Stieg Larsson - Els homes que no estimaven les dones

—Ja ho sé. Es un sacrifici animal com els del 1954 i el 1960, i no sembla creïble que algú que actuava fa cinquanta anys vingui avui a deixar el cadàver d'un animal torturat al porxo de casa teva.

En Blomkvist hi va estar d'acord.

—Els únics que podrien ser sospitosos en aquest cas són en Harald Vanger i la Isabella Vanger. Hi ha molts altres familiars de la banda d'en Johan Vanger, però cap viu en aquesta zona.

En Blomkvist va sospirar.

—La Isabella és una malparida ben capaç de matar un gat, però dubto molt que anés matant dones als anys cinquanta. En Harald Vanger… no ho sé. Se'l veu tan decrèpit que gairebé no pot ni caminar, i no me l'imagino venint fins aquí durant la nit per caçar un gat i fer tot això.

—Llevat que hi hagués dues persones. Una de jove i una de gran.

En Blomkvist va sentir un cotxe que s'allunyava, va mirar en aquella direcció i va veure com la Cecília desapareixia pel pont. «En Harald i la Cecília», va pensar, però gairebé ni es parlaven. Malgrat la promesa d'en Martin Vanger de parlar amb ella, la Cecília encara no havia contestat cap dels missatges que li havia deixat al contestador.

—Ha de ser algú que sàpiga que estem treballant en això i que estem progressant —va dir la Salander, aixecant-se per anar a dins. Quan va tornar a sortir, s'havia posat la caçadora de cuir.

—Me'n vaig a Estocolm. Tornaré a ser aquí al vespre. —Què vas a fer-hi?

—A recollir alguns estris. Si hi ha algú prou boig per matar un gat d'aquesta manera, també ens pot atacar a nosaltres. O incendiar la casa mentre dormim. Vull que vagis a Hedestad i compris dos extintors i dos detectors de fum. Un dels extintors ha de ser d'haló.

Sense dir res més, es va posar el casc, va engegar la motocicleta i es va allunyar pel pont.

En Blomkvist va llençar el cadàver, el cap i els intestins en un contenidor d'escombraries al costat de la gasolinera abans d'anar cap a Hedestad a fer l'encàrrec. En acabat, va anar a l'hospital; havia quedat amb en Frode a la cafeteria i li va explicar el que havia passat al matí. En Frode va empallidir.

—Mikael, no m'hauria imaginat mai que aquesta història s'emboliqués d'aquesta manera.

—Com que no? Al cap i a la fi, la feina era trobar un assassí.

—Però això és fastigós i inhumà. Si hi ha qualsevol perill per a la seva vida o per a la de la senyoreta Salander, cal que ho deixem córrer. Deixi'm parlar amb en Henrik.

—No. Ni parlar-ne. No em vull arriscar que tingui un altre atac.

—No para de preguntar-me com van les coses. —Saludi'l de part meva, si us plau, i digui-li que estic progressant.

—Quin és el següent pas?

—Tinc algunes preguntes. El primer incident va passar just després que en Henrik tingués l'atac, i jo aquell dia me'l vaig passar sencer a Estocolm. Algú va entrar a la meva oficina. Havia imprès els versets de la Bíblia, i les fotografies de Jàrnvàgsgatan eren damunt la meva taula. Vostè ho sabia i en Henrik també. En Martin n'estava al corrent en part, ja que va ser ell qui em va facilitar l'accés a les oficines del Hedestads-Kuriren. Qui més ho sabia?

—Bé, no sé amb qui va parlar en Martin. Però tant en Birger com la Cecília ho sabien. Van discutir sobre la seva recerca als arxius fotogràfics. També ho sabia l'Alexander. I en Gunnar i l'Helena Nilsson. Havien pujat a saludar en Henrik i es van introduir en la conversa. I l'Anita Vanger. —L'Anita? La de Londres?

—La germana de la Cecília. Va tornar amb ella quan en Henrik va tenir l'atac de cor, però es va estar en un hotel; pel que sé, no ha anat a l'illa. Igual que la Cecilia, no vol veure el seu pare. Però se'n va tornar quan en Henrik va sortir de la unitat de cures intensives.

—On s'està la Cecilia? L'he vist aquest matí que creuava el pont, però casa seva està sempre a les fosques.

—No crec que sigui capaç de fer una cosa així, oi?

—No, només vull saber on s'està.

—S'està amb el seu germà Birger, a prop de la casa d'en Henrik.

—Sap on és en aquests moments?

—No. Però segur que no és amb en Henrik.

—Gràcies —va dir en Blomkvist, i es va aixecar.

Tota la família Vanger rondava per l'hospital de Hedestad. En Birger Vanger va entrar a la recepció i es va dirigir cap als ascensors. En Blomkvist es va esperar fins que va marxar. Va anar cap a la recepció i a l'entrada es va trobar en Martin Vanger, al mateix lloc on es va trobar la Cecilia durant la seva primera visita. Es van saludar i es van donar la mà.

—Has vingut a veure en Henrik?

—No, he vingut a trobar-me amb en Frode.

En Martin semblava cansat i feia ulleres. En Mikael va pensar que en els darrers sis mesos, des que l'havia conegut, havia envellit molt.

—Com va tot, Mikael? —li va preguntar.

—Cada dia que passa és més interessant. Espero que quan en Henrik es trobi millor per fi pugui satisfer la seva curiositat.

La casa d'en Birger Vanger era de totxana blanca i estava a uns cinc minuts caminant des de l'hospital. Tenia vistes al mar i al port esportiu de Hedestad. Ningú no va contestar quan en Blomkvist va tocar el timbre. També va trucar a la Cecília al mòbil, però tampoc no va contestar. Es va asseure al cotxe durant una estona tamborinejant amb els dits al volant. En Birger Vanger era tota una incògnita en la collecció de sospitosos. Havia nascut el 1939 i tenia 10 anys quan la Rebecka Jacobsson va ser assassinada, i 27 quan la Harriet va desaparèixer.

Segons en Henrik, en Birger i la Harriet no es veien gairebé mai. S'havia criat a Uppsala amb la seva família, i es va traslladar a Hedestad per treballar a l'empresa. La va deixar un parell d'anys més tard i es va dedicar a la política. Però era a Uppsala quan la Lena Andersson va ser assassinada.

L'incident amb el gat era com un mal presagi, se sentia com si se li acabés el temps.

L'Otto Falk tenia 36 anys quan la Harriet va desaparèixer. Ara en tenia 72, era més jove que en Henrik Vanger, però el seu estat mental no era tan bo. En Blomkvist el va anar a veure al geriàtric d'Svalan, un edifici d'obra vista groc, molt a prop del riu Hede, a l'altre extrem de la ciutat. En Blomkvist es va presentar a la recepcionista i li va demanar permís per parlar amb el pastor Falk. Com que sabia que tenia Alzheimer, va preguntar l'estat de lucidesa que tenia en aquells moments. Una infermera li va explicar que al pastor Falk l'hi havien diagnosticat feia tres anys, i que des d'aleshores la malaltia havia empitjorat molt. En Falk es podia comunicar, però tenia una memòria extremament curta i no reconeixia la majoria dels seus familiars. En general, no tenia gaires moments lúcids. A més, li agafaven atacs d'ansietat quan s'enfrontava a preguntes que no podia respondre.

En Falk estava assegut en un banc del jardí amb tres pacients més i un infermer. En Blomkvist va estar una hora intentant mantenir-hi una conversa.

Recordava força bé la Harriet Vanger. Va aixecar el cap i la va descriure com una noia encantadora. Però en Blomkvist de seguida es va adonar que no recordava que feia tren-ta-set anys que estava desapareguda. En parlava com si l'hagués vista feia poc i va demanar a en Blomkvist que la saludés de part seva i li digués que l'anés a veure. En Blomkvist li va prometre que ho faria.

Era obvi que no recordava l'accident del pont. No va ser fins al final de la conversa que va dir alguna cosa que va posar en alerta en Blomkvist.

De sobte, quan en Blomkvist va treure el tema de l'interès de la Harriet per la religió, en Falk va semblar dubtar. Va ser com si un núvol li passés pel cap. En Falk es va balancejar una estona i després va mirar en Blomkvist i li va preguntar qui era. En Blomkvist es va tornar a presentar i el vell va adoptar un posat pensatiu. Al final, va dir: