Stieg Larsson - Els homes que no estimaven les dones

El Hedestads-Kuriren es va fundar l'any 1922 i el departament fotogràfic existeix des del 1937. El magatzem de les golfes del Hedestads-Kuriren conté uns mil dos-cents classificadors organitzats, com deia la Blomberg, segons la data. Els negatius del setembre del 1966 es guardaven en quatre classificadors de cartró barat.

—Com ho fem? —va dir en Blomkvist—. Necessito un negatoscopi i fer còpies de tot el que em pugui interessar.

—Ja no tenim cambra fosca. Tot s'escaneja. Sap com fer anar un escànner de negatius?

—Sí, m'agrada la fotografia i tinc un escànner de negatius Agfa. Treballo amb Photoshop.

—Aleshores fa servir el mateix equipament que nosaltres.

La Blomberg el va guiar amb una volta ràpida per la petita redacció, li va oferir una cadira al davant d'un negatoscopi i va engegar un ordinador i un escànner Tot seguit li va ensenyar on era la màquina dels cafès, a la sala del menjador. Van acordar que en Blomkvist es podia quedar tot sol treballant, però que li havia de trucar quan volgués marxar de la redacció perquè ella vingués a tancar amb clau i a activar l'alarma. Llavors el va deixar amb un alegre «que s'ho passi bé».

En aquella època el Hedestads-Kuriren tenia dos fotògrafs. El que cobria el torn aquell dia era en Kurt Nylund, que en Blomkvist ja coneixia. En Nylund tenia uns 20 anys el 1966. Després va anar a viure a Estocolm i es va fer famós treballant com a fotògraf independent per a l'agència Pressens Bild, de Marieberg. Els seus camins s'havien encreuat diverses vegades durant els anys noranta, quan Millennium havia treballat amb fotografies de Pressens Bild. El recordava com un home de cara angulosa i cabells fins. El dia de la desfilada, en Nylund havia emprat pellícula de poca sensibilitat, amb no gaire gra, la que feien servir molts fotògrafs de premsa.

En Blomkvist va treure els negatius de les fotos del jove Nylund i els va posar al negatoscopi. Va examinar amb lupa negatiu rere negatiu. Llegir negatius és una mena d'art que exigeix una certa experiència, cosa que en Blomkvist no tenia. Per determinar si la fotografia contenia informació de valor, tenia pensat escanejar cadascuna de les fotografies i examinar-la a la pantalla de l'ordinador. Li caldrien hores. Així doncs, va fer una repassada general de les fotografies que potser li interessarien.

Va començar amb totes les de l'accident. La collecció d'en Vanger era incompleta. La persona que havia copiat la sèrie (possiblement en Nylund en persona) se n'havia descuidat prop de trenta que ni eren borroses ni de tan mala qualitat per no considerar-les dignes de publicació.

En Blomkvist va apagar l'ordinador del Hedestads-Kuriren i va connectar l'escànner Agfa al seu propi iBook. Es va passar dues hores escanejant la resta de fotografies.

Una li va cridar l'atenció de seguida. En algun moment entre les 15.10 i les 15.15, just quan la Harriet s'havia esfumat, algú havia obert la finestra de la seva habitació. En Vanger havia intentat debades esbrinar qui era. En Blomkvist tenia a la pantalla una fotografia que es devia haver pres exactament en el moment en què es va obrir la finestra. Hi havia una figura i un rostre, per bé que desenfocats. Va decidir que una anàlisi més detallada podia esperar fins que hagués escanejat totes les imatges.

A continuació, va examinar les fotografies de les celebracions del dia de la desfilada. En Nylund havia gastat sis rodets, aproximadament dues-centes fotos. Hi havia una gentada interminable formada per quitxalla amb globus, adults, l'ambient dels carrers amb venedors de salsitxes de frankfurt, la desfilada en si, un artista en un escenari i un lliurament de premis.

En Blomkvist va optar per escanejar tota la collecció sencera. Sis hores més tard, tenia un arxiu amb noranta imatges, però es veuria obligat a tornar.

A les nou del vespre va trucar a la Blomberg, li va donar les gràcies i va agafar l'autobús cap a casa, a l'illa de Hedeby.

Va tornar a la redacció diumenge a les nou del matí. Encara estava buida quan la Blomberg el va deixar entrar. No s'havia adonat que era el pont de Pentecosta i que el diari no sortiria fins dimarts. Es va passar tot el dia escanejant fotografies. A les sis de la tarda encara n'hi quedaven quaranta de la desfilada del Dia de la Infància. En Blomkvist havia examinat els negatius i havia decidit que els primers plans de rostres de nens bufons o d'un artista dalt de l'escenari simplement no s'ajustaven al seu objectiu. El que havia escanejat era l'ambient del carrer i la multitud.

En Blomkvist es va passar la festa de Pentecosta repassant el nou material. Va fer dues descobertes. La primera el va omplir de consternació. La segona va fer que se li disparés el cor.

La primera era el rostre de la finestra de la Harriet Vanger. La fotografia havia quedat borrosa per culpa del moviment i, per tant, l'havien exclòs de la sèrie original. El fotògraf s'havia situat al turó de l'església i havia mirat cap al pont. Els edificis eren al fons. En Mikael va enquadrar la imatge perquè només sortís la finestra i aleshores va ajustar el contrast i va augmentar la nitidesa fins a assolir el que considerava la millor qualitat d'imatge possible.

El resultat va ser una imatge granulosa, amb una escala de grisos mínima, que mostrava una cortina, part d'un braç i un rostre imprecís en forma de mitja lluna un xic retirat cap a l'interior de l'habitació.

Aquella cara no era de la Harriet Vanger, que tenia els cabells negres com l'atzabeja, sinó la d'una persona de cabells rossos.

Era impossible distingir clarament els trets facials, però estava segur que es tractava d'una dona; la part menys enfosquida del costat de la cara continuava fins al nivell de les espatlles i insinuava una cabellera de dona. Una dona que duia roba de colors clars.

En va calcular l'alçada en relació amb la finestra: era una dona d'aproximadament metre setanta.

Va clicar al damunt d'altres imatges de l'accident, i una persona encaixava amb aquella aparença: una Cecília Vanger de 20 anys.

En Kurt Nylund havia fet divuit fotografies des de la finestra de la boutique Sundstròm. La Harriet sortia en disset. Ella i les seves companyes de classe havien arribat a Jàrnvàgsgatan al mateix moment en què en Nylund havia començat a fer fotos. En Blomkvist calculava que les fotografies s'havien pres en un lapse de cinc minuts. A les primeres, la Harriet i les amigues baixaven pel carrer enquadrat. Des de la foto 2 a la 7, hi apareixien aturades tot contemplant la desfilada. Tot seguit s'havien desplaçat prop de sis metres carrer avall. A les últimes fotos, que potser s'havien pres una estona més tard, les noies ja no hi eren.

En Blomkvist va editar un seguit de fotografies per enquadrar la meitat superior de la Harriet i les va manipular per aconseguir el millor contrast. Va desar-les en un arxiu diferent, va obrir el programa Graphic Converter i va activar la funció de diaporama. L'efecte era el d'una pellícula muda discontínua on cada fotograma apareixia durant dos segons.

La Harriet arriba, imatge de perfil. La Harriet s'atura i mira carrer avall. La Harriet gira la cara cap al carrer. La Harriet obre la boca per dir alguna cosa a la seva amiga. La Harriet riu. La Harriet es toca l'orella amb la mà esquerra. La Harriet somriu. La Harriet tot d'una sembla sorpresa, amb el rostre girat en un angle de vint graus a l'esquerra de la càmera La Harriet, amb els ulls esbatanats, deixa de somriure. La boca de la Harriet forma una fina línia. La Harriet concentra la mirada. Al seu rostre es pot llegir… què? Pena, consternació, fúria? La Harriet abaixa els ulls. La Harriet ja no hi és.

En Blomkvist va passar la seqüència una vegada i una altra.

Confirmava amb força rotunditat la teoria que havia formulat ell. Alguna cosa va passar a Jàrnvàgsgatan.