Stieg Larsson - Els homes que no estimaven les dones

Es va girar cap a en Blomkvist.

—La solució em sembla bé. Cap decisió nostra no podrà reparar el mal que en Martin Vanger va fer a les seves víctimes. Però ara estem en una situació interessant. Et trobes en una posició en què pots continuar fent mal a dones innocents, i en especial a la tal Harriet que tan ràpidament vas defensar mentre l'altre dia veníem amb el cotxe. La meva pregunta és: què és pitjor, que en Martin Vanger la violés a la cabana o que tu li facis el mateix per escrit? Tens un bon dilema. Potser el comitè d'ètica del collegi de periodistes et pugui ajudar a prendre una decisió.

Va fer una pausa. En Blomkvist no la podia mirar a la cara. Va clavar la vista a la taula.

—Però jo no sóc periodista —va dir al final.

—Què vols? —li va preguntar en Frode.

—En Martin enregistrava les seves víctimes. Vull que faci tot el possible per identificar-ne tantes com pugui i que faci el que calgui perquè les seves famílies rebin la compensació que es mereixen. I després vull que el grup Vanger doni dos milions de corones a l'any i de forma vitalícia a l'organització SOS Dones.

En Frode va fer uns petits càlculs i va assentir amb el cap.

—Podràs viure amb això, Mikael? —va dir la Salander.

En Blomkvist estava desesperat. Havia dedicat la seva vida professional a treure a la llum coses que la gent intentava amagar, i no podia ser còmplice d'ocultar els terribles crims que en Martin Vanger havia comès al soterrani. Ell, que tant havia criticat els seus companys per no publicar la veritat, es trobava allà, assegut, discutint, fins i tot negociant, l'encobriment més macabre que havia conegut mai.

Va seure en silenci durant una llarga estona. Després va assentir amb el cap.

—Que així sigui —va dir en Frode—. I pel que fa a l'oferta d'en Henrik de compensar-lo econòmicament…

—Es pot quedar tots els diners per a ell sol. I ara, advocat, vull que marxi. Entenc la seva posició, però ara mateix estic tan enfurismat amb vostè, amb en Henrik i amb la Harriet, que si es queda una estona més deixarem de ser amics.

En Frode no va fer cap gest d'anar-se'n.

—Encara no me'n puc anar. No he acabat. Tinc un altre missatge per a vostè, i aquest tampoc no li agradarà. En Henrik insisteix que l'hi digui avui. Pot anar a l'hospital demà al matí i parlar-ne amb ell, si vol.

En Blomkvist va alçar la vista i li va clavar la mirada.

En Frode va continuar.

—Aquesta ha estat la pitjor cosa que he hagut de fer en tota la meva vida. Però crec que posar totes les cartes damunt la taula i parlar amb franquesa és l'única cosa que pot salvar la situació ara mateix.

—Així doncs, finalment parlem amb franquesa?

—Quan en Henrik el va convèncer perquè acceptés la feina —va dir en Frode fent cas omís del seu sarcasme—, ni ell ni jo pensàvem que n'acabaríem traient res, de tot això. Ell ho sabia perfectament, però volia esgotar fins a la darrera oportunitat. Havia analitzat la seva situació, Mikael, sobretot gràcies a la informació recollida a l'informe de la senyoreta Salander. Es va aprofitar del seu aïllament, li va oferir una bona remuneració i va fer servir un bon esquer.

—En Wennerstròm.

En Frode va assentir amb el cap.

—Era una enganyifa?

—No, no —va dir en Frode.

La Salander va arquejar les celles amb interès.

—En Henrik complirà tot el que va prometre. Està intentant tancar una entrevista i publicarà un atac directe a en Wennerstròm. Després n'hi puc donar tots els detalls que vulgui, però la situació és la següent: quan en «Wennerstròm va entrar a formar part del departament financer del grup Vanger, va gastar molts milions de corones especulant amb divisa estrangera. Això va ser molt abans que l'especulació amb moneda estrangera es posés de moda. Ho va fer sense tenir cap autorització. Però les coses van començar a anar malament i es va trobar amb unes pèrdues de set milions de corones que va intentar ocultar, d'una banda, maquillant els comptes, i de l'altra amb especulacions encara més arriscades. Òbviament, tot va sortir a la llum i el van acomiadar.

—En va treure algun benefici, ell?

—I tant! Es va quedar mig milió de corones que, ironies de la vida, va ser el capital inicial del grup Wennerstroem. Tot això ho tenim documentat. Pot fer servir la informació de la manera que vulgui i en Henrik donarà suport públicament a l'acusació. Però…

—Però aquesta informació no té cap mena de valor, oi, Dirch? —va replicar en Blomkvist donant un cop de puny damunt la taula—. Tot això va passar fa trenta anys, i és aigua passada.

—Vostè haurà confirmat que en Wennerstròm és un estafador.

—Això preocuparà en Wennerstròm quan surti a la llum, però no li farà cap mena de mal. Se'n sortirà amb una nota a la premsa dient que en Henrik Vanger és un vell que ja no és ningú i que només vol robar-li l'empresa, i que a més ell actuava segons les ordres d'en Henrik. Fins i tot encara que no pugui demostrar la seva innocència, aixecarà tanta pols que ningú no es prendrà la història seriosament.

En Frode estava abatut.

—M'han enganyat —va dir en Blomkvist.

—No era la nostra intenció.

—Em maleeixo a mi mateix. M'aferrava a un vaixell que s'enfonsava, i me n'hauria d'haver adonat. —Va deixar anar una sonora riallada—. En Henrik és un vell tauró. Estava venent un producte i em va dir el que jo volia sentir. Es hora que se'n vagi, advocat.

—Mikael… em sap greu que… —Dirch, fora!

La Salander no sabia si acostar-se a en Blomkvist o deixar-lo en pau. Ell mateix li va resoldre el dilema quan va agafar la jaqueta sense dir res i va sortir tancant amb un cop de porta.

El va estar esperant asseguda a la cuina durant més d'una hora. Se sentia tan malament que va endreçar la taula i va rentar els plats, una tasca que sempre deixava per a en Blomkvist. De tant en tant, s'apropava a la finestra per veure si arribava. Al final, estava tan nerviosa que es va posar la caçadora i va sortir a buscar-lo.

Primer va anar caminant cap al port, on les cabanes encara tenien la llum encesa, però no hi havia ni rastre d'ell. Va continuar pel camí que vorejava la costa i que acostumaven a recórrer durant les seves passejades nocturnes. La casa d'en Martin Vanger era a les fosques i ja tenia l'aspecte d'estar abandonada. Va pujar per les roques on solien asseure's i parlar, i després se'n va tornar a casa. Encara no havia tornat.

Va anar a l'església. Ni rastre. No sabia què fer. Va anar a la moto a buscar una llanterna i va tornar a fer el camí que vorejava la costa. Va trigar una mica a resseguir el camí, i encara més a trobar el sender fins a la cabana d'en Gottfried. Quan ja gairebé hi era, la cabana va aparèixer de forma amenaçadora enmig de la foscor, rere uns arbres. En Blomkvist no era al porxo i la porta estava tancada.

Havia fet tota la volta a la casa, quan es va aturar i va retrocedir pel caminet d'accés. Va discernir la silueta d'en Blomkvist en la foscor del moll on la Harriet Vanger havia ofegat el seu pare. Va sospirar alleujada.

Ell la va sentir com venia cap al moll i es va tombar. La noia es va asseure al seu costat, sense dir-li res. Al final, en Blomkvist va trencar el silenci.

—Perdona'm. Necessitava estar sol una estona. —Ja ho sé.

La noia va encendre dues cigarretes i n'hi va donar una. En Blomkvist la va mirar. La Salander era la persona més asocial que havia conegut mai. Normalment defugia qualsevol intent de parlar d'assumptes personals, i no havia expressat mai cap tipus de simpatia. Li havia salvat la vida i ara l'havia anat a buscar enmig de la nit. Li va passar un braç per damunt l'espatlla.

—Ara ja sé quin és el meu preu —va dir ell—. Hem abandonat aquelles dones. Tenen la intenció d'enterrar tota la història. Tot el que vam trobar al soterrani d'en Martin caurà en l'oblit.