Stieg Larsson - Els homes que no estimaven les dones

—Es difícil de veure la relació entre una prostituta d'Uddevalla que han mort en un solar industrial i la dona d'un pastor que han escanyat a Ronneby i a la qual li han calat foc juntament amb la casa. Si no es té la clau que ens va donar la Harriet, no es pot entendre.

—I això ens duu a la pregunta següent —va afegir la Salander.

—Com carai es va ficar la Harriet en tot això, ella, una noia de 16 anys que vivia en un entorn tan protegit?

—Només lli ha una resposta —va replicar la Salander—. Hi ha d'haver alguna relació amb la família Vanger.

Cap a les onze d'aquella mateixa nit, havien repassat la sèrie d'assassinats i havien discutit les relacions concebibles i els petits detalls de similituds i diferències tan exhaustivament que a en Blomkvist li feia mal el cap. Es va fregar els ulls, es va estirar i va preguntar a la Salander si li venia de gust sortir a fer un tomb. L'expressió de la noia donava entenent que aquesta mena de costums eren una pèrdua de temps, però va acceptar. En Blomkvist li va aconsellar que es canviés de roba i es posés pantalons llargs perquè no li piquessin els mosquits.

Van deixar enrere el petit port esportiu i després van enfilar pel pont cap al promontori d'en Martin Vanger. En Blomkvist anava assenyalant les diverses cases i li parlava de les persones que hi vivien. Se fi va fer difícil quan van arribar a la casa de la Cecília Vanger. La Salander li va adreçar una mirada encuriosida.

Van passar per davant del iot de motor d'en Martin Vanger i van arribar al promontori, i aleshores van seure en una roca i van compartir una cigarreta.

—Hi ha un altre nexe entre les víctimes —va comentar en Blomkvist de sobte—. Potser ja hi has pensat.

—Quin?

—Els noms.

La Salander va reflexionar un moment i va remenar el cap.

—Tots són noms bíblics —va apuntar ell.

—No és cert. On surt una Liv o una Lena a la Bíblia?

—Hi surten. Liv significa «vida», dit d'una altra manera Eva. I vejam… de què és diminutiu Lena?

La Salander va tancar els ulls, empipada. Havia estat més ràpid que ella. I això no li agradava.

—Magdalena —va dir la Salander.

—La meuca, la primera dona, la Verge Maria… totes figuren en aquest grup. Es tan aberrant que faria posar els pèls de punta a un psicòleg. Però se m'ha acudit una altra cosa pel que fa als noms.

La Salander va esperar pacientment.

—També són noms tradicionals jueus. La família Vanger ha tingut més d'un guillat antisemita, nazis i illuminats de la teoria de la conspiració. Ara en Harald Vanger té més de 90 anys, però als anys seixanta estava en el seu millor moment. L'única vegada que l'he vist se'm va plantar al davant en ple carrer cridant que la seva filla era una puta. No hi ha dubte que té problemes amb les dones.

Quan van tornar a la caseta, van fer un mos i van escalfar cafè. En Mikael va donar un cop d'ull als gairebé cinc-cents fulls que li havia preparat la investigadora preferida d'en Dragan Armansky.

—Has fet una feina fantàstica desenterrant totes aquestes dades en tan poc temps —va comentar—. Gràcies. I gràcies també per ser tan amable de venir fins aquí per in-formar-me'n.

—I ara què? —va voler saber la Salander.

—Parlaré amb en Dirch Frode demà i acordaré que et paguin els teus honoraris.

—No em referia a això.

En Blomkvist la va mirar.

—Bé… diria que la feina per a la qual et vaig contractar ja està feta —va respondre ell.

—Però jo no he acabat amb aquesta història.

En Blomkvist es va repenjar contra la paret de la cuina i li va aguantar la mirada. No podia llegir res en absolut en aquells ulls. Durant mig any havia estat treballant tot sol en la desaparició de la Harriet, i aquí tenia una altra persona, una investigadora amb experiència, que comprenia les implicacions de tot plegat. Va prendre la decisió per impuls.

—Ja ho sé. A mi aquesta història també se m'ha ficat al cap. Parlaré amb en Frode. Et contractarem durant una setmana o dues com a… collaboradora en la investigació. No sé si et voldrà pagar la mateixa tarifa que paga a l'Armansky, però de segur que ens entendrem.

La Salander li va somriure. No volia quedar fora del cas i hauria fet la feina de franc sense cap problema.

—Em moro de son —va dir ella, i sense dir res més va entrar a la seva habitació i va tancar la porta.

Al cap de dos minuts, la va obrir i va treure el cap.

—Em sembla que t'equivoques. No es tracta d'un assassí en sèrie que s'ha tornat boig de tant llegir la Bíblia. Simplement, és un d'aquells cabrons que sempre han odiat les dones.

La Salander es va llevar abans que en Blomkvist, cap a les sis del matí. Va escalfar una mica d'aigua per al cafè i es va ficar a la dutxa. Quan en Blomkvist es va llevar, a dos quarts de vuit, ella estava llegint el sumari del cas de la Harriet Vanger a l'iBook d'ell. Va entrar a la cuina amb una tovallola lligada a la cintura i fregant-se els ulls de son.

—Hi ha cafè fet —va dir ella.

En Blomkvist va mirar per damunt de l'espatlla de la noia.

—Aquest document estava protegit amb una contrasenya —va dir.

Ella es va girar i el va mirar atentament.

—Només calen trenta segons per descarregar d'Internet un programa que descodifiqui una protecció de Word.

—Crec que haurem de tenir una conversa, tu i jo, per deixar ben clar què és teu i què és meu —va replicar ell, i se'n va anar a la dutxa.

Quan va tornar, la Salander havia apagat l'ordinador i l'havia tornat a desar al seu lloc del despatx. Després havia encès el PowerBook. En Blomkvist estava segur que ja havia copiat tots els continguts del seu ordinador al d'ella.

La Salander era una fanàtica de la informàtica, amb una concepció molt laxa de l'ètica i la moral.

S'acabava d'asseure a esmorzar quan van trucar a la porta. En Martin Vanger tenia una expressió tan solemne que, per un moment, en Blomkvist va pensar que hi havia anat per donar-los la notícia de la mort del seu oncle.

—No, l'estat d'en Henrik és el mateix que ahir. Sóc aquí per un motiu ben diferent. Puc entrar?

En Blomkvist el va fer passar i li va presentar la seva «collaboradora en la investigació», la Lisbeth Salander. Ella va aixecar la vista per veure aquell gran magnat de la indústria, el va saludar lleugerament amb el cap i es va tornar a concentrar en el seu ordinador. En Martin Vanger la va saludar instintivament, però semblava tan distret que gairebé ni la va veure. En Blomkvist li va servir una tassa de cafè i el va convidar a seure.

—Què passa?

—Estàs subscrit al Hedestads-Kuriren? —No. Però de vegades el llegeixo al Cafè de la Susanne.

—Això vol dir que avui no l'has llegit?

—Veig que ho hauria d'haver fet.

En Martin va treure el diari i l'hi va posar damunt la taula. Li havien dedicat dues columnes de la portada i continuava a la pàgina quatre, «el periodista condemnat per difamació s'amaga entre nosaltres». La fotografia, feta amb teleobjectiu des de l'església de l'altra banda del pont, mostrava en Blomkvist en el moment en què sortia de casa seva.

El periodista, un tal Torsson, havia escrit un article devastador. Resumia el cas «Wennerstròm i explicava que en Blomkvist havia abandonat Millennium de pressa i corrents, i que acabava de sortir de la presó. L'article acabava amb la coneguda frase d'en Blomkvist quan li havia dit que preferia no fer comentaris al Hedestads-Kuriren. El to de l'article era tal que qualsevol dels habitants de Hedestad es creuria que realment tenien un fugitiu que s'amagava a la zona. Cap de les afirmacions de l'article es podia considerar injuriosa, però tenien un to que afavoria molt poc en Blomkvist; el plantejament i l'estil eren els mateixos que fan servir aquesta mena de diaris per als articles sobre terroristes polítics. Es descrivia Millennium com una revista amb poca credibilitat, «amb tendència a l'agitació», i es presentava el llibre d'en Blomkvist sobre periodisme financer com un recull d'«afirmacions controvertides» sobre altres periodistes respectables.