Stieg Larsson - Els homes que no estimaven les dones

—Mikael… no tinc paraules per expressar el que he sentit quan he llegit aquest article. Es repulsiu.

—Aquest article és un encàrrec —va dir en Blomkvist amb calma.

—Espero que entenguis que jo no hi he tingut res a veure. Gairebé m'ennuego amb el cafè aquest matí quan l'he llegit.

—Qui hi ha al darrere?

—He fet algunes trucades. Aquest tal Torsson és un jove que treballa a l'estiu. Ha escrit l'article per ordre d'en Birger.

—No sabia que en Birger tingués cap influència a la redacció. Al cap i a la fi, és polític i regidor del municipi.

—Tècnicament no hi té cap influència. Però l'editor en cap del Kuriren és en Gunnar Karlman, el fill de l'Ingrid, família d'en Johan Vanger. En Birger i en Gunnar fa temps que són molt amics.

—Ja t'entenc.

—A en Torsson el farem fora immediatament. —Quants anys té?

—No ho sé, la veritat. No l'he vist mai.

—No el facis fora. Quan em va telefonar, em va semblar un periodista molt jove i sense experiència.

—Això no ho podem deixar passar així, sense que tingui cap conseqüència.

—Si vols saber la meva opinió, la situació em sembla una mica absurda des del moment en què l'editor en cap d'una publicació propietat de la família Vanger ataca una altra publicació de la qual en Henrik Vanger és soci i on tu ocupes un lloc al consell. El teu editor, en Karlman, us està atacant a tu i a en Henrik.

—Ja veig per on vas, i hauria d'atribuir les culpes a qui toca. En Karlman és propietari d'una part del grup i sempre que ha pogut m'ha criticat, però crec que és més una venjança d'en Birger per la baralla que vas tenir amb ell a l'hospital. Per a ell ets un destorb.

—Et crec. Per això penso que en Torsson és qui menys culpa en té. Per a un aprenent és molt difícil dir que no quan el teu cap t'està dient que escriguis alguna cosa d'una manera concreta.

—Podria exigir que et demanessin perdó a l'edició de demà.

—Millor que no. Només aconseguiríem començar una lluita interminable que encara empitjoraria més la situació.

—Creus que no hauria de fer-hi res?

—Es que no serviria de res. En Karlman muntaria un numeret i en el pitjor dels casos tu quedaries com un desgraciat que, com que és el propietari, està intentant coartar la llibertat d'expressió.

—Perdona, Mikael, però no hi estic d'acord. Jo també tinc el dret d'expressar la meva opinió. Crec que aquest article fa fàstic i tinc intenció de deixar molt clar el que en penso. Malgrat tot, sóc el substitut d'en Henrik al consell de Millennium, i com a tal no penso deixar que un article tan ofensiu com aquest quedi impune.

—Entesos.

—Exigiré el dret de rèplica. I si deixo en Karlman com un idiota, l'únic culpable serà ell.

—Endavant, fes el que creguis que has de fer.

—Per a mi és molt important que entenguis que jo no hi he tingut res a veure, en aquest atac infame.

—Et crec —va dir en Blomkvist.

—A més, no ho volia comentar ara, però em serveix per demostrar el que et vaig dir. Es important que tornis a incorporar-te a l'equip de redacció de Millennium per demostrar que som un front unit davant del món. Mentre siguis fora, no deixaran d'aparèixer comentaris. Crec en Millennium, i estic convençut que podem guanyar aquesta lluita junts.

—Entenc el teu punt de vista, però ara em toca a mi no estar d'acord amb tu. No puc trencar el meu contracte amb en Henrik, i el fet és que tampoc no voldria fer-ho. M'agrada, saps? I això de la Harriet…

—Sí?

—Sé que és un assumpte delicat per a tu i sóc conscient que en Henrik hi ha estat obsessionat durant molts anys.

—Entre tu i jo, m'encanta en Henrik i és el meu mentor, però quan es tracta de la Harriet perd totalment els papers.

—Quan vaig començar aquesta feina no podia deixar de pensar que era una pèrdua de temps. Però crec que estem a punt de fer un gran descobriment i que és possible que arribem a saber què va passar de debò.

En Blomkvist va percebre el dubte en la mirada d'en Martin Vanger. Finalment, en Vanger es va decidir.

—D'acord. En aquest cas, el millor que podem fer és resoldre el misteri de la Harriet al més aviat possible. Et prestaré tota l'ajuda que pugui perquè acabis la feina per a la teva satisfacció, i la d'en Henrik, i tornis a Millennium.

—Perfecte. D'aquesta manera no hauré de lluitar també contra tu.

—No, no caldrà. Quan tinguis qualsevol problema em pots demanar ajuda. M'asseguraré que en Birger no posi cap tipus d'obstacle a la teva recerca. I intentaré parlar amb la Cecilia per tranquillitzar-la.

—Gràcies. Li he de fer algunes preguntes i fa mesos que evita parlar amb mi.

En Martin Vanger va riure.

—Potser és que teniu altres coses per arreglar. Però això no és assumpte meu. Es van donar la mà.

La Salander havia estat escoltant la conversa. Quan en Martin Vanger va marxar, va agafar el Hedestads-Kuriren i va analitzar l'article. El va tornar a deixar sense fer comentaris.

En Blomkvist va asseure's en silenci, pensatiu. En Gunnar Karlman va néixer el 1948 i l'any 1966 tenia 18 anys. Era una de les persones que eren a l'illa quan va desaparèixer la Harriet.

Després d'esmorzar, va demanar a la seva collaboradora que llegís l'informe policial, i li va donar totes les fotos de l'accident juntament amb l'extens sumari de les investigacions d'en Vanger.

Després, en Blomkvist es va dirigir a casa d'en Frode per demanar-li que preparés un contracte d'un mes per a la Salander com a collaboradora en la investigació.

Quan va tornar a casa, la Salander s'havia installat al jardí i estava immersa en l'informe policial. En Blomkvist va entrar a escalfar cafè. La va estar observant des de la finestra de la cuina. Semblava que llegia en diagonal, sense dedicar més de quinze segons a cada pàgina. Les girava de forma mecànica, i en Blomkvist estava sorprès davant de la seva falta de concentració; no tenia cap sentit, ja que l'informe era molt meticulós. Va preparar dues tasses de cafè i es va asseure amb ella a la taula del jardí.

—Les teves anotacions són d'abans que sabessis que buscàvem un assassí en sèrie.

—Es cert. Simplement vaig anotar preguntes que li volia fer a en Henrik i alguna altra cosa. No seguia cap estructura. Fins ara he estat navegant a cegues, intentant escriure una història, un capítol en l'autobiografia d'en Henrik Vanger.

—I ara?

—En el passat, totes les investigacions se centraven en l'illa de Hedeby. Ara estic convençut que la història, la seqüència dels fets que va acabar amb la seva desaparició, va començar a Hedestad. Això canvia la perspectiva.

—Es impressionant les coses que has descobert amb les fotos —va dir la Salander.

En Blomkvist es va sorprendre. La Salander no semblava del tipus de persones que fan compliments fàcilment, i es va sentir afalagat. D'altra banda, i des d'una perspectiva purament periodística, era cert que es tractava de tot un descobriment.

—Ara et toca donar-me'n els detalls. Què va passar amb aquella foto que vas anar a buscar a Norsjò?

—Vols dir que no t'has mirat les imatges del meu ordinador?

—No he tingut temps. Havia de llegir els resums i saber en quin punt estaves.

En Blomkvist va engegar l'iBook i va obrir la carpeta de les fotografies.

—Es fascinant. La visita a Norsjò era un gran progrés, però vaig tenir una decepció. Vaig trobar la foto, però no ens diu gran cosa. Aquella dona, la Mildred Berggren, tenia guardades totes les seves fotografies de les vacances en àlbums, i la foto era allà. Havien fet servir una pellícula barata en color i trenta-set anys després s'havia descolorit molt i havia agafat un to groguenc. Però, no t'ho creuràs: conservava els negatius en una capsa de sabates. Em va deixar tots els negatius de Hedestad i els vaig escanejar. Això és exactament el que va veure la Harriet.