Stieg Larsson - Els homes que no estimaven les dones

La Salander va tornar a mirar en Martin Vanger. Estava dret però es vinclava de dolor. La noia va intentar passar els dits per sota la corretja. Al principi no gosava passar-hi el ganivet, però després va decidir introduir-ne la punta per poder afluixar el nus de la corda. Finalment en Blomkvist es va alliberar i va començar a respirar fondo.

Per uns moments en Blomkvist va tenir la sensació que el seu cos i la seva ànima es tornaven a unir. Tenia una visió perfecta i podia veure fins i tot la pols que flotava a l'habitació. Hi sentia perfectament bé i podia captar cada respiració, cada cruixit de la roba, com si els escoltés amb auriculars. Notava l'olor de la suor de la Salander i del cuir de la caçadora. Però quan li va començar a arribar la sang al cap, aquesta illusió es va esvair.

La Salander es va girar just en el moment en què en Martin Vanger desapareixia per la porta. Va agafar la pistola, en va comprovar la recambra i va treure el fiador. Va mirar al voltant fins que va trobar les claus de les manilles damunt la taula.

—Vaig a buscar-lo —va dir mentre corria cap a la porta. Va arreplegar les claus i les va llançar a terra a prop d'en Blomkvist.

Ell va intentar dir-li que s'esperés, però només va aconseguir emetre un so dèbil. Ella ja se n'havia anat.

La Salander no havia oblidat que en Martin Vanger tenia un fusell a casa, i quan va ser dalt, al passadís entre la cuina i el garatge, es va aturar amb la pistola apuntant per disparar en qualsevol moment. Va escoltar però no va distingir cap soroll que fi indiqués on era la seva presa. Es va moure amb sigil cap a la cuina, però quan ja gairebé hi era va sentir el motor d'un cotxe que s'engegava al jardí.

Des del camí va veure la llum dels dos fars que passaven per davant de la casa d'en Henrik Vanger i baixaven pel pont, i va començar a córrer tan de pressa com va poder. Es va guardar la pistola a la jupa i no es va preocupar de posar-se el casc quan va engegar la moto. Segons més tard creuava el pont.

Li duia uns noranta segons d'avantatge quan va arribar a l'entrada de l'E4. No veia el cotxe. Va frenar i va apagar el motor per escoltar.

Hi havia molts núvols, però a l'horitzó va veure com començava a fer-se de dia. Aleshores va sentir el soroll d'un motor i va veure els fars del cotxe d'en Martin a l'E4 en direcció sud. La Salander va engegar la moto, va posar primera i va passar per sota el viaducte. Anava a setanta quilòmetres per hora quan va agafar el revolt de la rampa d'accés. No va veure cap més cotxe, la carretera era recta i va accelerar. Quan va arribar al revolt següent anava a cent cinquanta quilòmetres per hora, que era el màxim que podia suportar la cilindrada de la seva moto en baixada. Al cap de dos minuts va veure els fars del cotxe uns sis-cents metres més endavant.

«Analitza les conseqüències. Què faig?»

Va afluixar a una velocitat més raonable, a cent vint, i es va mantenir a una distància constant del cotxe. El va perdre de vista en diverses ocasions per culpa dels revolts. Quan la carretera va tornar a ser recta només els separaven dos-cents metres.

Segurament en Martin va veure el llum de la moto, i va accelerar quan va arribar a un revolt força obert. La noia també va accelerar, però la distància entre tots dos es va fer més gran.

De sobte va veure els fars d'un camió que s'aproximava. En Martin Vanger també els va veure. Va tornar a accelerar i es va desviar cap al carril contrari. La Salander va veure com el camió frenava i feia llums per avisar-lo, però la collisió va ser inevitable. En Martin Vanger es va dirigir directe cap al camió i el soroll del xoc va ser terrible.

La Salander va frenar i va veure com la part de davant del camió començava a derrapar pel seu carril. A la velocitat a què anava va trigar dos segons a arribar al lloc de l'accident. Va accelerar i va esquivar el camió passant a uns dos metres de la part posterior del vehicle. De reüll va veure les flames de la part de davant del camió.

Va seguir conduint cent cinquanta metres més fins que es va aturar i es va girar. Va veure el conductor del camió sortint de la cabina per la finestra de l'acompanyant. Aleshores va tornar a accelerar. A Àkerby a dos quilòmetres al sud, va torçar a l'esquerra i va agafar l'antiga carretera en direcció nord, parallela a l'E4. Va pujar a un turó per veure l'escena de l'accident. S'hi havien aturat dos automòbils. Del cotxe d'en Martin, que havia quedat atrapat sota el camió, en sortien unes flames enormes. Un home intentava apagar-les amb un petit extintor.

De seguida va tornar a ser al pont. Va aparcar a la caseta de fusta i va anar caminant fins a la casa d'en Martin Vanger.

En Mikael seguia barallant-se amb les manilles. Tenia les mans tan inflades que ni tan sols podia agafar la clau. La Salander les hi va treure i el va subjectar mentre la sang li començava a circular per les mans.

—I en Martin? —li va preguntar amb veu ronca.

—Mort. Ha xocat de cara amb un camió a pocs quilòmetres, al sud de l'E4.

En Blomkvist la va mirar. Només havia estat fora uns quants minuts.

—Hem de… trucar a la policia —va xiuxiuejar. De sobte va començar a tossir.

—Per què? —li va preguntar la Salander.

En Blomkvist era incapaç d'aixecar-se. Seguia a terra, despullat i recolzat contra la paret. Es va fer un massatge al coll i va agafar l'ampolla d'aigua amb dificultat. La Salander va esperar, amb paciència, fins que ell va començar a recuperar el sentit del tacte. No deixava de pensar què havien de fer.

—Posa't els pantalons.

Va fer servir els trossos de la samarreta d'en Blomkvist per netejar les empremtes de les manilles, la navalla i el pal de golf. En acabat, va agafar l'ampolla de plàstic.

—Què estàs fent?

—Vesteix-te i afanya't. S'està fent de dia.

En Blomkvist es va aixecar, tremolós, i va aconseguir posar-se els calçotets i els pantalons. També es va posar les sabates. La Salander li va agafar els mitjons i se'ls va guardar a la butxaca de la caçadora.

—Espera. Què has tocat exactament?

En Blomkvist va donar una ullada a l'estança. Li costava fer memòria. Al final li va dir que només havia tocat la porta i les claus. La Salander va trobar les claus a la jaqueta d'en Martin Vanger, que havia deixat penjada a la cadira. Va netejar el pom de la porta i l'interruptor i va apagar el llum. Va ajudar en Blomkvist a pujar les escales i li va dir que l'esperés mentre tornava a deixar el pal de golf al seu lloc. Quan va tornar, duia una samarreta negra que havia estat d'en Martin Vanger.

—Posa't això. No vull que ningú et vegi voltant sense samarreta a aquestes hores.

En Blomkvist es va adonar que estava en estat de xoc. La Salander havia pres la iniciativa i ell obeïa les seves ordres sense dir res. El va ajudar a sortir de la casa i no el va deixar anar en cap moment. Quan ja eren a la caseta, la Salander el va aturar i li va dir:

—Si algú ens ha vist i ens pregunta què fèiem a fora aquesta nit, direm que hem sortit a passejar fins al turó i que hem estat allà fent l'amor.

—Lisbeth, no puc…

—Vés-te'n a la dutxa. Ara mateix!

El va ajudar a treure's la roba i el va acompanyar fins al quarto de bany. Després va escalfar aigua per fer cafè i va preparar mitja dotzena de sandvitxos amb pa de motlle, formatge, paté i cogombre. Es va asseure a la taula de la cuina i, mentre rumiava què fer, va aparèixer en Blomkvist. Li va mirar amb deteniment les marques i les esgarrinxades que tenia per tot el cos. La corretja l'havia oprimit tant, que tenia una marca de color vermell fosc al voltant del coll, i el ganivet li havia fet una ferida al costat esquerre. —Fica't al llit —li va manar ella.

Va improvisar unes benes i va cobrir la ferida amb una compresa. Després li va servir cafè i li va donar un sandvitx. —No tinc gana —va dir ell.