Stieg Larsson - Els homes que no estimaven les dones

A les 21.50 h en Martin Vanger torna a aparèixer al camp de visió de la càmera Es queda quiet durant un minut davant de la porta, mirant la casa i després per la finestra de la cuina. Se'n va cap al porxo i intenta obrir la porta amb una clau que té. Descobreix que han canviat el pany. Es queda quiet un moment abans de fer mitja volta i anar-se'n.

A la Salander se li va glaçar la sang.

En Martin Vanger va tornar a deixar en Blomkvist sol. Continuava en la mateixa posició incòmoda d'abans, amb les mans al darrere i el coll lligat amb una cadena. Va intentar treure's les manilles, tot i que sabia que no ho aconseguiria. Les tenia tan ajustades que sentia les mans balbes.

No tenia escapatòria. Va tancar els ulls.

No sabia quant de temps havia passat quan va tornar a sentir les petjades d'en Martin. De sobte va aparèixer al camp de visió d'en Blomkvist. Semblava amoïnat.

—Estàs incòmode?

—Molt —va dir en Blomkvist.

—Tu n'ets l'únic culpable. Te n'hauries d'haver tornat a Estocolm.

—Per què mates, Martin?

—Es una decisió que vaig prendre. Podríem discutir sobre els aspectes morals i intellectuals d'això que faig, podríem parlar-ne tota la nit, però no canviaria res. Intenta mirar-t'ho d'aquesta manera: l'ésser humà és una closca feta de pell que manté les cèllules, la sang i els components químics al seu lloc. N'hi ha pocs que acabin als llibres d'història. La majoria moren i desapareixen sense deixar rastre. —Mates dones.

—Els que matem per plaer, perquè no sóc l'únic que tinc aquesta fallera, vivim una vida molt completa.

—I per què la Harriet? La teva pròpia germana!

En un segon en Martin el tenia agafat pels cabells.

—Què li va passar, malparit? Diguem-m'ho!

—Què vols dir? —va demanar en Blomkvist gairebé sense alè. Va intentar girar el cap per reduir el dolor, però la cadena li va estrènyer el coll amb més força.

—Tu i la Salander. Què heu descobert?

—Deixa'm anar, hòstia! Estem parlant!

En Martin Vanger li va deixar anar els cabells i es va asseure amb les cames encreuades davant d'en Blomkvist. Va treure una navalla de la jaqueta i la va obrir. Va collocar-ne la punta just a sota de l'ull d'en Blomkvist, que es va veure forçat a mirar en Martin als ulls.

—Què collons li va passar, malparit?

—No ho entenc. Em pensava que l'havies mort tu.

En Martin Vanger es va mirar en Blomkvist una bona estona. Després es va relaxar. Es va aixecar i va caminar amunt i avall per la cambra. Va llançar la navalla a terra i va esclafir a riure abans de tornar-se a plantar davant d'en Blomkvist.

—La Harriet, la Harriet, sempre la Harriet. Vam intentar… parlar amb ella. En Gottfried va intentar ensenyar-la. Ens pensàvem que era dels nostres i que acceptaria la seva part, però era una simple… doneta. La tenia controlada, o si més no ho creia, però tenia intenció de xerrar-ho a en Henrik, i aleshores em vaig adonar que no podia confiar-hi. Més tard o més d'hora acabaria delatant-me a algú.

—La vas matar.

—Jo volia matar-la. Hi pensava però vaig fer tard. No vaig poder arribar a l'illa.

El cervell d'en Blomkvist treballava per absorbir tota aquella informació, però era com si de sobte li aparegués el missatge de «memòria plena». En Martin Vanger no sabia què li havia passat a la seva germana!

De cop i volta, en Martin Vanger es va treure el mòbil de la butxaca, va mirar la pantalla i el va deixar damunt la cadira, al costat de la pistola.

—Ja és hora de posar fi a tot això. M'he d'ocupar de la teva puta anorèctica també aquesta nit.

Va treure una corretja de cuir d'un calaix i la va passar pel voltant del coll d'en Blomkvist, com si fos una soga. Va afluixar la cadena que el mantenia lligat a terra, el va fer aixecar i el va empènyer contra la paret. Va lligar la corretja del coll a una anella de la paret i la va estrènyer tan fort que en Blomkvist només podia estar de puntetes.

—Massa estreta? Pots respirar?

La va afluixar una mica i va lligar l'extrem a una altra anella de la paret, més avall.

—No vull que t'ofeguis de cop.

La soga li oprimia el coll de tal manera que en Blomkvist no podia articular ni una paraula. En Martin el va mirar atentament.

De sobte, en Martin li va abaixar la cremallera dels pantalons i els hi va treure, juntament amb els calçotets. Mentre ho feia, en Blomkvist va perdre l'equilibri i va quedar penjat de la soga durant un segon fins que va aconseguir recuperar el contacte amb el terra. En Martin va treure unes tisores d'un calaix. Va tallar la samarreta d'en Blomkvist i va llançar els trossos a terra. Aleshores es va allunyar una mica d'en Mikael per poder observar la seva víctima amb deteniment.

—No hi havia tingut mai un home, aquí —va comentar en Martin amb veu seriosa—. De fet, no he tocat mai un home… excepte el meu pare. Era el meu deure.

A en Blomkvist li bategava el cor amb força. No podia recolzar-se amb tot el seu pes sense ofegar-se amb la corda. Va buscar alguna cosa on pogués agafar-se a la paret de ciment, però no va trobar res.

—Ha arribat l'hora —va dir en Martin Vanger.

Va agafar la corretja i va estirar cap avall. En Blomkvist de seguida va notar com la corda li segava més el coll.

—Sempre he volgut saber quin gust té, un home.

Va augmentar la pressió a la corretja i es va inclinar cap endavant per fer-li un petó a la boca en el mateix moment que una veu freda va creuar l'estança.

—Tu, rata repugnant, que no saps que aquesta boca és propietat meva?

En Blomkvist va sentir la veu de la Salander a través d'una boirina vermella. Va haver de fer grans esforços per identificar-la allà, dreta al llindar de la porta. Mirava en Martin Vanger sense cap tipus d'expressió.

—No… corre —va xiuxiuejar en Blomkvist.

No va poder veure la cara d'en Martin, però sí que va notar la seva sorpresa quan es va girar i la va veure. El temps es va aturar durant un segon. Aleshores en Martin va agafar la pistola que havia deixat al tamboret.

En un obrir i tancar d'ulls la Salander va fer tres passes endavant i va treure un pal de golf que duia amagat. El ferro va descriure un gran arc i va colpejar en Martin a la clavícula. El cop va ser d'una força terrible i en Blomkvist va sentir com si es trenqués alguna cosa. En Martin va cridar de dolor.

—T'agrada el dolor, desgraciat? —li va dir la Salander.

La seva veu era aspra com el paper de vidre. Mentre en Blomkvist visqués no oblidaria mai la cara de la noia abans de la lluita. Ensenyava les dents com una fera. Els ulls li brillaven, negres com el carbó. Es movia amb la velocitat d'una taràntula i estava concentrada únicament en la seva presa quan va tornar a colpejar-lo amb el pal de golf, aquesta vegada a les costelles.

En Martin va ensopegar amb la cadira i va caure. La pistola va anar a parar als peus de la Salander, que la va allunyar d'una puntada.

Just quan en Martin intentava aixecar-se, la Salander li va pegar per tercera vegada. Va ser una garrotada forta i seca al maluc. En Martin va proferir un xiscle horrible. La següent bastonada li va arribar per darrere, enmig de l'esquena.

—Lis… —va esbufegar en Blomkvist.

En Blomkvist notava com se n'anava. El dolor a les temples era insuportable.

La Salander es va girar cap a ell i va veure que tenia la cara vermella com un tomàquet, els ulls molt oberts i que la llengua li sortia per la boca.

Va buscar al seu voltant i va veure la navalla a terra. Aleshores va adreçar una ullada ràpida a en Martin Vanger, que provava d'allunyar-se de quatre grapes i amb un braç que li penjava. No la molestaria durant una bona estona. Va deixar anar el pal de golf i va agafar el ganivet. Tenia la punta afilada, però la fulla era més rodona. Es va posar de puntetes i va serrar la soga de cuir per tallar-la. Va trigar uns instants fins que en Blomkvist va tocar el terra. Però el nus de la corretja li continuava oprimint el coll.