Stieg Larsson - Els homes que no estimaven les dones

En Blomkvist tenia el mateix costum que tothom, no deixar-la tranquilla i no deixar de fer-li preguntes. Però, d'altra banda, no reaccionava com la majoria d'homes que havia conegut.

Quan ella ignorava les preguntes que ell li feia, simplement es donava per vençut i la deixava en pau. Sorprenent.

El seu primer pas, quan li va agafar l'iBook aquell primer matí, va ser transferir-se tota la informació al seu ordinador. D'aquesta manera, si ell la treia del cas, encara tindria accés al material.

S'havia esperat que, quan aparegués per esmorzar, reaccionaria amb fúria. En canvi, la seva actitud va ser més aviat de resignació, va murmurar alguna cosa sarcàstica i se'n va anar a la dutxa. Després va començar a discutir sobre el que havia llegit. Un home estrany. Podia arribar a pensar que confiava en ella.

Que sabés que ella era una hacker era un problema. La Salander sabia que la descripció legal del tipus de pirateria que feia, tant professionalment com per passar l'estona, era «traspàs illegal d'informació», i li podien caure dos anys de presó. I no volia que la tanquessin. En el seu cas, una condemna de presó significaria perdre els ordinadors i, amb ells, l'única professió que realment sabia fer. Mai no havia dit a l'Armansky com aconseguia la informació per la qual li pagaven.

Excepte el Pesta i algunes persones de la xarxa que, igual que ella, es dedicaven a piratejar professionalment (i la majoria la coneixien només com a «Wasp» i no sabien qui era ni on vivia), en Blomkvist era l'únic que havia descobert el seu secret. La va enxampar perquè va cometre un error que no hauria fet ni un nen de 12 anys, i això no deixava de demostrar que els cucs se li estaven menjant el cervell i que es mereixia que la castiguessin. Però en comptes d'emprenyar-se com una mona, la va contractar.

Per això estava una mica enfadada.

Mentre menjaven una mica abans d'anar a dormir, de sobte ell li va preguntar si era una bona hacker.

Ella mateixa es va sorprendre de la seva resposta.

—Probablement sóc la millor de tot Suècia. N'hi deu haver un parell més del meu nivell.

No dubtava del que deia. El Pesta havia estat millor que ella durant una època, però ja feia temps que l'havia superat.

A més, li va resultar divertit dir-ho. No ho havia fet mai abans. Mai no havia tingut ningú amb qui poder tenir aquest tipus de conversa, i li va agradar comprovar que el seu talent l'havia impressionat. Però aleshores ell va trencar el bon rotllo amb la pregunta sobre com havia après a piratejar ella sola.

Què li podia dir? «Sempre ho he sabut fer.» Però va preferir anar-se'n a dormir sense dir bona nit.

Però la reacció d'ell encara la va irritar més, ja que ni es va immutar quan ella va marxar tan sobtadament. Es va quedar escoltant com es movia per la cuina, recollia la taula i rentava els plats. Sempre es quedava fins més tard que ella, però era obvi que aquell dia ja se n'anava a dormir. El va sentir com anava al lavabo i tot seguit es tancava a l'habitació. Al cap d'uns minuts va sentir com s'estirava al llit, a tan sols un metre de distància del seu, però a l'altre costat de la paret.

Havia compartit la casa amb ell durant una setmana i en cap moment havia intentat seduir-la. Havia treballat amb ella, li havia demanat la seva opinió, l'havia corregida quan anava pel camí equivocat, i havia reconegut que ella tenia raó quan era ella qui el corregia. Maleït sia, l'havia tractada com a una persona.

Va sortir del llit i es va apropar a la finestra per perdre's en la foscor de la nit. Per a ella, la cosa més difícil era despullar-se per primera vegada davant d'algú. Estava convençuda que el seu cos, excessivament prim, era repulsiu. Els seus pits eren patètics, i els malucs encara eren pitjors. No podia oferir gran cosa; a part de ser una dona molt normal, amb els mateixos desitjós i necessitats sexuals que qualsevol altra. Es va quedar allà, plantada durant vint minuts, fins que es va decidir.

En Blomkvist estava llegint un llibre de Sara Paretsky quan va sentir que s'obria la porta i va veure la Salander. Anava embolicada amb un llençol i es va quedar aturada a la porta durant un instant.

—Estàs bé? —li va preguntar.

Ella va fer que no amb el cap.

—Què tens?

Es va apropar al llit, li va agafar el llibre i el va deixar damunt la tauleta. Després es va inclinar i li va fer un petó als llavis. De seguida es va ficar al llit i es va asseure mirant cap a ell, buscant-lo. Va posar la mà damunt del llençol, sobre l'estómac d'ell. Com que no protestava es va inclinar i li va mossegar un mugró.

En Blomkvist estava estupefacte. La va agafar per les espatlles i la va incorporar de manera que li pogués veure la cara.

—Lisbeth… no sé si és una bona idea. Hem de treballar junts.

—Vull que em follis. I no tindré cap problema per treballar amb tu; en canvi, si em fas fora sí que tindré un problema molt gran.

—Gairebé no ens coneixem.

Ella va riure. Amb un riure sobtat, com si hagués tossit.

—Sé que no has deixat escapar mai una oportunitat així. Ets del tipus d'homes a qui els agraden les dones. Què passa? No sóc prou atractiva per a tu?

En Blomkvist va dir que no amb el cap mentre intentava pensar alguna cosa intelligent a dir. Com que no deia res, ella va obrir els llençols i es va estirar damunt seu.

—No tinc preservatius —va dir ell.

—Tant se me'n fot.

Quan en Blomkvist es va llevar la va sentir a la cuina. Encara no eren les set del matí. No havia dormit ni dues hores, i es va quedar al llit, endormiscat.

Aquesta dona el desconcertava. En cap moment havia fet ni el més petit gest que li indiqués que tenia cap interès en ell.

—Bon dia —va dir ella des de la porta. I va fer un somriure imperceptible. —Hola.

—No queda llet. Aniré a la gasolinera. Obren a les set.

Se'n va anar ràpidament. Va sentir com sortia per la porta principal. Va tancar els ulls. Aleshores va sentir com la porta es tornava a obrir i un segon més tard va aparèixer per la porta. Ara ja no somreia.

—Serà millor que vinguis a veure això —va dir en un to de veu estrany.

En Blomkvist es va aixecar d'un salt i es va posar els texans.

Durant la nit algú els havia fet un regal. Al porxo hi havia el cadàver mig carbonitzat d'un gat. Tenia les potes i el cap tallat, el cos escorxat i esbudellat, i amb l'estómac al costat del cadàver, com si l'haguessin cremat. El cap del gat estava intacte damunt del seient de la motocicleta de la Salander. De seguida va reconèixer el pèl vermellós.

Van esmorzar al jardí, en silenci i sense llet al cafè. La Salander havia anat a buscar una càmera Canon digital i va fer fotos del macabre escenari abans que en Blomkvist anés a buscar una bossa d'escombraries i ho netegés. Ell va ficar el gat al portamaletes del Volvo. Hauria de posar una denúncia a la policia per maltractament d'animals, fins i tot per intimidació, però no estava segur que pogués explicar els motius de la intimidació.

A dos quarts de nou la Isabella Vanger va passar caminant en direcció al pont. No els havia vist, o almenys va fer com si no els hagués vist.

—Com estàs? —va preguntar en Blomkvist a la Salander.

—Bé, gràcies. —Aleshores el va mirar, perplexa. «D'acord. Està esperant que m'enfadi»—. Quan trobi el malparit que ha torturat un gat innocent fins a la mort només per enviar-nos una advertència, agafaré un bat de beisbol i…

—Creus que és una advertència?

—Tens una explicació millor? Es evident que vol dir alguna cosa.

—Sigui quina sigui la veritat que amaga aquesta història, hem molestat prou algú perquè arribi a fer una cosa així. Però hi ha un altre problema.