Stieg Larsson - Els homes que no estimaven les dones

—Però té molta raó quan diu que és un adhesiu de la fusteria —va comentar el marit—. Ha estat molt observador de reconeixe'l. Però el problema és que donàvem aquests adhesius a tort i a dret: als transportistes, als clients o als proveïdors, als ebenistes, als operaris, a tota mena de gent.

—Trobar aquesta parella està sent més difícil del que em pensava.

—Per què els vol trobar?

En Blomkvist havia decidit explicar la veritat si algú l'hi preguntava. Tot intent d'inventar-se una excusa sobre la parella de les fotos simplement sonaria fals i només crearia confusió.

—És llarg d'explicar. Estic investigant un crim que va tenir lloc a Hedestad el 1966, i em penso que les persones de les fotos potser van veure el que va passar. No són sospitoses en cap cas, i no crec que siguin conscients que potser tenen informació que podria ajudar a resoldre el crim.

—Un crim? Quina mena de crim?

—Em sap greu, però no els en puc dir res més. Sé que sembla estrany que algú vingui aquí gairebé quaranta anys després provant de trobar aquesta parella, però el crim encara no està resolt i fa poc s'han descobert noves pistes.

—Entesos. Sí, efectivament, sobta una mica el que busca vostè.

—Quanta gent treballava a la fusteria?

—La plantilla habitual era de quaranta persones, si fa no fa. Jo hi vaig treballar des dels 17 anys, a mitjan cinquanta, i fins que va tancar. Aleshores em vaig fer transportista. —En Hartman va rumiar un moment—. Es l'únic que li puc dir. El tipus de les seves fotografies no hi va treballar mai. Potser era transportista, però si ho hagués estat em penso que el reconeixeria. De tota manera, encara hi ha una altra possibilitat. Potser el seu pare o algun altre parent treballava a la fusteria i aquest cotxe no és seu.

En Mikael va fer que sí amb el cap.

—Sóc conscient que hi ha un munt de possibilitats. Se li acudeix algú amb qui pugui parlar?

—Sí —va dir en Hartman, assentint amb el cap—. Vingui demà al matí i anirem a parlar amb algun dels meus antics companys.

La Salander tenia un problema de metodologia de certa importància. Era experta recollint informació sobre qui fos, però el seu punt de partida sempre era un nom i un número de la Seguretat Social d'una persona viva. Si l'individu constava en un arxiu informàtic, com inevitablement era el cas de tothom, aleshores el subjecte queia ràpidament a la seva teranyina. I si l'individu tenia ordinador amb connexió a Internet, una adreça de correu electrònic i potser fins i tot una pàgina web personal, cosa que pràcticament tothom que li tocava investigar tenia, ella tard o d'hora descobria els seus secrets més íntims.

La feina que havia acceptat fer per a en Blomkvist era completament diferent. Aquest encàrrec, dit d'una manera planera, era identificar quatre números de la Seguretat Social basant-se en dades d'allò més vagues. Per acabar-ho d'adobar, aquests individus molt probablement feia unes quantes dècades que eren morts. Així doncs, segurament no figuraven en cap arxiu informàtic.

La teoria d'en Blomkvist, basada en el cas de la Rebecka Jacobsson, era que aquests individus havien estat víctimes d'un assassí. Això significava que devien constar en diverses investigacions no resoltes de la policia. No hi havia cap pista sobre quan o on havien tingut lloc aquests assassinats, llevat que havia de ser abans del 1966. Pel que feia a la recerca, s'enfrontava a una situació totalment nova.

«Bé doncs, per on ho he d'agafar, això?»

Va entrar al web de Google i va teclejar les paraules clau «Magda» + «assassinat». Era la cerca més simple que podia fer. Per a la seva sorpresa, de seguida se li va obrir una porta per avançar en la investigació. La primera entrada era la programació de TV Vàrmland, la televisió de Karlstad, que feia referència a un episodi de la sèrie Els assassinats de Vàrmland, emès el 1999. A continuació va trobar un breu article del Vàrmlands Folkblad.

El nou episodi de la sèrie EU assassinats de Vàrmland se centra en Magda Lovisa Sjòberg, de Ranmotràsk, una mort misteriosa i horripilant que va mobilitzar la policia de Karlstad ara fa unes quantes dècades. L'abril del 1960, aquesta grangera de 46 anys la van trobar brutalment assassinada al graner de la família. El periodista Claes Gunnars descriu les darreres hores de la seva vida i la recerca infructuosa de l'assassí. El crim va causar una gran commoció a l'època, i s'han proposat moltes teories sobre qui en va ser el culpable. Un jove membre de la família apareixerà al programa per parlar-nos sobre com li van destrossar la vida quan el van acusar de l'assassinat. 20.00 h.

Va trobar més informació útil a l'article «El cas de la Lovisa va commocionar tota la contrada», que es va publicar a la revista Vàrmlandskultur. Havien penjat tots els textos de la revista a la xarxa. Escrit amb gran truculència i en un to colloquial i captivador, l'article descrivia com el marit de la Lovisa Sjòberg, el llenyataire Holger Sjòberg, havia trobat la seva dona morta en tornar de la feina vora les cinc de la tarda. La dona havia estat objecte d'una agressió sexual greu, l'havien apunyalat i finalment l'havien assassinat amb una forca. El crim va passar al graner de la família, però el que va cridar més l'atenció va ser que, després de cometre l'assassinat, la van lligar de genolls a dins d'una quadra.

Més endavant es va descobrir que a un dels animals de la granja, una vaca, li havien clavat un ganivet en un costat del coll.

Al principi es va sospitar del marit, però des de les sis del matí havia estat treballant amb els seus companys de feina en una tala a quaranta quilòmetres de casa seva. Es va poder verificar que la Lovisa Sjòberg havia estat viva com a mínim fins a les deu del matí, quan havia rebut la visita d'una amiga. Ningú no havia vist ni havia sentit res; la granja era a quatre-cents cinquanta metres del veí més proper.

Després de descartar el marit com a sospitós, la investigació de la policia es va centrar en el nebot de la víctima, de 23 anys. Havia tingut diversos problemes amb la justícia, anava molt curt de calés i moltes vegades havia demanat petites sumes a la seva tia. La coartada del nebot era molt poc sòlida i el van tenir sota custòdia durant una temporada, però el van alliberar per manca de proves. Tot i això, molta gent del poble considerava força probable que fos el culpable de l'assassinat.

La policia va seguir una altra pista. Una part de la investigació va ocupar-se a buscar un vagabund que havia estat vist pels topants; també corria el rumor que un grup de «gitanos» havia fet un seguit de robatoris. Per què haurien comès un assassinat tan salvatge i amb connotacions sexuals sense robar res no es va explicar mai.

Durant un temps les sospites es van centrar en un veí del poble, un solter que de jove havia estat sospitós d'un delicte homosexual (això era a l'època en què l'homosexualitat encara era un delicte punible) i, segons diverses declaracions, tenia fama de ser «estranyot». Per què algú que suposadament era homosexual cometria un crim sexual contra una dona tampoc no es va explicar mai. Cap d'aquestes pistes, ni d'altres, va comportar cap acusació ni cap condemna.

La Salander va considerar que hi havia una relació clara amb la llista de l'agenda de la Harriet Vanger. El Levític, 20:16, deia: «Si una dona s'acosta a una bèstia qualsevol per aparellar-s'hi, mataràs la dona i la bèstia. Moriran irremissiblement; que la seva sang caigui damunt d'ells.» No es podia tractar de cap coincidència que l'esposa d'un granger que responia al nom de Magda hagués estat trobada en un graner amb el cos lligat i collocat expressament dins d'una quadra.

L'interrogant era per què la Harriet Vanger havia apuntat el nom de «Magda» en comptes del de «Lovisa», que segons semblava era el nom de la víctima. Si el nom complet no hagués sortit sencer a l'anunci del programa de televisió, la Salander no hi hauria caigut.