Stieg Larsson - Els homes que no estimaven les dones

«Ell (o ella?) no pot saber si he anat cap a la dreta o cap a l'esquerra.» El fusell devia ser un rifle de caça. Probablement amb mira telescòpica. Això volia dir que el franctirador tenia un camp de visió limitat si buscava en Mikael a través del visor.

«Si estàs a tret, pren la iniciativa.» Es millor que esperar. Va escoltar atentament durant dos minuts; després es va enfilar per la bateria i va baixar el pendent tan ràpid com va poder.

Era a la meitat del pendent quan va sonar un tercer tret, però només va sentir un vague impacte darrere seu. Es va llançar a terra per damunt de la cortina de matolls i va rodolar sobre una catifa d'ortigues. Es va incorporar i, ajupit, es va allunyar en la direcció contrària d'on provenia el foc sense aixecar-se, parant cada cinquanta metres per escoltar. Va sentir un espetec de branques entre ell i la fortificació, i es va llançar panxa a terra.

«Reptar amb l'ajuda dels colzes» era una altra de les recomanacions preferides del capità Adolfsson. En Blomkvist va avançar els següents cent cinquanta metres arrossegant-se pel sotabosc. Anava apartant branques i fulles. En més d'una ocasió va sentir espetecs que provenien del bosquet de darrere seu. El primer semblava que fos molt a prop, a unes vint passes a la dreta. Es va estremir i es va quedar immòbil. Al cap d'una estona va aixecar el cap amb cautela i va mirar al voltant, però no va veure ningú. Es va estar immòbil durant una bona estona, completament alerta, preparat per escapar-se o fins i tot per a un possible contraatac en cas que «l'enemic» el trobés. El següent espetec provenia de molt més lluny. Després es va fer el silenci.

«Sap que sóc aquí. Ha buscat una altra posició per esperar fins que em mogui o s'ha retirat?»

En Blomkvist va seguir reptant pel sotabosc fins que va arribar a la tanca d'Ostergàrden.

Aquest era un altre moment crític. A l'altra banda de la tanca hi havia un camí. Es va quedar estirat a terra, observant. La granja era a uns quatre-cents metres al final d'un pendent. A la dreta de la casa hi va veure vaques pasturant. «Per què ningú no ha sentit els trets i ha sortit a investigar? Es estiu. Probablement no hi ha ningú.»

Era impossible creuar el prat de pastura; quedaria completament al descobert. El camí que vorejava la tanca era el lloc que hauria escollit ell mateix per disparar. Va recular arrossegant-se fins que va sortir a l'altra banda, a un espès bosc de pins.

Per tornar a casa va agafar el camí que vorejava els camps d'Ostergàrden i Sòderberget. Quan va passar per Ostergàrden va veure que el cotxe ja no hi era. Des de dalt de Sòderberget va mirar cap a Hedeby. A les antigues cabanes de pescadors del port esportiu hi havia diversos estiuejants i dones en vestit de bany assegudes i parlant a la dàrsena. Li arribava una olor de barbacoa. Els nens jugaven a l'aigua a prop del moll del port.

Eren les vuit. Cinquanta minuts després que comencessin els trets. En Nilsson estava regant el jardí, duia pantalons curts i anava sense samarreta. «Quanta estona fa que hi ets?» A la casa d'en Vanger només hi havia l'Anna. La casa d'en Harald Vanger semblava deserta, com sempre. Aleshores va veure la Isabella Vanger al pati del darrere. Estava asseguda, parlant amb algú. Va trigar un segon a adonar-se que es tractava de la dèbil Gerda Vanger, nascuda el 1922, que vivia amb el seu fill Alexander en una casa més enllà de la d'en Henrik. No la coneixia, però l'havia vist diverses vegades. La casa de la Cecília Vanger semblava buida, però aleshores en Mikael va veure moviment a la cuina. «Es a casa. El franctirador era una dona?» Sabia que la Cecilia podia tenir una arma. Una mica més enllà va veure el cotxe d'en Martin Vanger a l'esplanada de davant de casa seva. «Quanta estona fa que ets a casa?»

O es tractava d'algú en qui no havia pensat? En Frode? L'Alexander? Hi havia moltes opcions.

Va baixar des de Sòderberget i va seguir la carretera fins al poble; va arribar a casa sense trobar-se ningú. La primera cosa que va veure va ser que la porta estava entreoberta. Gairebé instintivament es va ajupir. Llavors va sentir l'olor del cafè i va veure la Salander per la finestra de la cuina.

El va sentir entrar per la porta de davant i es va girar cap a ell. La Salander es va posar en tensió. Tenia molt mal aspecte, i la sang de la cara començava a coagular-se-li. El costat esquerre de la samarreta blanca era de color carmí. Amb la mà es pressionava el cap amb un mocador xop de sang.

—Sagna moltíssim, però no és res seriós —va dir en Blomkvist abans que ella preguntés.

La Salander es va girar i va agafar el maletí de primers auxilis de l'armari. Hi havia dos paquets de benes elàstiques, un ungüent per als mosquits i un rotllet d'esparadrap. En Blomkvist es va treure la roba i se'n va anar al quarto de bany.

La ferida del cap era un tall tan profund que podia aixecar un bon tros de pell. Encara sagnava i li calien punts de sutura, però va pensar que en tindria prou amb una bena. Va mullar una tovallola amb aigua freda i es va netejar la cara.

Va sostenir la tovallola contra el cap mentre es ficava sota la dutxa i tancava els ulls. Aleshores va donar un cop de puny tan fort contra les rajoles que es va fer mal. «Malparit! Siguis qui siguis et buscaré i no pararé fins que et trobi», va pensar.

Quan la Salander li va tocar el braç, ell va fer un salt com si hagués rebut una descàrrega elèctrica i la va mirar amb tanta fúria als ulls que la Salander va fer un pas enrere. Li va donar el sabó i se'n va tornar a la cuina sense dir res.

Després de dutxar-se, en Mikael s'hi va posar tres trossos d'esparadrap. Se'n va anar a l'habitació i es va posar uns texans i una samarreta neta, i va agafar la carpeta de fotografies impreses. Estava tan furiós que gairebé tremolava.

—Queda't aquí, Lisbeth! —va cridar.

Va caminar cap a la casa de la Cecília Vanger i va trucar al timbre. Al cap de mig minut li va obrir la porta.

—No et vull veure —va dir ella. Aleshores li va veure la cara, amb la sang que li començava a traspassar l'esparadrap.

—Què t'ha passat?

—Deixa'm entrar. Hem de parlar.

Ella va dubtar.

—No tenim res de què parlar.

—Ara sí, i ho podem parlar aquí a les escales o a la cuina. El to d'en Blomkvist era tan ferm que la Cecília va fer un pas enrere i el va deixar entrar. Va seure a la taula de la cuina. —Què t'ha passat? —va dir ella.

—Tu dius que les meves indagacions per descobrir la veritat sobre la Harriet Vanger són una mena de passatemps terapèutic per a en Henrik. Es possible. Però fa menys d'una hora algú ha estat a punt de rebentar-me el cap d'un tret, i ahir a la nit probablement el mateix graciós va deixar un gat brutalment assassinat al meu porxo.

La Cecilia va obrir la boca, però en Blomkvist la va tallar.

—Cecilia, m'importen una merda les teves idees fixes o les teves preocupacions o que de sobte no suportis veure'm. No em tornaré a apropar a tu mai més, i no t'has d'amoïnar perquè torni a molestar-te o et persegueixi. Ara mateix preferiria no haver sentit mai el teu nom ni saber res de la família Vanger. Però vull respostes a les meves preguntes. Com més aviat les responguis, més aviat et desempallegaràs de mi.

—Què vols saber?

—En primer lloc: on eres fa una hora? La cara de la Cecilia es va ennuvolar. —Fa una hora era a Hedestad. —Algú pot confirmar-ho?

—No ho crec, però tampoc no m'he de justificar davant teu.

—En segon lloc: per què vas obrir la finestra de l'habitació de la Harriet el dia que va desaparèixer? —Com?

—Ja m'has sentit. Durant tots aquests anys en Henrik ha intentat esbrinar qui va obrir la finestra de la Harriet durant aquells minuts decisius. Tothom negava haver-ho fet. Hi ha algú que menteix.