Stieg Larsson - Els homes que no estimaven les dones

—I què carai et fa pensar que vaig ser jo?

—Aquesta fotografia —va replicar en Blomkvist, i va llançar la foto borrosa damunt la taula de la cuina.

La Cecilia va anar cap a la taula i va examinar la fotografia. A en Blomkvist li va semblar veure-li perplexitat a la cara. El va mirar. En Blomkvist va notar una gota de sang que li corria galta avall i que li queia damunt la samarreta.

—Aquell dia a l'illa hi havia seixanta persones —va dir ell—. Vint-i-vuit eren dones. Cinc o sis tenien els cabells rossos i per damunt de l'espatlla. Només una duia un vestit de color clar.

Ella va estudiar la fotografia detingudament.

—I tu penses que sóc jo?

—Si no ho ets, m'agradaria saber qui creus que pot ser. Ningú no sabia que existia aquesta foto. Fa setmanes que la tinc i que provo de parlar-te'n. Potser sóc un idiota, però no l'he ensenyat ni a en Henrik ni a ningú més perquè em fa por convertir-te en sospitosa o fer-te mal. Però necessito una resposta.

—I en tindràs una.

Li va tornar la fotografia.

—Aquell dia no vaig anar a l'habitació de la Harriet. Jo no sóc la de la fotografia. No tinc absolutament res a veure amb la seva desaparició.

Dit això, es va dirigir cap a la porta d'entrada.

—Ja tens una resposta. Ara, si us plau, marxa. Però crec que hauries d'anar a veure un metge perquè et miri aquesta ferida.

La Salander el va dur a l'hospital de Hedestad. Només va necessitar dos punts i un bon embenat per tancar la ferida. També li van donar una pomada de cortisona per a les picades d'ortiga del coll i les mans.

Després de sortir de l'hospital, en Blomkvist es va asseure una bona estona per rumiar si havia d'anar a la policia. Ja podia veure els titulars. «El periodista condemnat per difamació, víctima d'un tiroteig.» Va fer que no amb el cap.

—Anem a casa —va dir.

Era fosc quan van arribar a l'illa de Hedeby, i això li anava molt bé a la Salander. Va posar una bossa d'esports a la taula de la cuina.

—He agafat algunes coses de Milton Security, i ja és hora que les fem servir.

Va distribuir quatre detectors de moviment al voltant de la casa i li va explicar que si algú s'apropava a menys de sis metres un senyal per ràdio faria sonar una petita alarma que va collocar a l'habitació d'en Blomkvist. Alhora, dues càmeres de vídeo ultrasensibles que havia emplaçat als arbres de davant i darrere la casa emetrien els senyals a un ordinador portàtil que va posar a l'armari del costat de la porta principal. Va camuflar les càmeres amb roba fosca.

Va situar una tercera càmera en una gàbia d'ocells damunt la porta. Va fer un forat a la paret per passar-hi els cables. L'objectiu enfocava el carrer i el caminet d'accés des de la reixa fins a la porta principal. Feia una foto de baixa resolució cada segon i l'emmagatzemava al disc dur d'un altre portàtil de l'armari.

En acabat, a l'entrada hi va posar una estora sensible a la pressió. Si algú aconseguia burlar els detectors d'infrarojos i entrava a la casa, es dispararia una alarma de 115 decibels. La Salander fi va ensenyar a desconnectar els detectors amb una clau que guardarien a l'armari, en una capsa. També havia agafat uns prismàtics de visió nocturna.

—No deixes res a l'atzar —va comentar en Blomkvist mentre li servia cafè.

—Una altra cosa. Res d'anar a córrer fins que acabem amb tot això.

—Creu-me, he perdut qualsevol interès a fer exercici.

—No és cap broma. Pot ser que això comencés com un cas misteriós, però amb gats morts i intents de volar-te el cap, estic segura que hem fet emprenyar algú.

Van sopar tard. Tot d'una, en Blomkvist es va sentir mort de cansament i amb mal de cap. No podia ni parlar, i se'n va anar a dormir.

La Salander es va quedar llegint informes fins a les dues.

Es va despertar a les sis del matí amb la llum del sol que li entrava per una escletxa de les cortines. Tenia una mica de mal de cap, i sentia dolor si es tocava l'embenat. La Salander dormia de bocaterrosa amb un braç damunt d'ell. Es va fixar en el drac que duia tatuat a tota l'esquena.

Es va posar a comptar els tatuatges de la noia. Duia una vespa al coll, un cordó al voltant d'un turmell, un altre cordó al voltant del bíceps del braç esquerre, un símbol xinès al maluc i una rosa en una de les cuixes. Llevat del drac, tots els tatuatges eren petits i discrets.

Va sortir del llit i va tancar bé les cortines. Va anar al lavabo i se'n va tornar al llit, mirant de no despertar la noia.

Un parell d'hores més tard van esmorzar al jardí. La Lisbeth va mirar fixament en Mikael.

—Com resoldrem aquest trencaclosques?

—Hem de reunir totes les dades que tenim i intentar obtenir-ne més.

—Una de les dades és que algú del nostre entorn està provant de matar-te.

—La qüestió és saber per què. És perquè estem intentant resoldre el misteri de la Harriet o perquè hem desemmascarat un assassí en sèrie fins ara desconegut?

—Hi ha d'haver alguna relació —va dir la Salander.

—Si la Harriet va descobrir que existia un assassí en sèrie, només es pot tractar d'algú que ella coneixia. Si tenim en compte el ventall de possibles candidats dels anys seixanta, n'hi havia com a mínim dues dotzenes. Actualment gairebé no en queda cap, excepte en Harald Vanger, que dubto que als seus gairebé 95 anys es dediqui a córrer pels boscos de Fròskogen amb una pistola. Tots són massa vells per ser una amenaça real, o massa joves per haver operat als anys cinquanta. De manera que tornem a ser on érem.

—Excepte que sigui cosa de dues persones. Una de vella i una de jove.

—En Harald i la Cecília? No ho crec. Em sembla que deia la veritat quan em va dir que ella no era la persona de la fotografia.

—Aleshores qui era?

Van engegar l'iBook d'en Blomkvist i es van passar una hora estudiant amb deteniment cadascuna de les persones que apareixien a la fotografia de l'accident del pont.

—Només m'atreveixo a dir que probablement hi havia tot el poble observant l'escena. Era setembre. La majoria porten jersei i jaqueta. Només hi ha una persona de cabells llargs i rossos que porta un vestit de color clar.

—La Cecília Vanger surt en moltes fotografies. Es com si fos a tot arreu. Entre els edificis i la gent que està mirant l'accident. Aquí està parlant amb la Isabella. Aquí surt al costat del pastor Falk. Aquí és amb en Greger Vanger, el germà mitjà.

—Espera un moment —va demanar en Blomkvist—. Què duu en Greger a la mà?

—Alguna cosa quadrada. Sembla com si fos una capsa.

—És una Hasselblad. Ell també duia càmera de fotos.

Van analitzar les fotografies una vegada més. En Greger apareixia en més d'una, tot i que sovint sortia borrós. En una de les fotos es veia clarament que duia una capsa quadrada.

—Crec que tens raó. Es una càmera —Això significa que hem de tornar a buscar més fotografies.

—Sí, d'acord. Però deixem això un moment —va dir la Salander—. Deixa'm exposar-te una teoria. —Endavant.

—Imaginem que algú de la generació més jove sap que algú de la generació antiga és un assassí en sèrie, però no vol que se sàpiga. L'honor de la família i tot això pesa molt. Això significaria que hi ha dues persones involucrades, però no pas que treballin juntes. L'assassí pot haver mort fa anys, mentre que el nostre assetjador només vol que deixem córrer tot això i tornem a casa.

—I, aleshores, per què deixar un gat mutilat al porxo? Es una referència inequívoca als assassinats.

En Blomkvist va tamborinejar amb els dits damunt la Bíblia de la Harriet.

—Un cop més, una paròdia del ritu de l'holocaust.