Stieg Larsson - Els homes que no estimaven les dones

La dona va semblar sorpresa. Ell va esperar que assentís al que deia abans de posar la fotografia de Jàrnvàgsgatan just davant, seu damunt la taula.

—Aquesta foto és d'aleshores. Se'n recorda?

—Ai, Senyor! —va exclamar la Mildred Berggren—. Això va ser fa molt de temps.

El seu marit actual i el fill s'hi van acostar per mirar la fotografia.

—Estàvem de lluna de mel. Havíem baixat en cotxe a Estocolm i Sigtuna, i ja tornàvem cap a casa i ens vam aturar en alguna banda. Ha dit que era Hedestad, oi?

—Sí, Hedestad. Aquesta fotografia es va fer cap a la una del migdia. Fa temps que miro de trobar-la i no m'ha resultat fàcil.

—Va trobar una fotografia vella meva i m'ha seguit la pista? No em puc imaginar com se n'ha sortit.

En Blomkvist va posar la foto de l'aparcament sobre la taula.

—L'he pogut trobar gràcies a aquesta foto, que es va fer aquell mateix dia una mica més tard. —I va explicar com, a través de la fusteria Norsjò, havia trobat en Hartman, que, al seu torn, l'havia portat a en Henning Forsman de Norsjòvallen.

—Deu tenir una bona raó per fer aquesta recerca tan laboriosa.

—La tinc. Aquesta noia que hi ha dreta al seu costat en aquesta fotografia es deia Harriet. Aquell dia va desaparèixer i no la van tornar a veure ni se'n va saber res mai més. La majoria de la gent pensa que va ser víctima d'un assassí. Li puc ensenyar més fotografies?

Va treure l'iBook i l'hi va explicar tot mentre l'ordinador es carregava. Tot seguit li va ensenyar la sèrie d'imatges que mostrava com canviava l'expressió facial de la Harriet.

—Va ser quan examinava totes aquestes fotografies antigues que em vaig fixar en vostè, que estava amb la càmera just al darrere de la Harriet. Sembla que faci una foto en la direcció del que ella estava mirant, que és el que li va provocar aquesta reacció. Sóc conscient que estic apostant fort, però l'he estat buscant per preguntar-li si per casualitat encara conserva les fotografies d'aquell dia.

Estava preparat perquè la Mildred Berggren refusés la idea i li digués que les fotos feia temps que ja no existien. En canvi, la dona el va mirar amb els seus clars ulls blaus i va dir, com si fos la cosa més natural del món, que per descomptat que encara conservava les fotografies de l'antiga lluna de mel.

Va anar a una altra habitació i va tornar al cap de pocs minuts amb una capsa on guardava una gran quantitat de fotografies en diversos àlbums. Va trigar una estona a trobar les de la lluna de mel. A Hedestad havia fet tres fotos. Una estava borrosa i mostrava el carrer principal. A l'altra sortia el seu marit d'aleshores. La tercera era dels pallassos de la desfilada.

En Blomkvist s'hi va abocar amb impaciència. Va poder veure una persona a l'altra banda del carrer, rere un pallasso. Però la fotografia no li va dir absolutament res.

El primer que va fer en Blomkvist el matí que va tornar a Hedestad va ser anar a casa d'en Frode per preguntar-li per en Vanger. Li va agradar saber que el vell havia millorat força durant la darrera setmana. Encara estava dèbil i delicat, però ara podia seure al llit. El seu estat ja no es considerava crític.

—Gràcies a Déu —va dir en Blomkvist—. M'he adonat que l'aprecio molt.

I en Frode va replicar:

—Ja ho sé. I en Henrik també l'aprecia molt. Com ha anat per Norrland?

—Bé, però no n'he tret res. Ja l'hi explicaré més tard. Ara mateix tinc una pregunta.

—Endavant.

—Què passarà amb Millennium si en Henrik es mor? —Res en concret. En Martin ocuparà el seu lloc a la junta.

—Hi ha cap risc, hipotèticament parlant, que en Martin pugui crear problemes a Millennium si no aturo la investigació de la desaparició de la Harriet?

En Frode li va adreçar una mirada penetrant.

—Què ha passat?

—En realitat, res. —En Mikael li va explicar la conversa que havia tingut amb en Martin Vanger el dia de Sant Joan—. Mentre jo era a Norsjò, l'Erika em va comentar que en Martin li havia trucat per dir que li feia l'efecte que potser em trobaven molt a faltar a la redacció.

—Entesos. M'imagino que la Cecilia el va burxar. Però no crec que en Martin el pressioni d'aquesta manera per iniciativa pròpia. Té massa senderi. I, recordi, jo també sóc al consell d'administració de la petita societat que vam muntar quan vam entrar a Millennium.

—Però, si es produís una situació espinosa… quina posició prendria?

—Els contractes es fan per respectar-los. Jo treballo per a en Henrik. En Henrik i jo fa quaranta-cinc anys que som amics, i estem completament d'acord en aquesta mena d'assumptes. Si en Henrik morís, ens trobaríem que seria jo, no pas en Martin, qui heretaria les accions d'en Henrik a la societat. Tenim un contracte pel qual ens hem compromès a donar suport a Millennium durant tres anys. Si en Martin ens volgués posar pals a les rodes, cosa que no crec que faci, com a molt podria frenar un petit nombre d'anunciants.

—Que són la base de l'existència de Millennium.

—Sí, però miri-s'ho d'aquesta manera… amoïnar-se per aquesta fotesa és una pèrdua de temps. Ara mateix en Martin lluita per tirar endavant les seves empreses i treballa catorze hores al dia. No té temps per a res més.

—Li puc preguntar, i sé que no és assumpte meu, quina és la situació de la corporació en general?

En Frode va adoptar un aire greu.

—Tenim problemes.

—Sí, fins i tot un periodista d'economia normal i corrent com jo ho pot veure, això. Volia dir com és de greu la situació.

—Confidencialment?

—Que quedi entre nosaltres.

—En les últimes setmanes hem perdut dues comandes importants en la indústria electrònica i estem a punt de ser expulsats del mercat rus. Al setembre ens veurem obligats a acomiadar 1.600 empleats a Orebro i Trollhàttan. Una compensació lamentable per a una gent que fa molts anys que treballa per a la companyia. Cada vegada que tanquem una fàbrica, la confiança en la companyia rep un revés.

—En Martin està sota pressió.

—Estira el carro tot i caminar per damunt de brases.

En Blomkvist va tornar a la seva caseta de fusta i va trucar a la Berger. No era al despatx, de manera que va parlar amb en Malm.

—La situació és aquesta: l'Erika em va trucar ahir quan vaig tornar de Norsjò. En Martin Vanger li ha estat anant al darrere per… com ho diria… perquè m'animi a prendre més responsabilitats a la redacció.

—Jo també crec que ho hauries de fer —va replicar en Malm.

—Ja ho sé. Però el fet és que tinc un contracte amb en Henrik Vanger que no puc trencar, i en Martin actua en nom d'algú d'aquí dalt que vol que deixi córrer el que estic fent i marxi del poble. Així doncs, l'únic que vol és desempallegar-se de mi.

—Ja ho veig.

—Saluda l'Erika i digues-li que tornaré a Estocolm quan acabi, però no abans.

—Entesos. Estàs com un llum, és clar, però li transmetré el missatge.

—Christer, aquí dalt passa alguna cosa, i no tinc cap intenció de tocar el dos.

En Blomkvist va trucar a la porta d'en Martin Vanger. Li va obrir l'Eva Hassel i el va saludar càlidament. —Hola. Que hi ha en Martin?

Com si respongués a la pregunta, en Martin Vanger va sortir amb un maletí a la mà. Va fer un petó a l'Eva a la galta i va saludar en Mikael.

—Marxava cap al despatx. Volies parlar amb mi?

—Ho podem deixar per a més tard si tens pressa.

—No, digues.

—No tornaré al consell de redacció de Millennium abans d'enllestir la feina que em va encomanar en Henrik. Te n'informo ara perquè no pensis que me n'aniré abans de Cap d'Any.

En Martin es va balancejar sobre els talons un moment.