Stieg Larsson - Els homes que no estimaven les dones

En Blomkvist es va asseure i va encendre el llum. Va mirar la Salander. Als ulls. La noia semblava que se sentís culpable.

—Vas descobrir alguna cosa?

—Tinc tot el seu disc dur al meu ordinador. Pots tenir totes les proves que vulguis que és un gàngster.

En Blomkvist es va immergir en els documents de l'ordinador de la Salander durant tres dies, dossiers i més dossiers plens d'informació. El problema era que els temes canviaven contínuament. Una transacció d'opcions a Londres. Una permuta de divises a París a través d'un representant. Una empresa amb apartat de correus a Gibraltar. El saldo d'un compte del Chase Manhattan Bank de Nova York que de sobte es duplicava.

A més de tots aquells desconcertants interrogants, una societat mercantil amb 200.000 corones en un compte corrent sense moviments, registrada cinc anys abans a Santiago, Xile (una de les gairebé trenta societats similars en dotze països diferents i ni una sola pista del tipus d'activitat a la qual es dedicaven). Una societat mercantil inactiva amb domicili social a l'estranger? «Esperant què?» Una tapadora d'alguna altra activitat? L'ordinador no oferia cap pista de quina en duia de cap en Wennerstròm ni d'allò que per a ell era perfectament obvi i que, per tant, tampoc necessitava escriure en un document electrònic.

La Salander estava convençuda que la majoria d'aquests interrogants no es podrien respondre mai. Ells podien veure el missatge, però sense una clau no en podrien esbrinar mai el significat. L'imperi Wennerstròm era com pelar una ceba capa rere capa, un laberint d'empreses que eren propietàries d'unes altres. Companyies, comptes corrents, actius, valors. Els feia l'efecte que ningú (tal vegada ni en Wennerstròm mateix) podia tenir una visió completa de tot el conjunt. L'imperi Wennerstròm tenia vida pròpia.

Tot i això, hi havia una pauta, o com a mínim un indici de pauta. Un laberint d'empreses interdependents. L'imperi Wennerstròm estava valorat en una absurda forquilla que anava de 100 a 400 mil milions de corones, segons qui es consultés i com es calculés. Però si totes aquelles societats mercantils eren propietàries les unes de les altres, quin era el seu valor real, doncs?

Havien marxat de l'illa de Hedeby precipitadament a primera hora del matí, després que la Salander deixés caure la bomba que ara ocupava a totes hores la vida d'en Blomkvist. Van anar de dret a casa de la noia i es van passar dos dies al davant de l'ordinador mentre ella el guiava per l'univers d'en Wennerstròm. En Blomkvist tenia una pila de preguntes. Una era per pura curiositat.

—Lisbeth, com és possible que pràcticament li controlis l'ordinador?

—Es un petit invent que el meu amic Pesta es va empescar. En Wennerstròm té un portàtil IBM amb el qual treballa tant a casa com a l'oficina. Això vol dir que tota la informació és en un únic disc dur. A més, a casa seva té connexió de banda ampla. El Pesta va enginyar una mena de brida que es tanca al voltant del cable de banda ampla i jo, ara com ara, l'hi estic sotmetent a prova. Tot el que veu en Wennerstròm queda enregistrat per la brida, que envia les dades a un servidor d'algun altre lloc.

—Que no té cap tallafoc ell?

La Salander va somriure.

—I tant que té tallafoc. Però el quid de la qüestió és que la brida també funciona com una mena de tallafoc. Només cal un moment per piratejar-li l'ordinador d'aquesta manera. Posem, per exemple, que en Wennerstròm rep un correu electrònic; primer passa per la brida del Pesta i aleshores podem llegir-lo abans que travessi el seu tallafoc. Però el més enginyós de tot és que es reescriu el correu electrònic i s'hi afegeixen uns quants bytes del codi font. Això es repeteix cada cop que ell descarrega el que sigui al seu ordinador. Amb les fotos encara funciona millor. Navega molt per la xarxa. I cada vegada que es baixa una foto porno o que accedeix a una nova pàgina web, afegim unes quantes fileres de codi font. Al cap d'una estona, unes quantes hores o fins i tot dies, segons quant faci servir l'ordinador, en Wennerstròm ha descarregat un programa sencer d'aproximadament tres megabytes on cada bit porta agregat un altre bit.

—I?

—Quan els darrers bits són al seu lloc, el programa queda integrat al seu navegador d'Internet. Per a ell és com si l'ordinador se li bloquegés, i l'ha de tornar a arrencar. Durant l'arrencada s'hi installa un programa completament nou. Ell fa servir el Microsoft Explorer. La propera vegada que iniciï l'Explorer, en realitat estarà iniciant un programa del tot diferent que resulta invisible per al seu portàtil i que sembla i funciona ben bé com l'Explorer, però que també fa moltes altres coses. En primer lloc, controla el seu tallafoc i s'assegura que tot funcioni correctament. Aleshores comença a escanejar l'ordinador i transmet bits d'informació cada cop que ell clica amb el ratolí mentre navega. Al cap d'una estona, novament segons quant hi navegui, haurem arreplegat un mirall complet del contingut del seu disc dur en un servidor independent. I aleshores serà el moment de l'OH.

—L'OH?

—Perdó. El Pesta ho anomena l'OH. Opa hostil. —Ja ho entenc.

—La subtilesa de tot plegat és el que passa tot seguit. Quan l'estructura és a punt, en Wennerstròm té dos discs durs complets, un a la seva màquina i un altre al nostre servidor. La propera vegada que engegui l'ordinador, estarà engegant l'ordinador mirall. Ja no estarà treballant amb el seu ordinador; en realitat estarà treballant amb el nostre servidor. El seu ordinador anirà una mica més lent, però pràcticament és imperceptible. I quan jo estic connectada al servidor, puc punxar-li l'ordinador en temps real. Cada vegada que en Wennerstròm prem una tecla del seu ordinador, jo ho puc veure al meu.

—El teu amic també és hacker?

—Va ser ell qui va organitzar l'escolta telefònica a Londres. Es diria que no pinta res des del punt de vista social, però a la xarxa és una llegenda.

—Entesos —va dir en Blomkvist, fent-li un somriure de resignació—. Ara, la pregunta número dos: Per què no em vas parlar abans d'en Wennerstròm?

—No m'ho vas demanar.

—I si no t'ho hagués demanat… imaginem que no t'hagués conegut… t'hauries plegat de braços sense fer res, sabent que en Wennerstròm era un indesitjable mentre Millennium feia fallida?

—Ningú em va demanar que desemmascarés en Wennerstròm —va replicar la Salander en to sentenciós.

—Sí, però i en aquest cas?

—D'acord, d'acord… però t'ho he dit, oi?

En Blomkvist ho va deixar córrer.

La Salander va copiar el contingut del disc dur d'en Wennerstròm (uns cinc gigabytes) en deu CD i li va fer l'efecte com si s'hagués mudat a l'apartament d'en Blomkvist. Va esperar pacientment i va respondre totes les preguntes que ell li va fer.

—No entenc com pot ser tan refotudament cec per posar tots aquests draps bruts en un sol disc dur —va comentar en Blomkvist—. Si mai arribés a les mans de la policia…

—La gent no és gaire racional. Potser es pensa que la policia no li confiscaria mai l'ordinador.

—Com si estigués al marge de tota sospita. Admeto que és un fill de puta arrogant, però de segur que deu tenir assessors de seguretat que li aconsellen com ha de fer servir l'ordinador. En aquesta màquina hi ha dades que es deuen remuntar al 1993.

—L'ordinador en si és relativament nou. Fa un any que va sortir al mercat, però sembla que ell ha transferit tota la correspondència antiga i tota la resta de coses al disc dur en comptes de guardar-ho en CD. Però almenys fa servir un programa d'encriptació.

—Cosa que no serveix de res si tu ets dins del seu ordinador i li llegeixes les contrasenyes cada vegada que les tecleja.