Stieg Larsson - Els homes que no estimaven les dones

I, per descomptat, la qüestió més important de totes era: hi havia cap relació entre l'assassinat de la Rebecka el 1949, l'assassinat de la Magda Lovisa el 1960 i la desaparició de la Harriet Vanger el 1966?

Dissabte al matí, en Hartman va acompanyar en Blomkvist a fer un tomb per Norsjò. Al matí van visitar cinc antics empleats que vivien a una passejada de casa dels Hartman. Tots els van oferir cafè. I tots van estudiar les fotografies i van fer que no amb el cap.

Després d'un dinar senzill a casa dels Hartman, van agafar el cotxe. Van visitar quatre pobles dels voltants de Norsjò on vivien antics empleats de la fusteria. A cada parada en Hartman va ser rebut càlidament, però ningú no els va poder ajudar. En Blomkvist començava a desesperar-se.

A les quatre de la tarda, en Hartman va aparcar el cotxe a fora de la típica granja vermella de Vàsterbotten, a la vora de Norsjòvallen, just al nord de Norsjò, i va presentar en Mikael a en Henning Forsman, un mestre ebenista jubilat.

—Sí, és el noi de l'Assar Brànnlund —va explicar en Forsman tan bon punt en Blomkvist li va mostrar les fotos. «Sorpresa!»

—Oh, de manera que és el noi de l'Assar —va dir en Hartman—. L'Assar era un encarregat de compres. —Com el puc trobar?

—El nano? Bé, hauria de cavar una mica. Es deia Gunnar i treballava a la mina de Boliden. Va morir en una explosió a mitjan anys setanta.

En Blomkvist es va ensorrar.

—Però la seva dona encara és viva. Es la que surt aquí, a la foto. Es diu Mildred i viu a Bjursele. —Bjursele?

—Es a uns deu quilòmetres, baixant per la carretera de Bastutràsk. Viu a la casa gran de color vermell que hi ha a mà dreta en arribar al poble. La tercera casa. Conec bé la família.

—Hola, em dic Lisbeth Salander i estic escrivint una tesi sobre criminologia i violència contra la dona al segle XX. M'agradaria saber si puc visitar el districte de policia de Landskrona i repassar la documentació d'un cas del 1957. Té a veure amb l'assassinat d'una dona que es deia Rakel Lunde. Té idea d'on podria trobar aquests documents?

Bjursele era com un pòster turístic de la vida rural a Vàsterbotten. Estava format per aproximadament vint cases més o menys emplaçades en un semicercle a una banda d'un llac. Al centre del llogarret hi havia una cruïlla amb un rètol indicador que apuntava a Hemmingen, a onze quilòmetres, i un altre que apuntava a Bastutràsk, a disset quilòmetres. A prop de la cruïlla hi havia un petit pont que franquejava un rierol; en Blomkvist es va imaginar que era el de Bjur. En ple estiu, era de postal.

Va aparcar al pati, al clavant d'un supermercat Konsum que ja no estava obert, pràcticament a l'entrada de la tercera casa de la dreta. Quan va trucar a la porta, no va respondre ningú.

Va fer una passejada d'una hora per la carretera en direcció a Hemmingen. Va passar per un indret on el rierol formava uns ràpids. Va trobar dos gats i va veure un cabirol, però ni una sola persona, abans de fer mitja volta. La porta de la Mildred Brànnlund encara estava tancada.

En un pal de l'electricitat a prop del pont, va veure un pamflet mig desprès que anunciava el CCTB, és a dir: el Campionat d'Andròmines Tukting de Bjursele. El tukting, pel que semblava, era un esport d'hivern que consistia a fer curses de cotxes sobre un llac glaçat fins a destrossar-los.

Va esperar fins a les deu de la nit abans de deixar-ho córrer i tornar a Norsjò, on va sopar tard i tot seguit es va ficar al llit per llegir el desenllaç de la novella de Val McDermid.

Era esborronador.

A les deu de la nit la Salander va afegir un altre nom més a la llista de la Harriet. Ho va fer amb dubtes i després d'haver-hi rumiat durant hores.

Havia descobert una drecera. De manera més o menys regular, es publicaven articles sobre assassinats no resolts, i en un suplement del diumenge d'un diari de la tarda va trobar un article del 1999 amb el titular «Molts assassins de dones queden lliures». Era un article breu, però recollia els noms i les fotografies de diverses víctimes d'assassinats que havien fet córrer molta tinta. Hi havia el cas Solveig de Norrtàlje, l'assassinat de l'Anita a Norrkòping, la Margareta a Helsingborg i molts altres.

El cas més antic es remuntava als anys seixanta, i cap dels assassinats concordava amb la llista que la Salander havia rebut d'en Blomkvist. Però un cas li va cridar l'atenció.

El juny del 1962 una prostituta que es deia Lea Persson, de Gòteborg, havia anat a Uddevalla a veure la seva mare i el seu fill de 9 anys, del qual tenia cura la mare. Un diumenge al vespre, després d'una visita d'uns quants dies, la Lea havia fet una abraçada a la mare, s'havia acomiadat i havia agafat el tren per tornar a Gòteborg. La van trobar dos dies més tard darrere un contenidor d'un solar industrial abandonat. L'havien violat i el seu cos havia estat objecte d'una violència extremament salvatge.

L'assassinat de la Lea va despertar un viu interès en forma de fulletó d'estiu al diari, però no es va identificar mai cap assassí. A la llista de la Harriet Vanger no hi havia cap Lea. Ni tampoc la forma de la mort encaixava amb cap de les citacions de la Bíblia que havia fet la noia.

Tanmateix, hi havia una coincidència tan estranya que la Salander de seguida va parar l'antena. A deu metres d'on es va trobar el cos de la Lea hi havia un test de flors amb un colom a dins. Algú havia lligat un cordill al coll del colom i l'havia passat a través del forat del fons del test. Llavors havien posat el test sobre una foguera que havien encès entre dos maons. Res no demostrava que aquesta crueltat tingués cap relació amb la mort de la Lea. Podria haver estat un cruel joc de nens, però la premsa va batejar el cas com «l'assassinat del colom».

La Salander no era lectora de la Bíblia (de fet, ni tan sols la tenia), però aquell vespre va anar a l'església de Hògalid i amb una mica de dificultat va aconseguir que n'hi deixessin una. Es va asseure en un banc del parc, a fora de l'església, i va llegir el Levític. Quan va arribar al capítol 12, verset 8, se li van aixecar les celles. Parlava de la purificació de les dones després del part.

Si no té prou mitjans per a un anyell, prendrà dues tórtores o dos colomins, l'un per a l'holocaust i l'altre per a l'ofrena pel pecat; i el sacerdot farà expiació per ella i quedarà purificada.

La Lea es podria haver inclòs perfectament a l'agenda de la Harriet com: Lea — 31208.

La Salander es va adonar que cap de les feines que havia fet fins ara no tenien ni de bon tros l'abast d'aquest encàrrec.

La Mildred Brànnlund, que s'havia tornat a casar i que ara es deia Mildred Berggren, va obrir la porta quan en Blomkvist hi va trucar a les deu del matí de diumenge. La dona era molt més gran, és clar, i pesava el doble, però ell la va reconèixer de seguida.

—Hola, em dic Mikael Blomkvist. Vostè deu ser la Mildred Berggren.

—Això mateix.

—Em sap greu trucar a la seva porta així, però m'ha costat molt trobar-la i és una mica complicat d'explicar.

—En Blomkvist va somriure—. Podria passar i demanar-li que em dediqués una mica del seu temps?

El seu marit i un fill d'uns 35 anys eren a casa, i ella, sense dubtar gaire, va convidar en Blomkvist a entrar i a seure a la cuina. Ell va donar la mà a tothom. Havia begut més cafè que mai durant les darreres vint-i-quatre hores, però havia après que a Norrland era de mala educació dir que no. Quan el cafè va ser a taula, la Mildred es va asseure i, una mica encuriosida, va preguntar-li com el podia ajudar. Era obvi que a ell li costava entendre el dialecte de Norsjò, i la dona va canviar al suec estàndard.

En Blomkvist va respirar fondo.

—Es tracta d'una història llarga i peculiar —va dir—. El setembre del 1966 vostè era a Hedestad amb el seu marit d'aleshores, en Gunnar Brànnlund.