Stieg Larsson - Els homes que no estimaven les dones

—I tu vols que continuï?

—Has fet cap progrés?

—Em sap greu, Martin, però si t'expliqués alguna cosa sense el permís d'en Henrik trencaria les condicions del contracte.

—Ho entenc. —De cop i volta va somriure—. En Henrik té tirada per les conspiracions. Però, per damunt de tot, no vull que li donis esperances innecessàriament.

—No ho faré.

—Bé… Per cert, canviant de tema, ara hem de tenir en compte un altre contracte, a més a més. Com que en Henrik està malalt i no pot complir les seves obligacions a curt termini amb la junta de Millennium, la meva responsabilitat és ocupar el seu lloc.

En Mikael va esperar.

—M'imagino que tindrem una reunió de la junta per avaluar la situació.

—Es una bona idea. Però, pel que sé, s'ha decidit que la pròxima reunió de la junta no es farà fins a l'agost.

—Ja ho sé, però potser l'hauríem d'avançar.

En Blomkvist va somriure educadament.

—En realitat estàs parlant amb la persona equivocada. De moment no sóc al consell de direcció. El vaig deixar al desembre. T'hauries de posar en contacte amb l'Erika Berger Sap que en Henrik s'ha posat malalt.

En Martin Vanger no s'esperava aquesta resposta.

—Tens raó, és clar. Hi parlaré. —Va donar uns copets a l'espatlla d'en Blomkvist per acomiadar-se'n i se'n va anar.

No havia dit res en concret, però l'amenaça havia quedat surant en l'aire. En Martin Vanger havia collocat Millennium a la balança. Un instant després en Blomkvist es va servir un altre didalet de licor i va reprendre la lectura de Val McDermid.

La gata va venir a saludar i se li va refregar contra la cama. Ell la va aixecar i li va gratar rere l'orella.

—Tots dos estem passant un Sant Joan d'allò més avorrit, oi? —va dir.

Quan va començar a ploure, va entrar a casa i es va ficar al llit. La gata es va estimar més quedar-se a fora.

Aquell Sant Joan, la Salander va treure la Kawasaki i es va passar el dia fent-li una bona repassada general. Una petita moto de 125 centímetres cúbics potser no era la màquina més dura del món, però era seva, i la sabia conduir. L'havia reparat tota sola, peça a peça, i l'havia trucat per poder córrer un pèl més del límit legal.

A la tarda, es va posar el casc i la jupa de cuir i va conduir fins a la clínica de repòs Appelviken, on va passar el vespre al parc amb la seva mare. Va marxar amb un sentiment de preocupació i culpa. La mare semblava més absent que mai. Durant tres hores només van intercanviar algunes paraules, i quan parlaven la dona no semblava saber amb qui ho feia.

En Blomkvist va perdre uns quants dies provant d'identificar el cotxe amb matrícula «AC». Després de prendre's moltes molèsties i acudir finalment a un mecànic retirat de Hedestad, va arribar a la conclusió que el cotxe era un Ford Anglia, un model que no havia sentit esmentar mai. Llavors es va posar en contacte amb un funcionari de la Direcció General de Trànsit i va preguntar sobre la possibilitat d'obtenir una llista de tots els Ford Anglia del 1966 que tinguessin una matrícula que comencés per «AC3». Li van dir que, sens dubte, es podia buscar al registre, però que requeriria temps i que s'allunyava una mica del que es podia considerar informació pública.

No va ser fins uns quants dies després de Sant Joan que en Blomkvist va agafar el seu Volvo prestat i es va dirigir al nord per l'autopista E4. Anava a poc a poc. Just després del pont de Harnòsand es va aturar per prendre un cafè a la pastisseria de Vesterlund.

La següent parada va ser Umeà, on va parar en un motel i va demanar el plat especial del dia. Va comprar una guia de carreteres i va continuar el viatge fins a Skellefteà, on va girar cap a Norsjò. Va arribar cap a les sis de la tarda i va agafar una habitació a l'hotel Norsjò.

Va començar la recerca a primera hora del matí. La fusteria Norsjò no sortia a la guia telefònica. La recepcionista d'aquell hotel perdut en les latituds nòrdiques, una noia de vint i tants anys, mai no n'havia sentit a parlar.

—A qui hauria de preguntar?

La recepcionista va semblar desconcertada uns instants fins que se li va illuminar la cara i va dir que parlaria amb el seu pare. Va tornar al cap de dos minuts i va explicar-li que la fusteria Norsjò va tancar a la primeria dels anys vuitanta. Que si necessitava parlar amb algú que en sabés més, havia d'anar a veure un tal Hartman, que n'havia estat l'encarregat i que ara vivia en un carrer que es deia Solvàndan.

Norsjò era un poble petit amb un únic carrer principal, anomenat amb encert Storgatan (o carrer major), que travessava la localitat de punta a punta i era on hi havia les botigues; als carrers perpendiculars a aquest hi havia blocs de pisos on vivien els veïns. A la banda oriental hi havia una petita zona industrial i uns estables; a l'occidental s'elevava una bonica església de fusta. En Blomkvist es va fixar que el poble també tenia una església missionera i una església pentecostal. Un cartell d'un plafó publicitari de la parada d'autobusos anunciava un museu de la caça i un altre de l'esquí. Un pamflet abandonat anunciava que Veronika cantaria al recinte firal per Sant Joan. Podia anar d'una punta del poble a l'altra en menys de vint minuts.

El carrer de Solvàndan, a cinc minuts de l'hotel, era tot de cases unifamiliars. Ningú no va respondre quan en Blomkvist va trucar al timbre. Eren dos quarts de deu i va donar per fet que en Hartman havia marxat a la feina o que, si estava jubilat, havia sortit a fer alguna gestió.

La següent parada va ser la ferreteria d'Storgatan. Va pensar que tothom que visqués a Norsjò tard o d'hora havia de venir a la ferreteria. Hi havia dos dependents. En Blomkvist va triar el més gran, potser d'uns 50 anys o més.

—Hola. Busco una parella que probablement va viure a Norsjò als anys seixanta. L'home potser va treballar a la fusteria Norsjò. No en sé el cognom, però tinc dues fotografies que es van fer el 1966.

El dependent va estudiar les fotografies una llarga estona, però finalment va remenar el cap dient que no recordava ni l'home ni la dona.

A l'hora de dinar va fer una hamburguesa en una parada de frankfurts propera a l'estació d'autobusos. Havia deixat córrer les botigues i havia passat per l'ajuntament, la biblioteca i la farmàcia. La comissaria era buida, i havia començat a abordar gent gran a l'atzar. A primera hora de la tarda va preguntar a dues dones joves: no reconeixien la parella de la fotografia, però van tenir una bona idea.

—Si les fotos es van fer el 1966, avui aquestes persones deuen tenir prop de seixanta anys. Per què no passa per la llar de jubilats de Solbacka i pregunta allà?

En Blomkvist es va presentar a una dona del taulell de recepció de la llar de jubilats explicant el que volia saber. La dona se'l va mirar amb recel, però finalment es va deixar convèncer. El va dur a la sala de dia, on va passar mitja hora ensenyant les fotos a un grup de persones grans. Es van mostrar molt amables, però ningú no va poder identificar la parella.

A les cinc va tornar a Solvàndan i va trucar a la porta d'en Hartman. Aquesta vegada va tenir més sort. Els Hartman, tant l'home com la dona, estaven retirats i havien estat fora tot el dia. Van convidar en Blomkvist a passar a la cuina, on la dona va fer cafè immediatament mentre en Mikael explicava què buscava. Com en tots els altres intents d'aquell dia, no en va treure res. En Hartman es va gratar el cap, va encendre una pipa i després de rumiar-hi un moment va concloure que no reconeixia la parella de la fotografia. Marit i muller parlaven entre si en el dialecte de Norsjò, i a en Blomkvist de vegades li costava entendre el que deien. Ella va dir knóvelhara quan va constatar que la dona de la fotografia tenia cabells arrissats.