Stieg Larsson - Els homes que no estimaven les dones

—Vull que m'informi plenament de tota aquesta bogeria. Es la meva família on està ficant el nas.

—Doncs, com ja li he dit, treballo per a en Henrik, no pas per a la família.

Segons semblava, en Birger Vanger no estava acostumat que ningú li portés la contrària. Per un moment es va quedar mirant en Blomkvist amb una expressió que segurament volia infondre respecte, però que el va fer quedar més aviat com un ant tibat. L'home va fer mitja volta i va entrar a l'habitació d'en Vanger.

En Blomkvist va contenir l'impuls de riure-se'n. No era el moment per a riallades, ni tampoc el lloc, just a la porta de l'habitació on en Henrik Vanger jeia malalt; i encara menys quan es podia tractar del seu llit de mort. Però va pensar en un vers de l'abecedari rimat de Lennart Hyland, que havien tornat a publicar als anys seixanta per a una collecta humanitària d'una ràdio i que ell, per alguna raó incomprensible, havia memoritzat quan aprenia a llegir i a escriure. Era la lletra A: «L'ant van deixar plantat, mirant el bosc bocabadat.»

Al vestíbul de l'hospital va topar amb la Cecília Vanger. Havia provat de telefonar-li al mòbil una dotzena de vegades des que havia tornat de les seves vacances interrompudes, però ella no li havia contestat ni tornat les trucades. I quan ell passava i trucava a la porta de casa seva no hi era mai.

—Hola, Cecília —va dir—. Em sap greu tot això d'en Henrik.

—Gràcies —va dir ella remenant el cap. —Hem de parlar.

—Em sap greu haver-te ignorat d'aquesta manera. Entenc que estiguis emprenyat, però jo també estic passant per un mal moment.

En Mikael li va posar una mà al braç i li va somriure.

—Espera, m'has entès malament, Cecília. No estic gens emprenyat. Espero que encara siguem amics. Podem fer un cafè? —Va indicar amb el cap en direcció a la cafeteria de l'hospital.

La Cecília Vanger va vacillar.

—Avui no. He de veure en Henrik.

—D'acord, però igualment haurem de parlar. Serà una xerrada purament professional.

—Què vols dir? —Tot d'una, s'havia posat en guàrdia.

—Recordes quan ens vam conèixer, quan em vas venir a veure al gener? Vaig dir que parlàvem confidencialment i que quan t'hagués de fer algunes preguntes de debò t'avisaria. Té a veure amb la Harriet.

De cop i volta, el rostre de la Cecília Vanger es va encendre de ràbia.

—Ets un fill de puta.

—Cecília, he trobat coses que necessito discutir amb tu. Ella va retrocedir una passa.

—No t'adones que aquesta refotuda recerca de la Harriet simplement serveix per omplir el temps lliure d'en Henrik? No veus que potser s'està morint i que l'última cosa que li cal és tornar a trasbalsar-se i omplir-se de falses esperances i…?

—Per a en Henrik potser és un passatemps, però he trobat nou material: més que ningú des de fa molt de temps. Hi ha interrogants que cal respondre.

—Si en Henrik es mor, aquesta maleïda investigació s'acabarà de cop i volta. I aleshores no podràs ficar el teu nas brut i ploramiques enlloc —va etzibar-li la Cecília, i va prosseguir el seu camí.

Tot estava tancat. Hedestad estava pràcticament desert i els seus habitants semblaven haver-se retirat a les seves casetes d'estiueig al camp. En Blomkvist va anar a la terrassa del Grand Hotel, que era obert, i allà va poder demanar un cafè i un sandvitx, i llegir els diaris de la tarda. No havia passat res d'important.

Va deixar el diari i va pensar en la Cecília Vanger. No havia explicat a ningú llevat de la Salander que era ella qui havia obert la finestra de l'habitació de la Harriet. Tenia por que això la convertís en sospitosa, i l'última cosa que volia era ferir-la. Però tard o d'hora hauria de plantejar-li aquella pregunta.

Va seure a la terrassa durant una hora abans de decidir-se a deixar descansar el problema i dedicar la festa del solstici a alguna altra cosa que no fos la família Vanger. El mòbil continuava mut. L'Erika era fora, divertint-se amb el seu marit, i ell no tenia ningú més amb qui parlar.

Va tornar a l'illa de Hedeby sobre les quatre de la tarda i va prendre una altra decisió: deixar de fumar. Feia exercici regularment des que havia acabat el servei militar, tant al gimnàs com corrent per Sòder Màlarstrand, però n'havia perdut l'hàbit quan havien començat els problemes amb en Wennerstròm. A la presó de Rullàker havia començat a fer pesos novament, sobretot com a teràpia. Però després que l'alliberessin pràcticament no havia fet exercici. Ja era hora de tornar a començar. Es va posar el xandall i va enfilar a un ritme pausat per la carretera que duia a la cabana d'en Gottfried, va tombar cap al Fortí i va tirar camp a través a un pas més viu. No havia fet curses d'orientació des que era a la mili, però sempre havia pensat que era més divertit córrer per terreny boscos que pels camins. Va resseguir la tanca d'Ostergàrden en direcció al poble. Quan va pujar els darrers esglaons de la casa de convidats li feia mal tot el cos i estava sense alè.

A les sis de la tarda es va dutxar. Va bullir unes patates i es va prendre unes torrades d'arengada en escabetx amb salsa de mostassa, cebetes i ou en una taula atrotinada fora de la caseta, mirant al pont. Es va servir un didalet d'aiguardent i va brindar a la seva salut. Tot seguit va obrir una novella negra de Val McDermid titulada El cant de les sirenes.

Cap a les set del vespre en Frode va arribar en cotxe i es va asseure pesadament a la cadira del seu davant. En Blomkvist li va servir un didalet d'aiguardent Skàne.

—Avui ha creat mala maror, vostè —va dir en Frode.

—Ja ho he vist.

—En Birger és un ximple vanitós. —Ja ho sé.

—Però la Cecília no és cap ximple vanitosa, i està furiosa.

En Mikael va assentir amb el cap.

—M'ha demanat que miri d'evitar que vostè continuï furgant en els assumptes de la família.

—Ja ho veig. I què li ha contestat?

En Frode va contemplar el seu got d'Skàne i es va empassar el licor d'un sol glop.

—La meva resposta ha estat que en Henrik ha donat instruccions molt clares sobre allò que vol que vostè faci. I mentre no canviï aquestes instruccions, vostè continuarà treballant en els termes que estableix el seu contracte. Espero que faci tot el que pugui per complir la seva part.

En Blomkvist va alçar la vista cap al cel, que es començava a omplir de núvols de pluja.

—Sembla que es prepara una tempesta —va comentar en Frode—. Si el vent bufa massa fort, hauré de fer-li costat.

—Gràcies.

Van seure en silenci una estona. —Me'n posa un altre gotet?

Pocs minuts després que en Frode hagués marxat a casa, va arribar en Martin Vanger i va aparcar el cotxe al carrer, just davant de la caseta. Se li va acostar i va saludar. En Mikael li va desitjar una bona revetlla de Sant Joan i li va preguntar si li venia de gust una copa.

—No, val més que no. Només he vingut per canviar-me de roba i tornaré al poble per passar el vespre amb l'Eva.

En Blomkvist va esperar.

—He parlat amb la Cecília. Està una mica afectada ara com ara… ella i en Henrik sempre han tingut molt bona relació. Espero que la perdonis si diu res… desagradable.

—N'estic molt, de la Cecilia.

—Ja ho sé. Però pot ser complicada. Només vull que sàpigues que està molt en contra que burxis en el nostre passat.

En Blomkvist va sospirar. Semblava que a Hedestad tothom sabia per què l'havia contractat en Vanger. —I tu què en penses?

—Això de la Harriet ha obsessionat en Henrik des de fa dècades. No ho sé… la Harriet era la meva germana, però tot plegat em fa l'efecte que queda molt i molt lluny. En Dirch diu que tens un contracte que només pot trencar en Henrik, i temo que en el seu estat actual això li faria més mal que bé.