Stieg Larsson - Els homes que no estimaven les dones

—Ja veig que la crònica familiar deu haver arribat al capítol sobre la Harriet.

—Només hi volia donar un cop d'ull…

En Martin va tornar amb la clau en un minut.

—No et fa res, doncs?

—Pel que fa a mi, t'hi pots installar si vols. Si no tenim en compte que es troba a l'altra punta de l'illa, és més bonic que el lloc on t'estàs.

En Blomkvist va preparar cafè i sandvitxos. Abans de marxar va omplir una ampolla d'aigua i va ficar la carmanyola amb el dinar dins d'una motxilla que es va penjar en una espatlla. Va seguir un estret sender envaït per l'herba i va fer cap a una obaga a la vora de l'aigua. Des d'allà es tenia una meravellosa vista de la badia on desembocava el Hede, amb el port esportiu de Hedestad a la banda esquerra i el port comercial a la dreta.

El va sorprendre que ningú no hagués volgut anar a viure a la cabana d'en Gottfried. Es tractava d'una construcció rústica feta amb troncs de color fosc, una teulada vermella i marcs verds, amb un petit porxo a l'entrada principal. S'havia descurat el manteniment de la caseta i del jardí. La pintura de les portes i de les finestres saltava i el que hauria d'haver estat gespa era un herbassar d'un metre d'altura. Per desbrossar-lo hauria calgut una jornada sencera de dura feina amb la falç i la serra.

En Blomkvist va obrir la porta amb la clau i va treure la balda dels finestrons per obrir-los des de dins. L'estructura semblava la d'un vell graner d'uns trenta-cinc metres quadrats. L'interior estava acabat amb taulons i formava una espaiosa peça única amb grans finestres que donaven al mar a banda i banda de la porta d'entrada. Al fons, una escala duia a unes golfes obertes, habilitades com a dormitori a la part superior de la cabana, que ocupaven la meitat de l'espai. A sota de l'escala hi havia un forat amb una cuina de gas propà, un taulell i una aigüera. El mobiliari era bàsic: a l'esquerra de la porta hi havia un banc encastat a la paret i un escriptori corcat; i per sobre, una llibreria amb prestatges de fusta de teca. Més enllà, al mateix costat, es dreçava un armari gran. A la dreta de la porta es veia una taula rodona amb cinc cadires de fusta i, just a la meitat de la paret, una llar de foc.

La cabana no tenia electricitat; en comptes d'això, hi havia uns quants quinqués de querosè. A l'ampit d'una finestra hi havia un vell transistor Grundig. L'antena estava trencada. En Blomkvist va prémer el botó, però les piles estaven esgotades.

Va pujar per l'estreta escala i va donar un cop d'ull a les golfes que feien de dormitori: un llit de matrimoni, un matalàs sense llençols, una tauleta de nit i una calaixera.

En Blomkvist va passar una estona tafanejant per la cabana. La calaixera era buida, llevat d'alguns tovallons, estovalles i llençols que feien pudor de florit. A l'armari hi va trobar roba de treball, un parell de granotes, botes de goma, unes vambes i un llum de petroli. Als calaixos de l'escriptori hi havia paper d'escriure, diversos llapis, un bloc d'apunts, un joc de cartes i punts de llibre. L'armari de la cuina contenia plats, tasses, gots, espelmes i uns quants paquets de sal, bossetes de te i coses per l'estil. En un calaix de la taula hi havia els coberts.

Va trobar els únics rastres de caràcter intellectual a la llibreria que hi havia a sobre de l'escriptori. En Blomkvist hi va acostar una cadira i s'hi va enfilar per veure què contenien els prestatges. A l'inferior hi havia números vells de Se, Rekordmagasinet, Tidsfordriv i Lektyr de la darreria dels anys cinquanta i seixanta. També hi havia uns quants exemplars del Bildjournalen del 1965 i 1966, Mitt Livs Novell i alguns còmics: Gian, Fantomen i Romans. Va obrir un número de Lektyr del 1964 i va somriure en veure el posat relativament innocent de la noia nua.

Pel que feia als llibres, prop de la meitat eren edicions de butxaca de novelles de misteri de la collecció Manhattan, de l'editorial Wahlstròm: Mickey Spillane amb títols com ara Petó mortal, guarnits amb les clàssiques cobertes de Bertil Hegland. També hi va trobar una dotzena de llibres de Kitty, alguns títols d'Els cinc, d'Enid Blyton, i un volum d'Els bessons detectius, de Sivar Ahlrud: Misteri al metro. Va somriure amb nostàlgia. Tres llibres d'Astrid Lindgren: Els nens de Bullerbyn, Superdetectiu Blomkvist i Pippi Calcesllargues. Al prestatge de dalt de tot hi havia un llibre sobre la ràdio d'ona curta, dos llibres d'astronomia, una guia d'ocells, un llibre titulat L'imperi del mal, sobre la Unió Soviètica, un llibre sobre la guerra d'Hivern a Finlàndia, el catecisme de Luter, el llibre d'himnes de l'Església sueca i la Bíblia.

Va obrir la Bíblia i va llegir a la guarda interior: «Harriet Vanger, 12 de maig del 1963.» Era la Bíblia de la seva confirmació. Compungit, el va tornar a desar al prestatge.

Al darrere de la cabana hi havia un cobert de fusta per guardar les eines, amb una dalla, un rastell, un martell i una caixa gran amb serres, ribots i altres eines. Es va emportar una cadira al porxo i es va servir cafè del termos. Va encendre una cigarreta i va contemplar la badia de Hedestad a través de la pantalla del bosc.

La cabana d'en Gottfried era molt més modesta del que s'havia esperat. Aquest era, doncs, l'indret on el pare d'en Martin i la Harriet s'havia retirat quan el matrimoni amb la Isabella havia fet aigües cap a la fi dels anys cinquanta. Havia convertit aquesta cabana en la seva llar i aquí era on bevia fins a emborratxar-se. I allà baix, a prop del moll, s'havia ofegat. La vida a la cabana probablement era agradable a l'estiu, però quan la temperatura baixava per sota dels zero graus hi devia fer un fred de por. Segons el que fi havia explicat en Henrik, en Gottfried va continuar treballant al grup Vanger (amb interrupcions a causa de les terribles borratxeres) fins al 1964. El fet que fos capaç de viure a la cabana de manera més o menys permanent i que, malgrat tot, aparegués a la feina afaitat, net i amb americana i corbata mostrava que tenia una certa disciplina personal.

A més, aquest també era el lloc que la Harriet havia visitat amb tanta freqüència, i per això havia estat un dels primers on l'havien buscada. En Vanger li havia explicat que durant l'últim any la Harriet havia vingut sovint a la cabana, segons semblava per passar tranquilla els caps de setmana o les vacances. L'últim estiu havia viscut aquí tres mesos, tot i que anava al poble cada dia. L'Anita Vanger, la germana de la Cecilia, hi havia passat sis setmanes amb ella.

Què havia fet aquí tota sola? Les revistes Mitt Livs Novell i Romans, a més dels llibres de Kitty, devien ser seus. Potser el bloc d'apunts també. I per descomptat, la Bíblia.

Havia volgut sentir-se a prop del seu pare perdut, i allò havia estat un període de dol que necessitava passar? O tenia a veure amb les seves inquietuds religioses? La cabana exigia unes condicions de vida espartanes… volia viure en una mena de convent?

En Blomkvist va seguir la costa en direcció sud-est, però el camí quedava interromput per tants barrancs i tantes bardisses que gairebé era intransitable. Va tornar a la cabana i va enfilar el camí de tornada a Hedeby. Segons el mapa, hi havia un sender a través del bosc fins a un indret que anomenaven el Fortí. Va trigar vint minuts a trobar-lo a causa del sotabosc. El Fortí era el que quedava de les defenses costaneres de la Segona Guerra Mundial: búnquers amb trinxeres escampades al voltant d'una edificació de comandament. Tot estava cobert d'herbei i matolls.

Va recórrer un caminoi fins a un cobert per guardar barques. A la vora, va trobar un Pettersson enfonsat. Va tornar al Fortí i va seguir el sender fins a una tanca; havia arribat a Òstergàrden des de l'altra banda.

Va seguir el viarany sinuós a través del bosc, més o menys parallel als camps d'Òstergàrden. Es feia difícil continuar; hi havia trams entollats i es veia obligat a vorejar-los. Finalment va arribar a una bassa i, més enllà, a un graner. Pel que podia veure, el sender s'acabava aquí, a un centenar de metres del camí a Òstergàrden.