Stieg Larsson - Els homes que no estimaven les dones

Ja feia quatre dies que eren a Estocolm quan en Malm va trucar al mòbil d'en Blomkvist a les tres de la matinada.

—En Henry Cortez era en un bar amb la seva xicota aquesta nit.

—Ah, sí? —va dir en Blomkvist, encara mig adormit. —De camí cap a casa, han acabat al bar de l'estació Central.

—No és un lloc gaire bo per lligar-se-la. —Escolta. En Dahlman està de vacances. En Henry l'ha vist en una taula amb un paio. —I doncs?

—Doncs que en Henry ha reconegut l'home per la foto de signatura dels seus articles. En Krister Soder.

—El nom no em diu gran cosa, però…

—Treballa per a Finansmagasinet Monopol, que és propietat del grup Wennerstròm.

Al llit, en Blomkvist es va incorporar.

—Encara ets aquí?

—Sí, sóc aquí. No ha de voler dir res necessàriament res. En Sòder és periodista i potser es tracta d'un vell amic.

—Potser m'estic tornant paranoic, però no fa gaire Millennium va comprar una notícia a un periodista independent. Una setmana abans que nosaltres la publiquéssim, en Sòder va treure una exclusiva gairebé idèntica. Era aquell article sobre el fabricant de mòbils i el component defectuós.

—Entenc el que vols dir, però aquesta mena de coses solen passar. Has parlat amb l'Erika?

—No, no torna fins la setmana vinent.

—No facis res. Et tornaré a trucar més tard —va dir en Blomkvist.

—Problemes? —va preguntar la Salander.

—Millennium —va respondre en Blomkvist—. Hi he d'anar. Vols venir?

La redacció estava deserta. La Salander va trigar tres minuts a esbrinar la clau d'accés de l'ordinador d'en Dahlman i dos minuts més a transferir-ne el contingut a l'iBook d'en Blomkvist.

Probablement la major part dels correus electrònics d'en Dahlman eren al seu portàtil, i ells no hi tenien accés. Però mitjançant el seu ordinador de sobretaula de Millennium, la Salander va poder descobrir que en Dahlman, a més de la seva adreça de correu millennium.se , tenia una adreça personal a hotmail. Va trigar sis minuts a esbrinar-ne la clau i a descarregar la seva correspondència de tot l'últim any. Cinc minuts després en Blomkvist va tenir proves que en Dahlman havia filtrat informació sobre la situació de Millennium i que mantenia al corrent el director de Finansmagasinet Monopol dels articles que la Berger tenia pensat publicar a cada número. Els espiava, almenys des de la tardor.

Van apagar els ordinadors i van tornar a l'apartament d'en Mikael per dormir algunes hores. A les deu del matí va trucar en Christer Malm.

—Tinc proves que en Dahlman treballa per a en Wennerstròm —va dir en Mikael.

—Ho sabia. Genial, penso despatxar aquest porc fastigós avui mateix.

—No, no ho facis. No facis res en absolut.

—Res?

—Christer, confia en mi. En Dahlman encara és de vacances?

—Sí, torna dilluns.

—Quantes persones hi ha avui a la redacció? —Home, estem a mig gas.

—Pots convocar una reunió per a les dues del migdia? No diguis de què va. Ara vindré.

Hi havia sis persones al voltant de la taula de reunions. En Malm semblava cansat. En Cortez mostrava una cara d'enamorat com només els joves de 24 anys poden tenir. La Nilsson feia pinta de tenir els nervis a flor de pell; en Malm no havia explicat a ningú de què tractaria la reunió, però ella feia prou temps que era a l'empresa per saber que en passava alguna i se sentia molesta que l'haguessin mantingut al marge. L'única que semblava com sempre era la Ingela Oskarsson, empleada amb dedicació parcial que treballava dos dies a la setmana en simples tasques administratives, ocupant-se de la llista de subscriptors i coses per l'estil des que va ser mare, ara feia dos anys, mai no se la veia gaire tranquilla. L'altra empleada amb dedicació parcial era la periodista freelance Lotta Karim, que tenia un contracte similar al d'en Cortez i que tot just s'acabava de reincorporar a la feina després de les vacances. En Malm havia aconseguit que vingués en Magnusson, tot i que també estava de vacances.

En Blomkvist va començar saludant tothom efusivament i disculpant-se per ser absent tant de temps.

—Ni en Christer ni jo hem tingut temps d'informar l'Erika d'allò que avui ens ocupa, però us puc assegurar que en aquest cas també parlo en nom seu. Avui decidirem el futur de Millennium.

Va fer una pausa per deixar que aquelles paraules fessin el seu efecte. Ningú no va fer preguntes.

—Aquest darrer any ha sigut dur. Estic sorprès i orgullós que cap de vosaltres s'hagi estimat més buscar feina en un altre lloc. Amb això he d'entendre que o bé esteu tots com una cabra o bé sou extraordinàriament lleials i us encanta treballar en aquesta revista. Per tant, vull posar les cartes damunt la taula i demanar-vos un últim esforç.

—Un últim esforç? —va dir la Nilsson—. Sembla com si pensessis tancar la revista.

—Justa la fusta, Mònica —va replicar en Blomkvist—. T'ho agraeixo. Quan torni, l'Erika ens convocarà a tots a una trista reunió editorial per comunicar-nos que Millennium plegarà per Nadal i que tots esteu acomiadats.

Ara es va començar a escampar una certa inquietud entre els reunits. Fins i tot en Malm va creure per un moment que en Blomkvist ho deia de debò. Llavors tots es van fixar en el seu ample somriure.

—Aquesta tardor us tocarà fer un doble joc. La part desagradable és que el nostre benvolgut secretari de redacció, en Janne Dahlman, fa hores extres treballant com a informador per a en Hans-Erik Wennerstròm. Això vol dir que l'enemic sap exactament el que passa a la nostra redacció, la qual cosa explica la sèrie de contratemps que hem patit. Especialment pel que fa a tu, Sonny, quan els anunciants que semblaven segurs es van fer enrere sense avisar.

En Dahlman mai no havia tingut gaire acceptació a la redacció i, aparentment, la revelació no va ser cap gran sorpresa per a ningú. En Blomkvist va tallar els murmuris que es van produir.

—La raó per la qual us explico tot això és que confio absolutament en tots vosaltres. Sé que tots sou gent assenyada. Per això sé també que sabreu fer el paper que ens tocarà interpretar aquesta tardor. Es molt important que en Wennerstròm es cregui que Millennium està a punt de fer fallida. Vosaltres us encarregareu que s'ho empassi.

—I quina és la nostra situació real? —va preguntar en Cortez.

—Molt bé, és la següent: pel que diu la gent, Millennium té un peu a la tomba. Us dono la meva paraula que això no passarà. Millennium és més forta avui que ara fa un any. Quan s'acabi aquesta reunió, penso desaparèixer novament dos mesos més. Tornaré cap a la fi de l'octubre. I aleshores donarem el cop de gràcia a en Wennerstròm.

—I com ho farem? —va demanar la Nilsson.

—Ho sento, Mònica. No te'n vull donar més detalls, però estic escrivint un nou article i aquesta vegada farem bé les coses. Estic pensant fer un sopar de Nadal amb Wennerstròm rostit de primer i diversos crítics de postres.

Van pujar els ànims. En Blomkvist es preguntava com s'hauria sentit ell si hagués estat un dels que escoltaven. Escèptic? Molt probablement. Però, segons semblava, encara tenia «capital de confiança» entre el reduït personal de Millennium. Va alçar una mà.

—Perquè que això surti bé, és important que en Wennerstròm cregui que Millennium està fregant la fallida, perquè no vull que iniciï cap mena de revenja ni que es desempallegui de les proves que tinc intenció de treure a la llum. Per tant, començarem redactant el guió que haureu de seguir durant els propers mesos. En primer lloc, és essencial que res d'allò que es parli avui aquí no es posi per escrit ni que es comenti en cap correu electrònic. No sabem fins a quin punt en Dahlman ha estat tafanejant els nostres ordinadors i, per desgràcia, m'he adonat que és d'allò més senzill llegir els correus privats dels companys de feina. Així doncs… ho farem de manera completament oral. Si sentiu la necessitat de comentar alguna cosa, aneu a veure en Christer a casa seva. Amb molta discreció.