Stieg Larsson - Els homes que no estimaven les dones

—Necessito preguntar-li què passarà ara —va dir en Blomkvist.

En Frode va alçar la vista.

—No canvia res pel que fa a les condicions de la seva feina. Estan estipulades al contracte, que té validesa fins a la fi d'any, tant si en Henrik viu com si mor. No cal que s'hi amoïni.

—No, no és això el que volia dir. Em pregunto a qui he de presentar els meus informes en la seva absència. En Frode va sospirar.

—Mikael, vostè sap tan bé com jo que tota aquesta història de la Harriet només és un entreteniment per a en Henrik. —No n'estigui tan segur, Dirch. —Què vol dir?

—He trobat pistes noves —va dir en Blomkvist—. Vaig dir-l'hi a en Henrik ahir. Em sap molt de greu, però potser això va ajudar a provocar-li l'atac de cor.

En Frode se'l va quedar mirant d'una manera estranya.

—Vostè deu estar de broma, deu…

En Blomkvist va fer que no amb el cap.

—Darrerament he trobat informació important sobre la desaparició de la Harriet. El que m'amoïna és que no hem concretat mai a qui he de presentar els meus informes si en Henrik no hi és.

—Me'ls pot presentar a mi.

—D'acord. He de seguir aquesta pista. N'hi puc fer cinc cèntims ara mateix?

En Blomkvist va explicar el que havia descobert amb tanta concisió com li va ser possible, i va mostrar a en Frode la sèrie de fotografies de Jàrnvàgsgatan Aleshores li va referir com la seva filla havia resolt el misteri dels noms de l'agenda. Finalment, tal com havia fet el dia abans amb en Vanger, va exposar la relació amb l'assassinat de la Rebecka Jacobsson (R. J.) l'any 1949.

L'única informació que es va guardar per a ell mateix era allò del rostre de la Cecília Vanger a la finestra de la Harriet.

Havia de parlar amb ella abans de deixar-la en una posició en què la poguessin considerar sospitosa d'alguna cosa.

El front d'en Frode es va omplir d'arrugues de preocupació.

—De debò pensa que l'assassinat de la Rebecka té alguna cosa a veure amb la desaparició de la Harriet?

—Sembla improbable, hi estic d'acord, però el fet és que la Harriet va escriure les inicials «R. J.» a la seva agenda al costat de la citació de les lleis de l'Antic Testament sobre sacrificis en forma d'holocaust. La relació amb la família Vanger era incontestable… la noia treballava per al seu grup.

—Però quina relació té amb la Harriet?

—Encara no ho sé. Però vull esbrinar-ho. Li explicaré a vostè tot el que hauria explicat a en Henrik. Haurà de decidir per ell.

—Potser n'haurem d'informar la policia.

—No. O, almenys, no sense el consentiment d'en Henrik. El cas de la Rebecka fa molt de temps que va prescriure i la investigació de la policia estava tancada. No reobriran un cas al cap de cinquanta-quatre anys.

—Entesos. Què pensa fer, doncs?

En Blomkvist va rodejar la taula de la cuina.

—Primer de tot, vull seguir la pista de la fotografia. Si sabéssim què era el que va veure la Harriet… potser és la clau de tot plegat. Necessito un cotxe per anar a Norsjò i seguir aquesta pista fins on sigui que em dugui. I també vull aprofundir en cadascun dels versets del Levític. Hem establert una relació amb un assassinat. Ens queden quatre versets més, possiblement quatre pistes. I per fer-ho… necessito ajuda.

—Quina mena d'ajuda?

—Necessito un ajudant amb prou paciència per buscar a les hemeroteques «Magda», «Sara» i altres possibles noms.

Si l'encerto en pensar que la Rebecka no va ser l'única víctima.

—Vol dir que té la intenció que algú més sàpiga…

—De cop i volta se'ns ha girat una bona feinada. Si jo fos un agent de policia a càrrec d'una investigació, dividiria les hores i els recursos, i delegaria feina en altres. Necessito un professional que sàpiga d'arxivística i en qui es pugui confiar.

—Ho entenc… De fet, crec que conec algú d'allò més competent —va comentar en Frode. I abans de poder penedir-se'n, va afegir—: Es la persona que el va investigar a vostè.

—Qui? Que va fer què? —va demanar en Blomkvist. —Res. Només pensava en veu alta —va replicar en Frode. Em faig vell, va pensar.

—Va fer que algú m'investigués?

—No sigui tan melodramàtic, Mikael. Volíem contractar-lo i simplement vam comprovar quina mena de persona era vostè.

—Per això en Henrik sempre sembla que sàpiga exactament per on agafar-me. I aquesta investigació va ser gaire exhaustiva?

—Força exhaustiva, sí.

—Va furgar en els problemes de Millenniun. En Frode va arronsar les espatlles. —Estava d'actualitat.

En Blomkvist va encendre una cigarreta. Era la cinquena del dia.

—Un informe per escrit?

—Mikael, no cal donar-hi tanta importància.

—Vull llegir l'informe —va replicar ell.

—Au, vinga, no hi ha res de l'altre món. Volíem assegurar-nos de qui era abans de contractar-lo.

—Vull llegir l'informe —va insistir en Blomkvist.

—Només en Henrik ho pot autoritzar.

—Ah, sí? Aleshores li diré una cosa: o tinc aquest informe a les mans d'aquí a una hora, o plego. Agafaré el tren de la nit a Estocolm. On és l'informe?

Tots dos homes es van mirar als ulls per uns instants. Llavors en Frode va sospirar i va desviar la mirada.

—Al meu despatx, a casa.

El cas Harriet Vanger constituïa, sens dubte, la història més estranya en què Mikael Blomkvist s'havia involucrat mai. En general, el darrer any, des del moment que va publicar el reportatge sobre Hans-Erik Wennerstròm, no havia estat més que un llarg viatge en muntanya russa, sobretot la part de caiguda lliure. I, pel que semblava, encara no havia acabat.

En Frode havia ficat la pota fins al fons. No va ser fins a les sis de la tarda que en Blomkvist va tenir l'informe de la Lisbeth Salander a les mans. Eren vuitanta pàgines amb dotzenes d'articles fotocopiats, certificats i altres documents amb detalls de la seva vida i carrera.

Va ser una experiència estranya veure's descrit en una mena de barreja de biografia i informe dels serveis secrets. A mesura que llegia se sorprenia més per la minuciositat de l'informe. La Lisbeth Salander havia indagat en detalls que ell considerava enterrats i oblidats feia molt de temps. Fins i tot havia rebuscat en la relació de joventut amb una dona que havia estat una sindicalista arrauxada i que ara es dedicava a la política. «Amb qui carai va parlar?» Havia trobat allò de la banda de rock, Bootstrap, que segurament avui ja ningú no recordava. Havia investigat fins a l'últim cèntim de les seves finances. «Com collons ho ha fet?»

Com a periodista, en Blomkvist feia molts anys que es dedicava a la recerca d'informació sobre gent i podia jutjar la qualitat de la feina feta des d'un punt de vista professional. No hi havia dubte que aquesta tal Salander en sabia un niu, d'investigar. Fins i tot dubtava que ell mateix hagués estat capaç d'elaborar un informe comparable sobre algú completament desconegut per a ell.

També va veure que mai no hi havia hagut cap raó perquè ell i l'Erika mantinguessin les distàncies en presència d'en Vanger; l'home ja estava al corrent de la seva prolongada relació i del triangle que formaven amb en Lars Beckman. L'informe avaluava amb una exactitud inquietant l'estat de comptes de Millennium; en Vanger sabia el destret pel qual passaven quan s'havia posat en contacte amb la Berger. «A què juga en realitat?»

L'afer Wennerstròm estava resumit a grans trets, però era evident que qui havia redactat l'informe havia assistit a part del judici. La Salander s'interrogava per l'estranya negativa d'en Blomkvist a pronunciar-se durant les sessions. «Molt perspicaç, aquesta tia.»

Al cap d'un instant en Mikael es va redreçar, amb prou feines es podia creure el que llegien els seus ulls. La Salander havia escrit un breu paràgraf en què donava entenent el que passaria després del judici. Havia reproduït paraula per paraula el comunicat de premsa que ell i l'Erika havien fet públic després de la seva renúncia com a editor de Millennium.