Stieg Larsson - Els homes que no estimaven les dones

En Blomkvist li va preguntar què havia sentit d'allò que li havia explicat en Martin.

—Poca cosa. Vaig arribar quan t'estava preguntant què li havia passat a la Harriet, just abans de penjar-te de la soga. I aleshores vaig marxar un moment per anar a buscar alguna arma.

—En Martin no tenia ni idea de què li havia passat a la Harriet —va dir en Blomkvist. —I tu te'l creus?

—Sí —va respondre en Blomkvist sense dubtar—. En Martin estava més boig que una fura amb sífilis… em pregunto d'on trec aquestes metàfores… però va confessar tots els crims que havia comès. Crec que volia impressionar-me. Així i tot, quan vam arribar al tema de la Harriet, estava tan desesperat com en Henrik Vanger per descobrir què li havia passat.

—I això… a on ens porta?

—Sabem que en Gottfried és el responsable de la primera sèrie d'assassinats, entre el 1949 i el 1965.

—D'acord. També sabem que hi va introduir el jove Martin.

—Parlem d'una família totalment desestructurada —va observar en Blomkvist—. Realment, en Martin no va tenir elecció.

La Salander li va fer una mirada estranya.

—El que em va explicar en Martin, tot i que es va tractar d'un relat confús, va ser que el seu pare va iniciar-lo quan va arribar a la pubertat. En Martin va ser present a l'assassinat de la Lea a Uddevalla el 1962. Tenia 14 anys, per l'amor de Déu! També va ser el 1964 a la mort de la Sara, i hi va tenir un paper actiu. Tenia 16 anys.

—I?

—Va dir que no havia tocat mai un home, llevat del seu pare. Això em va fer pensar que… bé, l'única conclusió possible és que el seu pare abusava d'ell. En Martin va dir que era «el seu deure». L'assetjament sexual devia durar temps. Va créixer amb el seu pare.

—Ximpleries —va dir la Salander, amb la veu gèlida.

En Blomkvist la va mirar, sorprès. La seva mirada era d'intransigència. No despertava la més petita simpatia.

—En Martin va tenir exactament les mateixes oportunitats que qualsevol altra persona de no fer-ho. Matava i violava perquè gaudia fent-ho.

—I jo no estic dient que no sigui així. Però en Martin va ser un nen reprimit que vivia sota la influència del seu pare, tal com en Gottfried va viure atemorit pel seu propi pare, el nazi.

—Dones per fet, doncs, que en Martin no tenia voluntat pròpia i que la gent es converteix en allò que l'obliguen a ser?

En Blomkvist va somriure amb cautela.

—Es un tema delicat per a tu? —La Salander el va fulminar amb una mirada plena d'ira. En Blomkvist es va afanyar a continuar—: Només dic que la infantesa d'una persona hi té un paper important. El pare d'en Gottfried el va maltractar durant anys. Això deixa marques.

—Ximpleries —va repetir la Salander—. En Gottfried no és l'únic nen que ha rebut maltractaments. Això no li dóna dret a matar dones. Ell va prendre aquesta decisió, igual que ho va fer en Martin.

En Blomkvist va alçar la mà.

—Podem parar de discutir?

—No estic discutint. Només considero que és patètic que aquest tipus de personatges sempre tinguin una excusa.

—Tenen la seva responsabilitat personal. Després ho veurem. El que importa és que en Martin tenia 17 anys quan va morir en Gottfried i no tenia ningú que el guiés. Va mirar de seguir les passes del pare. Febrer del 1966, Uppsala.

En Blomkvist va agafar un dels cigarrets de la Salander.

—No començaré a especular sobre els impulsos que en Gottfried provava de satisfer ni com interpretava ell el que feia. Al darrere s'hi amaga una mena de galimaties bíblic que algun psiquiatre seria capaç d'interpretar, alguna cosa entre el càstig i la purificació en sentit figurat. Però tant se val. Era un assassí en sèrie i prou.

En Blomkvist va reflexionar un moment abans de continuar.

—En Gottfried volia matar dones i embolcallar les seves accions amb una mena de ritu pseudoreligiós. En Martin ni tan sols pretenia tenir una excusa. Era organitzat i matava sistemàticament. Tenia diners per gastar en el seu passatemps i era més espavilat que el seu pare. Cada vegada que en Gottfried abandonava un cadàver hi havia una investigació policial, i això suposava el risc que algú el descobrís o que relacionés els diversos assassinats.

—En Martin Vanger es va fer construir la casa als anys setanta —va comentar la Salander pensativament.

—Crec que en Henrik va dir que va ser l'any 1978. Probablement va fer construir la cambra de seguretat, sense finestra, insonoritzada i amb una porta d'acer, per guardar-hi arxius importants o alguna cosa per l'estil.

—Feia vint-i-cinc anys que tenia aquesta cambra.

Hi va haver un silenci prolongat mentre en Blomkvist pensava en les atrocitats que s'hi havien comès durant un quart de segle. A la Salander no li calia pensar-hi, n'havia vist les gravacions. Es va adonar que en Blomkvist es passava la mà pel coll inconscientment.

—En Gottfried odiava les dones i va ensenyar el seu fill a odiar-les alhora que el violava. Però hi ha alguna cosa més… Crec que en Gottfried esperava que els seus fills compartissin, per dir-ho suaument, la seva visió perversa del món. Quan li vaig preguntar per la Harriet, la seva pròpia germana, en Martin va dir: «Vam intentar parlar amb ella. Però era una simple doneta. Tenia intenció de xerrar-ho a en Henrik.»

—Ho vaig sentir. Aquí va ser quan vaig arribar al soterrani. I això vol dir que ja sabem de què volia parlar amb en Henrik en la conversa que no va tenir lloc.

En Blomkvist va corrugar les celles.

—No del tot. Pensa en la cronologia. No sabem quan va ser la primera vegada que en Gottfried va violar el seu fill, però es va endur en Martin amb ell quan va matar la Lea Persson a Uddevalla el 1962. Va morir el 1965. Abans d'això, ell i en Martin van «intentar parlar» amb la Harriet. On ens porta això?

—En Martin no era l'únic de qui abusava en Gottfried. També abusava de la Harriet.

—En Gottfried era el mestre. En Martin era l'alumne. Què era la Harriet? La seva joguina?

—En Gottfried va ensenyar a en Martin a follar-se la seva germana. —La Salander va assenyalar les dues Polaroid—. Es difícil saber quina era la seva actitud amb aquestes fotos perquè no se li veu la cara, però és obvi que prova d'amagar-se de la càmera.

—Imaginem que tot va començar quan ella tenia 14 anys, el 1964. Ella s'hi va oposar, tal com va dir en Martin no ho podia acceptar Aquesta era la seva amenaça: explicar-ho tot a en Henrik. Sens dubte en Martin no hi tenia res a dir, i es limitava a fer el que li deia el seu pare. Ell i en Gottfried havien fet una mena de… pacte, i van intentar involucrar-hi la Harriet.

—A les teves notes has escrit que en Henrik va deixar que la Harriet es traslladés a casa seva l'hivern del 1964 —va apuntar la Salander.

—En Henrik veia que alguna cosa no funcionava en aquella família. Segurament ho atribuïa a la difícil relació entre en Gottfried i la Isabella, i per això la va acollir a casa seva, perquè tingués una mica de tranquillitat i es pogués concentrar en els estudis.

—Un obstacle amb què no comptaven ni en Gottfried ni en Martin. Això els dificultava controlar-la i que fes el que ells deien. Però… on es cometien els abusos?

—Segurament a la cabana d'en Gottfried. Estic convençuda que aquestes fotografies es van fer allà. Ho podríem comprovar. La cabana és un lloc perfecte, aïllada i allunyada del poble. Però un dia en Gottfried es va emborratxar per última vegada i es va ofegar de la manera més estúpida possible.

—Així doncs, el pare de la Harriet s'aprofitava d'ella, però dubto que la involucrés en els assassinats.

En Blomkvist es va adonar que aquell era un punt delicat. La Harriet havia anotat els noms de les víctimes d'en Gottfried i les havia relacionat amb citacions bíbliques, però el seu interès per la Bíblia no va sorgir fins a l'últim any, i en Gottfried ja era mort. Va fer una pausa, mirant de trobar-hi una explicació lògica.