Stieg Larsson - Els homes que no estimaven les dones

—No facis mai res de franc.

—Ja m'entens. Vull saber de què va aquesta història. He convençut en Blomkvist perquè demani al seu advocat que em contracti com a collaboradora en la investigació.

Va donar el contracte a l'Armansky, que li va fer una ullada ràpida.

—Això és com treballar gratis. Lisbeth, tens talent. No tens per què treballar per una quantitat tan ridícula. Saps que podries guanyar molt més amb mi si hi dediquessis la jornada sencera.

—Jo no vull treballar la jornada sencera. Dragan, et sóc lleial. Has estat meravellós amb mi des que vaig començar aquí. Vull saber si et sembla bé aquest contracte o si comportarà alguna desavinença entre nosaltres.

—Ja t'entenc.

Hi va reflexionar uns instants.

—No hi haurà cap problema, de debò. T'agraeixo que m'ho hagis preguntat. Si en un futur sorgeix alguna altra situació similar a aquesta, t'agrairia que m'ho consultessis per evitar qualsevol malentès.

La Salander va considerar si volia afegir alguna cosa més. Va clavar la mirada a l'Armansky sense pronunciar ni una paraula. Va assentir amb el cap i va marxar; com sempre, sense ni tan sols acomiadar-se.

Un cop obtinguda la resposta que volia, per a ella l'Armansky va perdre tot l'interès. Va somriure amb serenor. Haver-li demanat consell significava un gran avenç en el seu procés de socialització.

L'Armansky va obrir una carpeta amb un informe sobre la seguretat d'un museu que estava a punt d'inaugurar una gran exposició sobre l'impressionisme francès. Aleshores va deixar la carpeta damunt la taula i va mirar la porta per on acabava de sortir la Salander. Va recordar com havia rigut la Salander amb en Blomkvist a l'oficina i es va preguntar si és que finalment s'estava fent gran o si era en Blomkvist qui l'atreia. Va sentir una certa incomoditat. Mai no s'havia acabat de treure del cap la sensació que la Lisbeth Salander era la víctima perfecta. I ara era ella qui intentava caçar un maníac en un poble perdut.

De camí cap al nord, la Salander va sentir la necessitat d'anar a visitar la seva mare a la residència d'Appelviken. Excepte per la visita del dia de Sant Joan, des de Nadal que no veia la seva mare, i se sentia culpable d'anar-hi tan poc sovint. Una segona visita al cap de només dues setmanes no era gaire freqüent.

La mare era a la sala d'estar. La Salander s'hi va quedar ben bé una hora i va treure-la a fer una volta fins a la bassa dels ànecs que hi havia al jardí de la residència. La mare seguia confonent la Lisbeth amb la seva germana. Com sempre, no hi era tota, però semblava que la visita l'havia inquietat.

Quan la Salander es va acomiadar, la seva mare no la volia deixar anar de la mà. La Salander li va prometre que tornaria per veure-la aviat, però l'expressió de la mare era trista i angoixada.

Com si pressentís algun tipus de desastre.

En Blomkvist es va estar dues hores al jardí llegint els apòcrifs sense poder treure'n cap conclusió. Però fi va venir un pensament al cap. Fins a quin punt era religiosa la Harriet Vanger? El seu interès pels estudis de la Bíblia va començar just un any abans de la seva desaparició. Havia relacionat una sèrie de citacions bíbliques amb diversos assassinats, de manera que no només llegia metòdicament la Bíblia, sinó també els apòcrifs. D'aquí va sorgir el seu interès pel catolicisme.

Va fer exactament la mateixa investigació a què en Blomkvist i la Salander es dedicaven ara, trenta-set anys després? Era la captura d'un assassí el que va despertar el seu interès, i no la religió? El pastor Falk havia dit que la noia estava buscant, no que fos una bona cristiana.

El va interrompre la trucada de l'Erika al mòbil. —Només volia dir-te que en Greger i jo marxem de vacances la setmana vinent. Seré fora quatre setmanes. —On aneu?

—A Nova York. En Greger hi fa una exposició, i hem pensat d'anar-nos-en després al Carib. Un amic d'en Greger ens deixa una casa a Antigua i ens hi estarem dues setmanes.

—Això pinta fantàstic. Passeu-vos-ho bé. I saluda en Greger de part meva.

—La nova edició ja està a punt, i gairebé ja hem acabat la següent. M'hauria agradat que l'haguessis revisat, però en Christer ha dit que ja se n'ocuparia ell.

—Si necessita que l'ajudi em pot trucar. Com va amb en Janne Dahlman?

Ella va dubtar.

—També marxa de vacances. He proposat a en Henry que s'ocupi de l'edició durant aquests dies. Ell i en Christer s'encarregaran de tot.

—Entesos.

—No confio en en Dahlman. Però s'hi esforça. Tornaré a ser aquí el 7 d'agost.

Eren les set del vespre, i en Blomkvist havia telefonat cinc vegades a la Cecilia Vanger. També li havia enviat un missatge de text demanant-li que li truqués. Però no en va obtenir cap resposta.

Va apartar els apòcrifs i es va posar el xandall, va tancar la porta i se'n va anar a córrer.

Va seguir l'estret camí de la vora del riu i després va enfilar cap al bosc. Va travessar matolls i arbres desarrelats tan de pressa com va poder fins arribar, esgotat, al Fortí amb el pols molt accelerat. Es va aturar a la vora de les antigues bateries d'artilleria i va fer estiraments uns quants minuts.

De sobte va sentir un fort espetec i una bala va impactar al mur de formigó, a pocs centímetres del seu cap. Va notar un dolor al cap; els fragments de ciment li havien fet un tall profund.

Durant el que va semblar-li una eternitat, en Blomkvist va estar paralitzat, incapaç de comprendre el que acabava de passar. Llavors es va llançar cap a la trinxera i es va clavar un cop terrible en caure damunt de l'espatlla. El segon tret es va produir just quan aterrava. La bala es va clavar al ciment.

En Blomkvist va aixecar el cap i va mirar al voltant. Era al bell mig de la fortificació. A dreta i esquerra hi havia uns estrets passadissos plens de vegetació d'un metre d'alçada que conduïen cap a les bateries disposades al llarg d'uns dos-cents cinquanta metres. Ajupit, va començar a córrer pel laberint.

De sobte va sentir l'eco de la inimitable veu del capità Adolfsson a les maniobres d'hivern de l'escola d'infanteria de Kiruna. «Blomkvist, amaga el refotut cap si no vols que te'l rebentin.» Vint anys més tard encara recordava els exercicis que els feia fer el capità Adolfsson.

Va parar per recuperar l'alè, amb el cor bategant a tota velocitat. No sentia res més que la seva pròpia respiració. «L'ull humà percep el moviment més ràpidament que les formes i les figures. Quan estiguis explorant el terreny mou-te a poc a poc.» Lentament en Blomkvist va donar un cop d'ull per damunt de la bateria. Tenia el sol just al davant i era impossible veure els detalls, però no va apreciar cap moviment.

Es va tornar a ajupir i va córrer fins a la bateria següent. «Tant és que les armes de l'enemic siguin molt bones. Si no et pot veure, no et pot disparar. Cobreix-te, cobreix-te i cobreix-te. Assegura't de no quedar mai al descobert.»

Era a uns tres-cents metres de la granja d'Ostergàrden. Aproximadament a quaranta metres d'on estava agenollat s'estenia un bosquet de matolls gairebé impenetrable. Però per arribar-hi hauria de baixar corrent per un pendent de gespa des de la bateria d'artilleria, i estaria completament al descobert. Però era l'única solució. Al darrere tenia el mar.

De cop i volta es va adonar del mal que li feia el cap i va descobrir que estava sagnant i que tenia la samarreta xopa de sang. «Les ferides al cap no paren mai de sagnar», va pensar abans de tornar-se a concentrar en la seva posició. Un tret podia ser un accident, però dos volien dir que algú intentava matar-lo. No tenia manera de saber si el franctirador estava esperant tornar-lo a veure.

Va intentar calmar-se i pensar racionalment. Només tenia dues opcions: esperar o sortir corrent. Si el franctirador encara era allí, sens dubte la segona opció era una mala idea. Si es quedava on era, el franctirador podia, perfectament, pujar fins al Fortí, buscar-lo i disparar-li des d'una distància més curta.