Stieg Larsson - Els homes que no estimaven les dones

—Molt bé. —Va dubtar un moment—. L'Armansky potser no sap exactament per què et contracto…

—Una mena de recerca històrica, m'ha dit.

—Bé, sí, és això. Vull que m'ajudis a identificar un assassí.

En Blomkvist va necessitar una hora per explicar tots els complicats detalls del cas de la Harriet Vanger. No va ometre res. Tenia el permís d'en Frode per contractar-la, i per fer-ho havia de poder confiar-hi completament.

L'hi va explicar tot sobre la Cecília Vanger i que havia trobat el seu rostre a la finestra de la Harriet. Li va descriure el seu caràcter tan bé com va poder. La dona havia pujat molts esglaons en la seva llista de sospitosos. Però encara es resistia a creure que pogués estar relacionada d'alguna manera amb un assassí en actiu en una època en què ella encara era una noia jove.

En acabat, va donar a la Salander una còpia de la llista de l'agenda: «Magda — 32016; Sara — 32109; R. J. — 30112; R. L. — 32027; Mari — 32018.» I també una còpia dels versets del Levític.

—Què vols que faci?

—He identificat l'«R. J.»: Rebecka Jacobsson. —Li va dir a què corresponien els números de cinc xifres—. Si no vaig errat, trobarem quatre víctimes més… la Magda, la Sara, la Mari i l'R. L.

—Creus que les van assassinar a totes?

—El que crec és que busquem algú que, si resulta que els altres números i inicials també corresponen a quatre assassinats més, és un assassí que va actuar als anys cinquanta i potser també als seixanta. I que, d'una manera o d'una altra, tenia alguna relació amb la Harriet Vanger. He consultat números antics del Hedestads-Kuriren. L'assassinat de la Rebecka és l'únic crim monstruós que he pogut trobar en relació amb Hedestad. Vull que continuïs indagant, arreu de Suècia si cal, fins que esbrinis com encaixen els altres noms i versets.

La Salander va estar sumida en un silenci tan inexpressiu tanta estona que en Blomkvist va començar a impacientar-se. Es preguntava si havia triat la persona equivocada quan ella per fi va alçar el cap.

—Acceptaré la feina. Però primer has de signar un contracte amb l'Armansky.

L'Armansky va imprimir el contracte que en Blomkvist s'enduria a Hedestad perquè en Frode el signés. Quan va tornar al despatx de la Salander, va veure a l'altra banda de l'envà de vidre que ella i en Blomkvist estaven inclinats davant del PowerBook. Ell li agafava una espatlla amb la mà (ei, l'estava tocant!) i li indicava alguna cosa. L'Armansky es va aturar.

En Blomkvist va fer un comentari que va semblar sorprendre la Salander. I aleshores la noia va deixar anar una sorollosa riallada.

L'Armansky no l'havia sentit riure mai i feia anys que s'esforçava per guanyar-se la seva confiança. En Blomkvist feia només cinc minuts que la coneixia i ella ja s'estava petant de riure amb ell. Es va escurar la gola en travessar el pas de porta i va deixar caure la carpeta del contracte sobre la taula.

A la tarda en Blomkvist va fer una visita ràpida a la redacció de Millennium. Era la primera vegada que hi tornava a posar els peus des del judici. Se li va fer molt estrany tornar a pujar aquelles escales tan familiars. No havien canviat el codi de la porta, i va poder entrar sense cridar l'atenció, cosa que va aprofitar per donar-hi un cop d'ull.

Les oficines de Millennium estaven disposades en forma de L. L'entrada pròpiament dita era un vestíbul que ocupava molt d'espai però que de fet no servia de res. Hi havien posat dos sofàs i així funcionava com a recepció. Més enllà hi havia una sala amb cuina que havien habilitat com a menjador; a continuació, els lavabos i dues habitacions amb prestatgeries i arxivadors que feien de magatzems. També hi havia una taula de treball per al becari. A la dreta de l'entrada, un envà de vidre separava l'estudi d'en Christer Malm; tenia la seva empresa en un espai d'uns vuitanta metres quadrats, amb entrada pròpia des del replà de l'escala. A l'esquerra hi havia la redacció, aproximadament uns cent cinquanta metres quadrats amb finestres que donaven a Gòtgatan.

L'Erika ho havia dissenyat tot, havia posat separadors de vidre per organitzar espais independents per a tres empleats i una sala oberta comuna per als altres. Ella s'havia quedat la sala més àmplia del fons i havia emplaçat en Blomkvist al seu despatx de l'altre extrem del local. Era l'únic despatx que es podia veure des de l'entrada. Ningú no s'hi havia traslladat, pel que semblava.

La tercera sala quedava lleugerament a part de les altres i l'ocupava en Sonny Magnusson, de 60 anys i el comercial de publicitat més eficaç que Millennium havia tingut mai. L'Erika l'havia pescat quan l'home s'havia vist a l'atur arran d'unes reestructuracions que es van fer a l'empresa on havia treballat la major part de la seva vida. En Sonny aleshores estava en una edat en què ningú li volia oferir una feina. Però l'Erika l'havia triat expressament i li havia ofert un sou modest i una comissió. Ell havia picat l'ham i cap dels dos no se n'havia penedit. Però aquest darrer any, encara que l'home s'havia trencat les banyes en la seva feina de comercial, els ingressos per publicitat s'havien desplomat i, per consegüent, també els ingressos d'en Magnusson. Tanmateix, en comptes de buscar qualsevol altra cosa, s'havia adaptat al canvi i havia aguantat fidelment. «A diferència de mi, que he provocat tot aquest daltabaix», va pensar en Blomkvist.

Va armar-se de valor i va entrar a la redacció. Gairebé no hi havia ningú. Va veure l'Erika al seu despatx amb el telèfon a l'orella. La Monika Nilsson, de 37 anys, també ocupava el seu lloc; era una periodista amb gran experiència en temes generals que s'havia especialitzat en política. Probablement era la cínica amb més barra que en Mikael havia conegut mai. Feia nou anys que era a Millennium i s'hi trobava molt a gust. En Henry Cortez era l'empleat més jove de la casa. Havia començat com a becari feia un parell d'anys, dient que volia treballar a Millennium i enlloc més. L'Erika no tenia pressupost per contractar-lo, però li va oferir una taula en un racó i aviat el va agafar perquè fes de tot una mica i també com a collaborador per compte propi.

Tots dos van cridar d'alegria en veure'l. Va rebre petons a la galta i copets a l'esquena. De seguida li van preguntar si venia per reincorporar-se a la feina. No, només passava per saludar i parlar amb l'Erika.

L'Erika va dir que s'alegrava de veure'l. Va preguntar per l'estat d'en Vanger. En Mikael no sabia res més que el que li havia explicat en Frode: que estava greu però que encara s'aferrava a la vida.

—I doncs, què fas a la ciutat?

En Mikael se sentia violent. Havia estat a Milton Security, a tan sols unes quantes travessies, i havia decidit passar per pur impuls. Li semblava massa complicat explicar que havia anat a contractar una ajudant de recerca que treballava en una empresa de seguretat i que li havia entrat a l'ordinador. En comptes d'això, va arronsar les espatlles i va dir que havia vingut a Estocolm per assumptes d'en Vanger i que hauria de tornar al nord de seguida. Va preguntar com anaven les coses a la revista.

—A part de les bones notícies en publicitat i subscriptors, hi ha un núvol a l'horitzó.

—Quin?

—En Janne Dahlman. —Vaja.

—Hi vaig tenir una xerrada a l'abril, després de fer pública la notícia que en Henrik s'havia convertit en soci de la revista. No sé si és simplement el seu caràcter o si hi ha alguna cosa més greu. Si juga a alguna cosa.

—Què va passar?

—No és res en concret, sinó que més aviat ja no confio en ell. Després que firméssim l'acord amb en Vanger, en Christer i jo vam haver de decidir si comunicàvem a tot el personal que ja no corríem el risc d'enfonsar-nos aquesta tardor o…

—O si ho explicàveu només a uns quants.