Stieg Larsson - Els homes que no estimaven les dones

La Salander es va inclinar i va mirar cap a l'església mentre citava la Bíblia. Era com si parlés per a ella mateixa.

—«A continuació degollarà el vedell davant del Senyor, i els sacerdots fills d'Aaron presentaran la sang i l'escamparan per damunt i pels costats de l'altar que hi ha a l'entrada del Tabernacle de Reunió. I l'ofrena serà escorxada i esquarterada.»

Es va quedar en silenci, conscient que en Blomkvist la mirava amb una expressió tensa. Ell va obrir la Bíblia pel primer capítol del Levític.

—Et saps també el verset 12?

La Salander no va respondre.

—«Tot seguit serà…» — va començar, mirant-la.

—«Tot seguit serà esquarterat i, amb el cap i el sagí, el sacerdot en disposarà els trossos sobre la llenya apilada al foc encès damunt l'altar» — la seva veu era gèlida.

—I el verset següent?

Ella es va aixecar amb brusquedat.

—Lisbeth, tens una memòria fotogràfica! —va exclamar en Mikael amb sorpresa—. Per això pots llegir una pàgina de la investigació en deu segons.

La reacció de la noia va ser gairebé explosiva. Va mirar en Blomkvist amb tanta fúria que el va deixar perplex. Llavors va canviar d'expressió per deixar pas a la desesperació, va fer mitja volta i va sortir corrents.

—Lisbeth! —va cridar. Però ella va desaparèixer per la carretera.

En Mikael va entrar l'ordinador a la casa, va connectar l'alarma i va tancar la porta principal per anar a buscar-la. Vint minuts més tard la va trobar en un dels molls del port. Era allà, asseguda amb els peus dins l'aigua i fumant. El va sentir aproximar-se pel moll, i ell va veure com es posava tensa. Es va aturar a poques passes de distància.

—No sé què és el que he fet, però no et volia incomodar.

Es va asseure al seu costat, acaronant-li l'espatlla amb una mà.

—Si us plau, Lisbeth. Digues alguna cosa. Es va girar i el va mirar.

—No hi ha res a dir —va dir ella—. Sóc estranya, això és tot.

—Jo estaria encantat de tenir una memòria com la teva. La noia va llençar la burilla de la cigarreta a l'aigua.

En Mikael va seure en silenci durant una bona estona. «Què se suposa que li he de dir? Ets una noia normal i corrent. Què importa que siguis una mica diferent? Quina imatge tens de tu mateixa?»

—En el mateix moment en què et vaig veure vaig pensar que eres diferent —va dir ell—. I saps què et dic? Feia molt de temps que ningú no em queia tan bé des del primer moment.

Uns nens van sortir d'una caseta a l'altra banda del moll i es van cabussar a l'aigua. El pintor, l'Eugen Norman, amb qui en Blomkvist encara no havia parlat mai, estava assegut en una cadira davant de casa, fumant i observant en Blomkvist i la Salander.

—Si m'ho permets, m'agradaria ser amic teu —li va dir—. Però depèn de tu. Me'n torno a casa a fer més cafè. Torna quan en tinguis ganes.

Es va aixecar i la va deixar sola. Només havia pujat la meitat del turó quan va sentir les passes de la jove darrere seu. Van anar plegats fins a casa sense dir res.

Abans d'arribar-hi el va fer parar.

—Estava formulant una hipòtesi… Comentàvem que tot això és una paròdia de la Bíblia. Es cert que va fer servir un gat, perquè suposo que era difícil dur un bou. El cas és que segueix la base de la història. Em pregunto… —va tornar a mirar l'església—. «I l'escamparan pel damunt i pels costats de l'altar que hi ha a l'entrada del Tabernacle de Reunió…»

Van caminar pel pont en direcció a l'església. En Blomkvist va provar d'obrir la porta, però estava tancada. Van voltar una estona pels topants de l'església mirant les làpides fins que van arribar a la capella, que era a prop de l'aigua. De sobte, en Blomkvist va obrir els ulls com taronges. No era una capella, era una cripta. Damunt la porta hi podia llegir el nom de «Vanger» cisellat a la pedra, juntament amb un vers en llatí que no va saber desxifrar.

—«Descansa fins a la fi dels temps» — va traduir la Salander al seu darrere.

En Blomkvist es va girar per mirar-la. Ella va encongir les espatlles.

—He vist aquest vers en algun lloc.

En Blomkvist va esclafir a riure. Ella es va posar tensa i semblava més aviat furiosa, però es va relaxar quan es va adonar que es reia de la situació.

En Blomkvist va intentar obrir la porta. Estava tancada. Va rumiar uns instants, i va demanar a la Salander que s'assegués i l'esperés allà. Va anar fins a casa de l'Anna Nygren i va trucar a la porta. Li va explicar que volia veure de més a prop la cripta familiar, i que es preguntava si en Henrik en tenia una clau. L'Anna va semblar vacillar, però va agafar la clau de l'escriptori.

De seguida que van obrir la porta van saber que no s'equivocaven. La pudor de cadàver cremat i les restes carbonitzades eren molt evidents. Però el torturador del gat no havia fet foc. En un racó hi havia un soldador com els que fan servir els esquiadors per encerar els esquís. La Salander es va treure la càmera de la butxaca de la camisa texana i va fer algunes fotos. Després, amb cautela, va agafar el soldador.

—Podria ser una prova. Hi deu haver deixat empremtes.

—És clar, podem dir a la família Vanger que es colloquin en fila i que ens les donin —va deixar anar ell—. M'encantaria veure com les hi demanes a la Isabella.

—Hi ha altres maneres de fer-ho —va dir la Salander.

Hi havia molta sang a terra, i encara no s'havia assecat del tot. També hi havia una cisalla; van concloure que la devien haver fet servir per tallar el cap del gat.

En Blomkvist va mirar al voltant. Un dels taüts elevats pertanyia a l'Alexandre Vangeersaad, i quatre tombes a terra guardaven les restes dels membres més antics de la família. Des d'aleshores els Vanger havien optat per la incineració. Prop de trenta nínxols de la paret duien els noms dels avantpassats del clan. En Blomkvist va repassar la crònica familiar i es va preguntar on enterraven els membres de la família a qui no assignaven un lloc dins de la cripta, aquells que no consideraven prou importants.

—Ara ja sabem —va comentar en Blomkvist mentre tornaven a creuar el pont— que estem buscant un autèntic boig.

—Què vols dir?

En Blomkvist es va aturar al mig del pont i es va inclinar damunt la barana.

—Si es tractés d'un guillat que estigués intentant espantar-nos, hauria mort el gat al garatge o al mig del bosc. Però, en canvi, va anar a la cripta. Això indica obsessió. Pensa només en el risc que comporta. Es estiu, hi ha gent al carrer i a les nits tothom surt a passejar. La carretera que va fins al cementiri és una carretera principal que creua Hedeby de nord a sud. Encara que ho fes amb la porta tancada, és obvi que el gat es va defensar i va miolar, i la pudor de cremat es devia sentir pertot arreu.

—I per què un guillat, i no una guillada?

—Dubto molt que la Cecília Vanger es passegés amb un soldador en plena nit.

La Salander va encongir les espatlles.

—Ja no confio en ningú, ni tan sols en en Frode i el teu amic Henrik. Tots formen part d'una família que no tindria cap problema a entabanar-te si en tingués ocasió. Què creus que hem de fer ara?

—He descobert molts secrets sobre tu. Quanta gent sap, per exemple, que ets una hacker?

—Ningú.

—Ningú llevat de mi, vols dir. —On vols anar a parar?

—Vull saber si estàs còmoda amb mi. Si hi confies. La noia se'l va mirar una bona estona. Finalment, per tota resposta va fer un arronsament d'espatlles. —No puc fer-hi res.

—Confies en mi? —va insistir en Blomkvist. —De moment —va respondre. —Entesos. Anem a veure en Frode.

Era la primera vegada que l'esposa de l'advocat Frode veia la Salander. La va repassar de dalt a baix i li va fer un somriure educat. A en Frode se li va illuminar la cara quan va veure la Salander. Es va aixecar per anar-los a rebre.