Stieg Larsson - Els homes que no estimaven les dones

—Càsum déna, Lisbeth, això és una monstruositat!

—Després encara és pitjor. Les inicials «R. L.» són correctes… Has vist la citació de la Bíblia?

—És ben explícita. «I l'home o la dona que tinguin esperit nigromàntic o siguin endevinaires, seran morts irremissiblement. Els lapidareu: que la seva sang caigui damunt seu.»

—Després hi ha la Sjòberg, de Ranmo, als afores de Karlstad Es la que figura a la llista de la Harriet com a Magda. El seu nom complet era Magda Lovisa, però la gent li deia Lovisa.

En Blomkvist va escoltar mentre la Salander li explicava els estranys detalls de l'assassinat de Karlstad. Quan la noia va encendre una cigarreta, ell va assenyalar el paquet i ella l'hi va atansar.

—Així doncs, l'assassí també va atacar l'animal?

—El verset del Levític diu que si una dona té relacions sexuals amb un animal, tots dos han de morir.

—La probabilitat que aquesta dona tingués relacions sexuals amb una vaca és… bé, inexistent.

—El verset es pot interpretar al peu de la lletra. Però n'hi ha prou que «entri en contacte» amb l'animal, cosa que la dona d'un granger ha de fer cada dia.

—Entesos.

—El següent cas de la llista de la Harriet és la Sara. L'he identificat com la Sara Witt, de 37 anys, que vivia a Ronneby Va ser assassinada al gener del 1964; la van trobar lligada al seu llit, víctima d'una agressió sexual, però la mort va ser per asfíxia: la van escanyar. L'assassí també va encendre un foc, probablement amb la intenció de reduir tota la casa a cendres, però l'incendi es va apagar en part tot sol i de la resta se'n van encarregar els bombers, que hi van arribar immediatament.

—I la relació?

—Escolta això. La Sara Witt era filla d'un pastor de l'Església i estava casada amb un altre pastor. El seu marit era fora aquell cap de setmana.

—«Si la filla d'un sacerdot es contamina prostituint-se, ha profanat el seu pare; serà cremada al foc.» Això encaixa amb la llista. Has dit que has trobat més casos.

—He trobat tres dones més que van ser assassinades en circumstàncies igualment estranyes i que podrien haver figurat a la llista de la Harriet. La primera és una dona jove que es deia Liv Gustavsson. Tenia 22 anys i vivia a Farsta. Li encantaven els cavalls; participava en concursos i era tota una promesa. També tenia una petita botiga d'animals de companyia amb la seva germana. La van trobar a la botiga. S'hi havia quedat treballant fins tard fent quadrar la caixa i estava sola. Devia deixar entrar l'assassí voluntàriament. La van violar i escanyar fins a la mort.

—No sembla que tingui a veure amb la llista de la Harriet, oi?

—No ben bé, si no fos per una cosa. L'assassí va rematar les seves atrocitats ficant-li un periquito a la vagina i aleshores va deixar lliures la resta dels animals de la botiga: gats, tortugues, hàmsters, conills, ocells, fins i tot els peixos de l'aquari. Per tant, ja et pots imaginar l'horrible espectacle que es va trobar la germana al matí.

En Blomkvist en va prendre nota.

—La van assassinar a l'agost del 1960, quatre mesos després de l'assassinat de la dona del granger, la Magda Lovisa de Karlstad. En tots dos casos es tractava de dones que treballaven amb animals, i les dues vegades hi va haver sacrifici d'animals. La vaca de Karlstad potser va sobreviure… però m'imagino que deu ser difícil matar una vaca a ganivetades. Amb un periquito és més senzill. I a més, hi va haver un altre sacrifici animal.

—Què?

La Salander va explicar la història de «l'assassinat del colom» de la Lea Persson. En Blomkvist va seure callat durant tanta estona, capficat en els seus pensaments, que fins i tot la Salander es va impacientar.

—D'acord. Admeto la teva teoria —va dir ell finalment—. Queda un cas.

—Un cas que vaig descobrir per casualitat. No sé quants me n'han pogut passar per alt.

—Explica-m'ho.

—Febrer del 1966 a Uppsala. La víctima va ser una gimnasta de 17 anys que es deia Lena Andersson. Va desaparèixer després d'una festa de la seva classe i la van trobar tres dies més tard en una rasa de la plana d'Uppsala, força lluny de la ciutat. L'havien assassinat en algun altre lloc i havien llençat el cos allà. Aquest crim va atreure molt l'atenció dels mitjans, però les veritables circumstàncies que van envoltar la mort mai no es van fer públiques. La noia l'havien torturat monstruosament. He llegit l'informe del forense. La van torturar amb foc. Tenia les mans i els pits cremats d'una manera brutal, i altres cremades en diversos punts del cos.

Li van trobar taques de parafina, cosa que demostrava que s'havien fet servit espelmes, però tenia les mans tan socarrades que les devien cremar amb un foc més potent. Finalment, l'assassí li va serrar el cap i el va llençar al costat del cos.

En Blomkvist va empallidir.

—Valga'm Déu! —va exclamar.

—No he pogut trobar cap citació de la Bíblia que hi encaixi, però hi ha diversos passatges que parlen d'un sacrifici amb foc i d'un sacrifici pels pecats, i en alguns indrets es recomana que l'animal ofert en sacrifici, molt sovint un bou, sigui esquarterat de tal manera que «el cap quedi separat del sagí». El foc també em fa venir a la memòria el primer assassinat, el de la Rebecka, aquí, a Hedestad.

Cap al vespre, quan els eixams de mosquits van començar a atacar, van deixar neta la taula del jardí i es van traslladar a la cuina per continuar la xerrada.

—El fet que no trobessis una citació exacta de la Bíblia no vol dir gran cosa. No és qüestió de citacions; es tracta d'una paròdia grotesca del que hi ha escrit a la Bíblia… més aviat com si s'establissin associacions amb certs passatges trets de context.

—Hi estic d'acord. Ni tan sols manté una lògica. Per exemple, el fragment que diu que si algú té relacions sexuals amb una noia que té la regla cal separar-los a tots dos del seu poble. Si s'interpreta al peu de la lletra, l'assassí s'hauria d'haver suïcidat.

—Per tant, on duu tot això? —es va preguntar en Blomkvist en veu alta.

—La teva Harriet o bé tenia un passatemps ben estrany o bé devia saber que hi havia una relació entre els assassinats.

—Entre el 1949 i el 1966, i potser abans i després també. La idea que un assassí en sèrie, sàdic i dement estigués matant dones durant almenys disset anys sense que ningú hi veiés cap relació em sembla completament increïble.

La Salander va tirar enrere la cadira i es va servir més cafè del cassó que hi havia als fogons. Va encendre una cigarreta. En Mikael es va maleir i n'hi va agafar una altra.

—No, no és tan increïble —va dir ella, aixecant un dit—. Tenim unes quantes dotzenes d'assassinats no resolts de dones sueques durant el segle XX. Aquell professor de criminologia, en Persson, va dir una vegada a la tele que els assassins en sèrie són molt poc habituals a Suècia, però que probablement n'hem tingut alguns que no s'han descobert mai.

Va aixecar un altre dit.

—Aquests assassinats es van cometre al llarg d'un període de temps molt extens i arreu del país. Dos van tenir lloc successivament el 1960, però les circumstàncies van ser molt diferents… la dona d'un granger de Karlstad i una noia de 22 anys d'Estocolm.

Tres dits.

—No se segueix cap pauta clara. Els assassinats es van dur a terme en llocs diferents i ningú no els va firmar. Tot i així, hi ha certs elements que es repeteixen. Animals. Foc. Agressió sexual greu. I, com tu has dit, una paròdia dels textos bíblics. Però sembla que ni un sol dels detectius de la policia va interpretar cap dels assassinats segons la Bíblia.

En Blomkvist l'observava. Amb el seu cos prim, la seva camisola negra, els tatuatges i els pírcings de la cara, la Salander semblava fora de lloc, per no dir una altra cosa, a la caseta dels convidats de Hedeby. Quan va intentar mostrar-se sociable després de sopar, ella va estar taciturna fins a l'extrem de semblar mal educada. Però quan treballava, era una professional de cap a peus. El seu pis d'Estocolm potser semblava sortit d'un bombardeig, però mentalment la Salander estava molt ben organitzada.