Stieg Larsson - Els homes que no estimaven les dones

Però en Gottfried seguia sent un Vanger, igual d'encantador i igual d'eloqüent. A partir del 1957 la seva feina va consistir a viatjar pel país per inaugurar fàbriques, resoldre conflictes locals i donar una imatge d'empresa que es preocupava per una bona gestió empresarial. «Li enviem un dels nostres homes per escoltar els seus problemes. Perquè vostè és qui més ens importa.» La Salander va trobar una segona connexió. En Gottfried Vanger havia participat en una negociació a Karlstad, on el grup Vanger havia comprat una serradora. L'endemà va aparèixer assassinada la dona d'un granger, la Magda Lo-visa Sjòberg.

La Salander va descobrir la tercera connexió un quart d'hora més tard. Uddevalla, 1962. El mateix dia en què va desaparèixer la Lea Persson, la premsa local havia entrevistat en Gottfried Vanger sobre la possible ampliació del port.

Quan a dos quarts de sis la senyora Lindgren va voler tancar i marxar a casa, la Salander li va respondre sense dubtar que encara li quedava molta feina per fer. Li va dir que se n'anés a casa, que li deixés una clau i que ella mateixa tancaria. La responsable dels arxius estava ja tan furiosa que una noia com aquella li digués què havia de fer, que va trucar a en Dirch Frode. Però en Frode li va dir que la Salander s'hi podia quedar tota la nit, si volia. També li va demanar que avisés seguretat que la Salander es quedava i que la deixessin marxar quan volgués.

Tres hores més tard, cap a les vuit, la Salander va concloure que en Gottfried Vanger havia estat present en almenys cinc dels vuit llocs on s'havien comès els assassinats, ja fos durant els dies anteriors als fets o els dies posteriors. Encara li faltava informació sobre els assassinats del 1949 i el 1954. Va estudiar una fotografia d'ell en un dels diaris. Era un home atractiu, atlètic i de cabells ros fosc; s'assemblava a Clark Gable a Allò que el vent s'endugué.

«El 1949 en Gottfried tenia 22 anys. El primer assassinat va tenir lloc al seu lloc de residència, Hedestad. La Rebecka Jacobsson treballava al grup Vanger. On us vau conèixer? Què li vas prometre?»

La Salander es va mossegar el llavi. El problema era que en Gottfried Vanger havia mort el 1965, i el darrer assassinat s'havia comès a Uppsala el febrer del 1966. Es preguntava si s'havia equivocat quan havia afegit la Lena Anders-son, la noia de 17 anys, a la llista d'assassinats. «No. Potser no és exactament el mateix modus operandi, però sí la mateixa paròdia bíblica. Han d'estar relacionats.»

A les nou va començar a fer-se fosc. L'aire era fred i plovisquejava. En Mikael estava assegut a la cuina, tamborinejant amb els dits sobre la taula, quan el Volvo d'en Martin Vanger va creuar el pont i es va allunyar. En certa manera, això complicava les coses.

No sabia què havia de fer. Tot ell bullia de ganes de fer-li unes quantes preguntes, d'enfrontar-s'hi. Però en realitat no era una actitud encertada si sospitava que en Martin Vanger era un assassí despietat que havia matat la seva germana, i una noia a Uppsala, i que gairebé l'havia matat a ell. Però en Martin també feia d'imant. I no sabia que en Blomkvist ho sabia; el podia anar a veure amb l'excusa… bé, de tornar-li la clau de la cabana d'en Gottfried Vanger. En Blomkvist va tancar la porta i se'n va anar cap a casa d'en Martin.

La casa d'en Harald Vanger era a les fosques, com sempre. A casa d'en Henrik només hi havia llum en una de les habitacions que donaven al pati. L'Anna se n'havia anat a dormir. La casa de la Isabella era a les fosques. La Cecilia no era a casa. Es veia llum al pis de dalt de casa de l'Alexander, però no n'hi havia a les dues cases que no pertanyien a cap membre de la família Vanger. No hi havia ni una ànima.

Es va aturar abans d'arribar a casa d'en Martin, va agafar el mòbil i va trucar a la Salander. No va contestar. Va apagar el mòbil perquè no li sonés.

Hi havia llum al pis de baix. En Blomkvist va creuar la gespa i es va aturar a pocs metres de la finestra de la cuina, però no va veure ningú. Va seguir vorejant la casa, aturant-se davant de cada finestra, però no hi havia ni rastre d'en Martin. A més, va descobrir que la porteta que duia al garatge estava entreoberta. «No siguis ximple.» Però no va poder resistir la temptació de donar-hi una ullada.

La primera cosa que va veure damunt el banc de fuster va ser una capsa de munició per a fusell de caça oberta. Aleshores es va fixar en dues llaunes de gasolina sota el banc. «Et prepares per a una altra sortida nocturna, Martin?»

—Entra, Mikael. T'he vist a la carretera.

A en Blomkvist li va fer un salt el cor. Va girar el cap lentament i va veure en Martin Vanger dret al llindar de la porta de la casa.

—No te'n podies mantenir al marge, oi? Has hagut de venir.

La veu era tranquilla, gairebé amable.

—Hola, Martin —va dir en Blomkvist.

—Entra —va repetir en Martin—. Per aquí.

Va fer un pas endavant i cap a una banda, aixecant la mà esquerra i convidant-lo a passar. Va alçar la mà dreta i en Blomkvist va entrellucar el reflex del metall.

—Tinc una Glock a la mà. No facis cap estupidesa. A aquesta distància no fallaria.

En Blomkvist s'hi va apropar a poc a poc. Quan va ser davant d'en Martin, es va aturar i el va mirar de fit a fit. —Havia de venir. Tinc moltes preguntes per fer-te. —Ho entenc. Per aquesta porta.

En Blomkvist va entrar a la casa. El passadís duia a l'entrada, al costat de la cuina, però abans que hi pogués arribar, en Martin Vanger li va posar la mà a l'espatlla per aturar-lo.

—No, per aquí no. A la dreta. Obre la porta.

El soterrani. Quan en Blomkvist va haver baixat la meitat de les escales, en Martin Vanger va obrir els llums. A la seva dreta hi havia la sala de la caldera. De més endavant li arribava l'olor de la bugada. En Martin el va guiar cap a l'esquerra, cap a una cambra on guardava caixes i mobles antics; al fons hi havia una porta d'acer blindada i amb un pany de seguretat.

—Aquí —va indicar en Martin tot llançant un clauer ple de claus a en Blomkvist—. Obre-la.

Ell va obrir la porta.

—L'interruptor és a la teva esquerra.

En Blomkvist acabava d'obrir la porta de l'infern.

Cap a les nou del vespre la Salander es va aixecar per anar a buscar un cafè i un entrepà a la màquina del passadís. Va continuar fullejant documents antics per buscar si en Gottfried Vanger havia estat a Kalmar el 1954. No va trobar res.

Va pensar de trucar a en Blomkvist, però va decidir mirar primer els butlletins informatius; en acabat, sí que ja n'hi hauria prou per aquell dia.

Era un espai d'uns 5 x 10 metres. En Blomkvist va calcular que estava situat a l'ala nord de la casa.

En Martin Vanger havia decorat la seva cambra de tortura amb molta cura. A l'esquerra hi havia cadenes; al sostre i a terra, argolles de metall, i també una taula amb corretges de cuir per lligar les seves víctimes. Hi tenia també un equip de vídeo. I un estudi d'enregistrament. Al final de l'habitació havia emplaçat una gàbia de ferro per als convidats. A la dreta de la porta, un banc, un llit, un televisor i un prestatge amb vídeos.

Un cop van entrar a la cambra, en Martin Vanger el va apuntar amb la pistola i li va dir que s'estirés a terra de bocaterrosa. En Blomkvist s'hi va negar.

—Entesos —va dir en Martin—. Aleshores t'hauré de disparar a la ròtula.

El va apuntar. En Blomkvist es va rendir. No tenia alternativa.

Havia esperat que en Martin es relaxés i abaixés la guàrdia almenys una dècima de segon. Sabia que el podia guanyar si s'hi barallava. Havia tingut una petita oportunitat al passadís de dalt, quan en Martin li havia posat la mà a l'espatlla, però havia dubtat. Després d'això en Martin no se li havia apropat més. Amb una bala a la ròtula perdia qualsevol oportunitat de guanyar. Es va estirar a terra.