Stieg Larsson - Els homes que no estimaven les dones

Va obrir una fotografia que es deia HARRIET/bd-iQ.eps.

La Salander va entendre de seguida la seva decepció. Era la imatge desenfocada d'uns pallassos a la desfilada del Dia de la Infància. Al fons es veia la cantonada de la boutique Sundstròm. Davant de la botiga hi havia unes deu persones dretes a la calçada.

—Crec que aquesta és la persona que va veure, en part perquè he intentat enquadrar el que mirava a partir de l'angle de gir de la seva cara (he fet un dibuix de la cruïlla), i en part perquè és l'única persona que sembla que estigui mirant directament a càmera Això pot voler dir que mirava fixament la Harriet.

El que va veure la Salander era una figura borrosa, dreta al darrere dels espectadors, gairebé a l'altra banda del carrer. Duia una jaqueta fosca amb una franja vermella a les espatlles i uns pantalons foscos, probablement texans. En Blomkvist la va ampliar tant, que la part de dalt de la figura va ocupar tota la pantalla. La fotografia es va fer encara més borrosa.

—Es un home. D'un metre vuitanta aproximadament i complexió normal. Els cabells són d'un ros fosc, una mica llargs, i va ben afaitat. Però és impossible veure-h els trets de la cara o calcular quants anys té; tant podria ser un adolescent com un home de mitjana edat.

—Podries manipular la imatge…

—Ja ho he fet. Fins i tot n'he enviat una còpia a l'especialista en imatge de Millennium. —En Blomkvist va obrir una altra fotografia—. Això és el millor que he pogut obtenir. Simplement, la càmera és massa dolenta i la distància, molt gran.

—Li has ensenyat la fotografia a algú? Potser algú podria reconèixer l'home pel gest o…

—La vaig ensenyar a en Frode. No té ni idea de qui podria ser.

—Potser en Dirch Frode no és precisament la persona més observadora de Hedestad.

—No, però treballo per a ell i per a en Henrik Vanger. Primer vull ensenyar la fotografia a en Henrik abans d'ampliar el cercle.

—Potser no és més que un espectador.

—Es possible. Però va fer que la Harriet tingués una reacció estranya.

Durant els dies següents en Blomkvist i la Salander van treballar en el cas de la Harriet dia i nit. La Salander es va llegir tot l'informe policial, i va fer tota mena de preguntes a en Blomkvist. Només hi podia haver una única veritat, i una resposta aproximada o poc contrastada donava lloc a un interrogatori més intensiu. Es van passar tot un dia examinant els horaris de tots els implicats en el moment de l'accident del pont.

La Salander no deixava de ser un enigma per a en Blomkvist. Tot i que només es llegia els documents de l'informe en diagonal, semblava que sempre es fixava en els detalls més obscurs i contradictoris.

Descansaven al migdia, quan la calor feia insuportable seguir treballant. Aleshores anaven a nedar al canal o passejaven fins al Cafè de la Susanne. La Susanne ara el tractava amb certa fredor. En Blomkvist era conscient que la Salander es veia massa jove i era evident que estava vivint a casa seva. Això, als ulls de la Susanne, el convertia en un home amb pocs escrúpols. No era gaire agradable.

En Blomkvist sortia a córrer cada vespre. La Salander no feia mai cap comentari quan ell tornava a casa sense alè. Era evident que a ella això de córrer no li deia res.

—En tinc més de 40 —li va comentar—. He de fer exercici si vull conservar una mica la forma.

—Es clar.

—Tu no fas exercici? —Boxejo de tant en tant. —Boxeges? —Sí, amb guants.

—I en quina categoria de pes boxeges? —va preguntar quan va sortir de la dutxa.

—En cap. M'entreno una mica i després boxejo amb els nois d'un club de Soder.

«Per què no em sorprèn?», va pensar. Almenys li havia explicat alguna cosa sobre ella. No en sabia gairebé res. Com va acabar treballant per a l'Armansky? Quin tipus de formació tenia? Què feien els seus pares? Si en Blomkvist intentava preguntar-li qualsevol cosa sobre la seva vida, ella es tancava en banda i responia amb monosíllabs o directament l'ignorava.

Una tarda, la Salander va deixar caure el quadern de cop. Arrufava les celles.

— —Què saps de l'Otto Falk, l'antic pastor?

—No gaire. Em vaig reunir amb el pastor actual, una dona, unes quantes vegades al començament de l'any i em va dir que en Falk viu en un geriàtric a Hedestad. Alzheimer.

—D'on era?

—D'aquí, de Hedestad. Va estudiar a Uppsala. —Era solter. I es veia amb la Harriet. —Per què ho preguntes?

—M'he adonat que l'inspector Morell va ser molt indulgent amb ell durant l'interrogatori.

—Als anys seixanta els pastors tenien un estatus social considerablement diferent. Era normal que visqués aquí, a l'illa, més a prop del poder, per dir-ho d'alguna manera.

—Em pregunto fins a quin punt la policia va investigar a fons el personatge. A les fotografies sembla com si fos una casa de fusta gran, amb molts racons on poder-hi amagar un cos.

—És cert, però no hi ha res que indiqui que tingués cap connexió amb els assassinats en sèrie o amb la desaparició de la Harriet.

—En realitat, sí que hi ha una cosa —va dir la Salander amb un petit somriure—. En primer lloc, era pastor, i els pastors, més que ningú altre, tenen una relació especial amb la Bíblia. En segon lloc, és la darrera persona, que sapiguem, que va veure la Harriet i hi va parlar.

—Però va anar fins a l'escenari de l'accident i s'hi va estar unes quantes hores. Apareix en moltes fotografies, sobretot durant el temps en què la Harriet va desaparèixer.

—D'acord, no puc invalidar la seva coartada. Però estava pensant en una altra cosa. Aquesta història tracta d'un sàdic assassí de dones.

—I?

—He estat… He tingut una mica de temps lliure aquesta primavera i he llegit bastant sobre el sadisme, tot i que en un context totalment diferent. Una de les coses que vaig llegir va ser un manual de l'FBI. Afirmava que gran part dels assassins en sèrie condemnats provenien de famílies desestructurades i que de petits havien torturat animals. Alguns dels assassins en sèrie condemnats als EUA havien estat detinguts per provocar incendis. Els animals torturats i els incendis provocats apareixen en molts dels casos d'assassinat de la Harriet, però el que jo pensava realment era que la casa del rector es va incendiar a la darreria dels anys setanta.

—És rebuscat —va dir en Blomkvist.

La Salander va assentir.

—Hi estic d'acord. Però a l'informe policial no trobo res més sobre la causa de l'incendi, i seria molt interessant saber si es van produir altres incendis inexplicables a la zona als anys seixanta. També valdria la pena comprovar si hi va haver casos d'agressions o mutilacions a animals en aquella època.

Quan la Salander se'n va anar a dormir la setena nit des que era a Hedeby, estava una mica enfadada amb en Blomkvist. Durant gairebé una setmana havia passat les vint-i-quatre hores amb ell. Normalment en tenia prou amb set minuts d'estar amb una altra persona perquè li vingués mal de cap, de manera que havia decidit viure com una reclusa. Ella era feliç mentre la gent la deixés en pau. Malauradament, la societat no era tan llesta ni comprensiva; s'havia de protegir de les autoritats socials, dels serveis de protecció de menors i d'altres autoritats tutelars, d'hisenda, de la policia, dels metges, psicòlegs, psiquiatres, mestres i gorilles de discoteca, que (excepte els porters de la Kvarnen, que ja la coneixien) ni tan sols la consideraven apta per permetre-li l'entrada, i això que en tenia 25. Hi havia un exèrcit de persones que semblava que no tinguessin res millor a fer que ficar-se en la seva vida i, si en tenien ocasió, corregir la manera en què havia decidit viure-la.

No servia de res plorar, ho havia après feia molt de temps. També havia après que cada vegada que intentava que algú s'adonés d'alguna cosa de la seva vida, la situació empitjorava. Com a conseqüència, resoldre els seus problemes era cosa seva, i emprava qualsevol mètode que considerés necessari; en Bjurman ja ho havia après i n'estava del tot convençut.