Stieg Larsson - Els homes que no estimaven les dones

De cop i volta es va ennuegar amb el cafè. Va començar a estossegar i es va posar dret.

Asseguda al cap de taula hi havia la Cecília Vanger amb el seu vestit clar, somrient per a la foto. Al costat hi seia una altra dona rossa de cabells llargs i amb un vestit del mateix color. S'assemblaven tant que podrien haver passat per bessones. La de la finestra de la Harriet no era la Cecília, era la seva germana Anita, dos anys més jove que ella i que vivia a Londres.

Què havia dit la Salander? «La Cecília Vanger apareix en moltes fotos. És com si fos a tot arreu.» No. Es tractava de dues noies diferents, i fins ara no havien coincidit en cap imatge. A les fotos en blanc i negre tenien exactament el mateix aire. Probablement en Henrik podia distingir les dues germanes en tot moment, però per a en Blomkvist i la Salander eren tan semblants que havien donat per fet que es tractava d'una única persona. I ningú no els havia corregit mai perquè no se'ls havia acudit preguntar-ho.

En Blomkvist va girar la pàgina i va sentir com se li eriçaven els cabells de la nuca. Va ser com si un buf d'aire gèlid hagués entrat per la finestra.

Hi havia fotografies de l'endemà, quan la recerca de la Harriet ja havia començat. Un jove inspector Morell donava instruccions a un grup de recerca format per dos agents de policia uniformats i deu homes calçats amb botes i disposats a iniciar la batuda. En Vanger duia un impermeable fins als genolls i un barret anglès d'ales estretes.

A l'esquerra de la fotografia hi havia un home jove, més aviat corpulent i amb els cabells una mica llargs. Duia una jaqueta fosca amb una franja vermella a l'altura de les espatlles. La imatge era molt clara. En Blomkvist el va reconèixer de seguida, i també la jaqueta, però per assegurar-se'n va desenganxar la foto i va baixar a preguntar a l'Anna si reconeixia aquell home.

—Sí, és clar, és en Martin. Devia tenir 18 anys.

La Salander es va immergir en anys i panys de retalls de premsa ordenats cronològicament. Va començar el 1949 i va anar avançant. L'arxiu era enorme. L'empresa apareixia a la premsa pràcticament cada dia durant el període de temps que estava analitzant. I no només a la premsa local, sinó també als mitjans estatals. Hi havia anàlisis financeres, negociacions amb sindicats, amenaces de vagues, fàbriques que obrien i fàbriques que tancaven, informes anuals, canvis en la direcció, llançament de nous productes… Va trobar una allau de notícies. Clic. Clic. Clic. El cervell li treballava a gran velocitat mentre es concentrava i absorbia tota la informació de les pàgines esgrogueïdes.

Al cap d'unes hores va tenir una idea. Va demanar a la Bodil Lindgren, l'encarregada dels arxius, si hi havia algun mapa que mostrés on hi havia fàbriques o empreses del grup Vanger durant els anys cinquanta i seixanta.

La Bodil es va mirar la Salander amb una clara reticència i fredor. No se sentia còmoda donant permís a una completa desconeguda per entrar al santuari més íntim dels arxius de l'empresa, malgrat que estava obligada a deixar-li mirar qualsevol dels documents que volgués. A més, la noia semblava una anarquista idiota de quinze anys. Però en Dirch Frode li havia donat instruccions que no deixaven lloc a cap malentès. Aquella neneta tenia tota la llibertat per mirar el que volgués. I era urgent. La Bodil va anar a buscar els informes anuals dels anys que volia veure la Salander; cada informe contenia un mapa de les filials de l'empresa a tot Suècia.

La Salander va estudiar els mapes i va veure que l'empresa tenia moltes fàbriques, oficines i magatzems de vendes. A cada lloc on s'havia comès un assassinat hi havia un punt vermell, de vegades més d'un, que identificava les delegacions del grup Vanger.

Va trobar la primera coincidència el 1957. A la Rakel Lunde, de Landskrona, la van trobar morta l'endemà que la companyia constructora V C tanqués un acord de diversos milions per edificar unes noves galeries comercials al poble. V C eren les inicials de la constructora Vanger i Carien. El diari local havia entrevistat en Gottfried Vanger, que havia anat al poble per signar el contracte.

La Salander va recordar haver llegit alguna cosa a la investigació policial de l'oficina del registre provincial de Landskrona. La Rakel Lunde, que durant el seu temps lliure llegia les mans, s'ocupava de la neteja de les oficines. Havia treballat a la constructora V C.

Cap a les set del vespre en Blomkvist va trucar a la Salander una dotzena de vegades, però tenia el telèfon desconnectat. No volia que la molestessin.

Nerviós, no va deixar de voltar per la casa. Havia recuperat les notes d'en Henrik Vanger sobre les activitats d'en Martin a l'època de la desaparició de la Harriet.

El 1966 en Martin Vanger estudiava el darrer curs a l'escola secundària d'Uppsala. «Uppsala. Lena Andersson, alumna de 17 anys de secundaria. El cap separat de la resta.»

En algun moment en Vanger ho havia esmentat, però en Blomkvist va haver de consultar les seves notes per trobar-ho. En Martin havia estat un noi introvertit. Fins i tot s'havien arribat a preocupar per ell. Quan el pare va morir, la Isabella, la mare, va decidir enviar-lo a Uppsala, que va representar un canvi d'aires i on es va estar amb en Harald Vanger. «En Harald i en Martin?» No s'ho podia imaginar.

El dia de la reunió de Hedestad, al cotxe d'en Harald no hi havia lloc per a en Martin Vanger. A més, va perdre el tren. Va arribar després de dinar, i per això es va trobar entre els que es van quedar bloquejats a l'altre costat del pont. No va arribar a l'illa fins tocades les sis, i hi va anar en barca. El va acollir en Henrik Vanger en persona, juntament amb altres membres de la família. En Henrik havia posat en Martin als darrers llocs de la llista de sospitosos de tenir alguna cosa a veure amb la desaparició de la Harriet.

En Martin va declarar que aquell dia no havia vist la Harriet. Mentia. Havia arribat a Hedestad a primera hora del matí i va anar fins a Jàrnvàgsgatan i es va trobar cara a cara amb la seva germana. En Blomkvist podia demostrar la mentida amb fotografies que havien estat enterrades durant gairebé quaranta anys.

La Harriet Vanger va veure el seu germà i es va sobresaltar. Havia anat a l'illa de Hedeby i havia intentat parlar amb en Henrik, però va marxar abans de poder-hi tenir qualsevol conversa. «Què pensaves dir-li? Li volies parlar d'Uppsala? Però la Lena Andersson, d'Uppsala, no era a la llista. No ho podies saber.»

Així i tot, la història continuava sense tenir sentit per a en Blomkvist. La Harriet havia desaparegut cap a les tres del migdia. Sens dubte en aquell moment en Martin era a l'altre costat del canal. Ho demostrava la fotografia feta des del campanar de l'església. Seguia faltant una peça del trencaclosques. «Una còmplice? L'Anita Vanger?»

La Salander va descobrir, gràcies als arxius, que el càrrec d'en Gottfried Vanger dins de l'empresa havia anat canviant amb els anys. El 1947, quan tenia 20 anys, va conèixer la Isabella i de seguida la va deixar embarassada; en Martin Vanger va néixer el 1948, i només podien fer una cosa: casar-se.

Quan en Gottfried tenia 22 anys, en Henrik Vanger el va destinar a l'oficina central del grup. Era obvi que tenia talent, de manera que es van dedicar a formar-lo perquè ocupés llocs de responsabilitat. Quan en tenia 25, va entrar a formar part del consell d'administració, com a ajudant del cap del departament de desenvolupament de l'empresa. Havia nascut una estrella.

Però cap a mitjan anys cinquanta l'estrella va començar a decaure. «Bevia. El seu matrimoni amb la Isabella feia aigües. Els seus fills, la Harriet i en Martin, no anaven pel bon camí. En Henrik va acabar intervenint-hi.» La carrera d'en Gottfried havia arribat a la seva fi. El 1956 van contractar un altre ajudant del cap de desenvolupament. Tenien, doncs, dos ajudants: un que feia la feina i un altre que bevia i es passava llargues temporades sense aparèixer.