Stieg Larsson - Els homes que no estimaven les dones

—No sóc jo, qui ve aquí d'amagat a la nit —li va etzibar en Harald Vanger amb un somriure esdentegat. Li pudia l'alè. En Blomkvist el va esquivar i va continuar pel carrer sense mirar enrere. Va trobar en Vanger al seu gabinet.

—Acabo de tenir el plaer de conèixer el teu germà —va dir en Mikael.

—En Harald? Vaja, vaja. Així doncs, ha gosat sortir. Ho fa un parell de vegades a l'any.

—He anat a trucar a la porta de la Cecília quan he sentit una veu al meu darrere dient, i cito textualment: «La teva puta no és a casa.» Fi de la citació.

—Fa molt per en Harald —va comentar en Henrik tranquillament.

—Ha dit puta a la seva filla, per l'amor de Déu!

—Fa anys que ho fa. Per això no es parlen gaire.

—Per què li diu això?

—La Cecília va perdre la virginitat als 21 anys. Va passar aquí, a Hedestad, arran d'un embolic d'estiu, l'any següent a la desaparició de la Harriet.

—I doncs?

—Doncs que l'home de qui es va enamorar resulta que es deia Peter Samuelsson. Era consultor financer del grup Vanger. Un nano brillant. Actualment treballa per a ABB. El tipus d'home que m'hauria fet sentir molt orgullós de tenir com a gendre si ella hagués sigut la meva filla. En Harald li va mesurar el crani o va comprovar el seu arbre genealògic, o alguna cosa per l'estil, i va descobrir que era jueu en una quarta part.

—Collons…!

—Des d'aleshores que li diu puta. —Sabia que la Cecília i jo hem…

—Al poble probablement ho sap tothom, amb la possible excepció de la Isabella, perquè ningú amb dos dits de front no li diria res, i gràcies a Déu la dona és prou assenyada per ficar-se al llit a les vuit cada vespre. En Harald, en canvi, segurament ha seguit cada pas que has fet.

En Blomkvist es va asseure; semblava desconcertat.

—Vols dir que tothom sap…

—Es clar.

—I no et fa res?

—Benvolgut Mikael, no és assumpte meu. —On és la Cecilia?

—El trimestre s'ha acabat. Dissabte va marxar a Londres per anar a veure la seva germana i després marxava de vacances a… hum…, em penso que a Florida. Tornarà d'aquí a un mes.

En Blomkvist encara se sentia més desconcertat.

—Per dir-ho d'alguna manera, hem deixat córrer la nostra relació durant un temps.

—Això tinc entès; però, igualment, no és assumpte meu. Com portes la feina?

En Blomkvist es va servir un cafè del termos d'en Vanger.

—Crec que he trobat noves dades.

En Blomkvist treure l'iBook de la bossa i va recórrer la sèrie d'imatges que mostrava com havia reaccionat la Harriet a Jàrnvàgsgatan. Va explicar com s'havia fixat en els espectadors de la càmera i en el cotxe amb l'adhesiu de la Fusteria Norsjò. En acabat, en Vanger va voler veure les fotografies novament. Quan va alçar la vista de l'ordinador, tenia la cara grisa. En Blomkvist es va alarmar tot d'una i va posar una mà a l'espatlla d'en Vanger. L'home li va indicar que no passava res i va seure en silenci una estona.

—Has aconseguit el que jo considerava impossible. Has trobat una cosa completament nova. Què penses fer ara?

—Vull veure aquesta instantània, si encara es conserva. No va esmentar el rostre de la finestra.

Quan en Blomkvist se'n va anar, en Harald Vanger ja havia tornat a la seva cova. En tombar la cantonada, va trobar algú al porxo de la caseta de fusta, assegut d'esquena i llegint un diari. Per una fracció de segon, es va pensar que era la Cecília, però la noia de cabells foscos del porxo era la seva filla.

—Hola, papa —va dir la Pernilla Abrahamsson. En Mikael la va abraçar una bona estona. —D'on carai surts, tu, ara?

—De casa, evidentment. Vaig cap a Skellefteà. Que em puc quedar a passar la nit?

—Es clar, però com has vingut?

—La mama sabia on eres, i he preguntat al Cafè si sabien on t'estaves. La dona m'ha indicat exactament quina casa era. Te n'alegres, de veure'm?

—I és clar que sí. Entra. M'hauries d'haver avisat, així hauria comprat alguna cosa bona per menjar o el que fos.

—M'ha agafat un rampell i m'he desviat per venir. Et volia felicitar perquè has sortit de la presó, però no em vas trucar.

—Em sap greu.

—No passa res… La mama em va dir que sempre estàs capficat en les teves coses. —Això et diu de mi?

—Més o menys. Però tant se val. Encara t'estimo. —Jo també t'estimo, però ja saps… —Ja ho sé. Ara ja sóc gran.

En Mikael va preparar te i pastes.

El que havia dit la seva filla era cert. Ja no era cap nena petita; gairebé tenia disset anys, i pràcticament era una dona adulta. Havia d'aprendre a deixar de tractar-la com a una criatura.

—I doncs, com és?

—Com és el què?

—La presó.

Ell se'n va riure.

—Em creuries si et digués que va ser com fer unes vacances pagades amb tot el temps que volia per pensar i escriure?

—Es clar. Diria que no hi ha d'haver gaire diferència entre una presó i un monestir; la gent sempre va als monestirs per canviar.

—Bé, tu ho has dit. Espero que no t'hagi comportat cap problema que el teu pare fos a la garjola.

—De cap manera. Estic orgullosa de tu, i mai no desaprofito l'oportunitat de fanfarronejar perquè vas anar a la presó per les teves conviccions.

—Per les meves conviccions?

—Vaig veure l'Erika a la tele.

—Pernilla, no sóc innocent. Em sap greu no haver parlat amb tu sobre el que va passar, però no em van condemnar injustament. El tribunal va dictar sentència basant-se en el que es va dir durant el judici.

—Però tu no vas explicar en cap moment la teva versió dels fets.

—No, perquè va resultar que no tenia cap prova.

—Entesos. Aleshores, respon a la meva pregunta: en Wennerstròm és un pocavergonya, sí o no?

—Es un dels pitjors pocavergonyes que m'he trobat.

—Amb això en tinc prou. T'he portat un regal.

Va treure un paquet de la bossa. Ell el va obrir; era un CD: The Best of the Eurythmics. La Pernilla sabia que era un dels seus grups preferits. Ell el va posar a l'iBook i van escoltar «Sweet Dreams» junts.

—Com és que vas a Skellefteà?

—Convivències de la catequesi amb una congregació que es diu La Llum de la Vida —va contestar la Pernilla com si fos la cosa més natural del món.

En Blomkvist va sentir una esgarrifança que li va recórrer tota l'esquena. De sobte prenia consciència de fins a quin punt s'assemblaven la seva filla i la Harriet Vanger. La Pernilla tenia 16 anys, precisament la mateixa edat que la Harriet quan va desaparèixer. Totes dues tenien un pare absent. Totes dues se sentien atretes pel fanatisme religiós de tèrboles sectes: la Harriet, pels pentecostals, i la Pernilla, per un grup tan estrambòtic que tenia els nassos d'anomenar-se La Llum de la Vida.

No sabia com afrontar el nou interès de la seva filla per la religió. Tenia por de coartar-li el dret de prendre les seves pròpies decisions. No obstant això, La Llum de la Vida era justament el tipus de secta que Millennium no dubtaria a deixar com un drap brut. A la primera oportunitat que se li presentés, en parlaria amb la seva mare.

La Pernilla va dormir al llit, i ell es va embolicar amb mantes i va passar la nit al banc de la cuina. Es va llevar amb torticoli i els músculs adolorits. La Pernilla estava impacient per continuar el viatge, de manera que ell va preparar l'esmorzar i la va acompanyar a l'estació. Tenien poc temps, al Cafè van demanar un parell de cafès per emportar en un got de plàstic i van seure en un banc al final de l'andana mentre la feien petar sobre tota mena de coses. Fins que ella va dir:

—La idea que vagi a Skellefteà no et fa gaire el pes, oi? —Ell no sabia què dir—. No és gens perillós. De tota manera, tu no ets creient, oi?