació de la residència d'estudiants de l'Anita, a Estocolm. Ella tenia diners propis, que em va prestar generosament, i també em va deixar el passaport. Ens assemblàvem molt i només m'havia de tenyir els cabells de ros. Vaig viure quatre anys en un convent a Itàlia. No és que em fes monja, sinó que hi ha convents que lloguen habitacions barates perquè hi puguis meditar i viure en pau. Aleshores vaig conèixer l'Spencer Cochran. Era uns quants anys més gran que jo, s'acabava de graduar a Anglaterra i estava recorrent Europa fent autoestop. Ens vam enamorar, i això és tot. L'«Anita» Vanger es va casar amb ell el 1971. No me n'he penedit mai. Era un home meravellós. Desgraciadament, va morir fa vuit anys i jo em vaig convertir en la propietària del ranxo.

—Però el passaport… algú devia descobrir que hi havia dues Anita Vanger!

—No. Per què ho haurien de descobrir? Una noia sueca que es diu Anita Vanger es casa amb l'Spencer Cochran. Que visqui a Londres o a Austràlia no canvia res. La que viu a Londres podria ser la dona separada de l'Spencer Cochran. La d'Austràlia podria ser la seva dona actual. Els arxius de Londres i de Canberra no es creuen mai. A més, de seguida vaig obtenir un passaport australià amb el meu nom de casada. L'engany va funcionar a la perfecció. L'única cosa que podria haver arruïnat la història hauria estat que l'Anita s'hagués volgut casar. El meu matrimoni està registrat a Suècia.

—Però no ho ha fet.

—Diu que mai no ha trobat la persona adequada. Però jo sé que ho ha fet per mi. Es una gran amiga.

—Què hi feia a la teva habitació?

—Jo no sabia gaire on tenia el cap, aquell dia. Tenia por d'en Martin, però mentre era a Uppsala aconseguia oblidar-me del problema. Però quan el vaig veure a Hedestad em vaig adonar que mai a la vida estaria segura. Vaig estar dubtant entre explicar-ho tot a l'oncle Henrik o sortir corrent. Com que en Henrik no tenia temps per parlar amb mi, vaig voltar pels carrers del poble. L'accident del pont va enlluernar tothom, menys a mi. Jo tenia els meus propis problemes, i gairebé ni m'hi vaig fixar. Tot semblava irreal. Aleshores vaig anar a buscar l'Anita, que s'estava en una casa de convidats amb la Gerda i l'Alexander. Allà va ser quan ho vaig veure clar. Em vaig quedar amb ella i no m'atrevia a sortir. Però hi havia una cosa que necessitava: havia escrit tot el que havia passat en un diari, i també necessitava roba. L'Anita m'ho va anar a buscar.

—M'imagino que no va poder evitar la temptació de mirar l'accident. —En Blomkvist va reflexionar un moment—. El que no entenc és per què no vas anar a parlar amb en Henrik, tal com havies planejat.

—Per què ho dius?

—No ho sé, la veritat. Probablement en Henrik t'hauria ajudat. Hauria destituït en Martin i l'haurien enviat a l'altra punta de món per fer teràpia o per seguir algun tractament.

—Crec que no entens què és el que va passar.

Fins aquest moment, en Blomkvist només havia fet referència als abusos sexuals d'en Gottfried a en Martin i n'havia exclòs la Harriet.

—En Gottfried va abusar d'en Martin —va dir amb cautela—. M'imagino que també es va aprofitar de tu.

La Harriet Vanger no va moure ni un múscul. Aleshores va respirar fondo i es va tapar la cara amb les mans. En menys de cinc segons en Jeff era darrere d'ella, preguntant-li si tot anava bé. La Harriet el va mirar i li va fer un somriure dèbil. Aleshores va sorprendre en Blomkvist aixecant-se i fent un petó a la galta del noi. Tot seguit es va girar cap a en Blomkvist amb el braç rodejant l'espatlla d'en Jeff.

—Jeff, et presento en Mikael, un vell… amic del passat. Ha vingut a donar-me males notícies, i problemes, però no castigarem pas el missatger. Mikael, aquest és en Jeff Cochran, el meu fill gran. Tinc un altre fill i una filla.

En Blomkvist es va posar dret i va donar la mà a en Jeff, dient-li que li sabia greu haver empipat la seva mare amb males notícies. La Harriet va intercanviar unes paraules amb en Jeff i el va fer marxar. Es va asseure; semblava haver pres una decisió.

—Prou de mentides. Tot s'ha acabat. En certa manera, des del 1966 que espero aquest dia. Durant anys he temut que algú se m'apropés i em cridés pel meu nom. Però saps què et dic? Que de sobte ja no m'importa. El meu crim ha prescrit. I no m'importa el que pugui pensar la gent de mi.

—Crim? —va dir en Mikael.

La Harriet el va mirar directament als ulls, però ell no entenia de què estava parlant.

—Tenia 16 anys. Estava atemorida. Avergonyida. Desesperada. I estava sola. Els únics que sabien la veritat eren l'Anita i en Martin. Jo havia parlat a l'Anita dels abusos sexuals, però no em vaig atrevir a dir-li que el meu pare també era un assassí de dones. L'Anita no ho sap, això. Però sí que li vaig parlar del crim que vaig cometre. Era tan horrorós, que quan en vaig tenir ocasió vaig ser incapaç d'explicar-ho a en Henrik. Vaig resar a Déu perquè em perdonés. I em vaig amagar en un convent durant anys.

—Harriet, el teu pare era un violador i un assassí. No va ser culpa teva.

—Ja ho sé. El meu pare va abusar de mi durant un any. Vaig fer de tot per evitar-ho… però era el meu pare, i jo no podia negar-me a tenir res a veure amb ell sense donar alguna explicació. De manera que mentia i feia el paperot per fer veure que tot anava bé. També m'assegurava que sempre hi hagués algú al meu voltant quan el veia. Per descomptat, la meva mare sabia el que ell feia, però no movia ni un dit.

—La Isabella ho sabia?

La veu de la Harriet es va endurir.

—I és clar, que ho sabia. A la nostra família no passava mai res sense que ella no ho sabés. Però feia cas omís de qualsevol cosa que fos desagradable o que la deixés en evidència. El meu pare ja em podria haver violat al bell mig del menjador i davant dels seus ulls, que ella ni se n'hauria adonat. Era incapaç d'admetre que alguna cosa no anava bé a la seva vida o a la meva.

—La conec, i no és de les meves preferides de la família.

—Ha estat així tota la vida. He pensat molt en la relació dels meus pares. Poques vegades havien fet l'amor després que jo naixés. El meu pare tenia altres dones, però per algun motiu estrany li tenia por, a la Isabella. Es va allunyar d'ella, però no se'n podia divorciar.