Stieg Larsson - Els homes que no estimaven les dones

Li van comunicar el seu alliberament tan sols un dia abans. En Sarowsky el va fer cridar al seu despatx i van brindar amb aiguardent.

En Blomkvist va anar directament a la seva caseta de Hedeby. Quan va pujar els esglaons de l'entrada, va sentir un miol i es va trobar el gat marró vermellós que l'esperava.

—D'acord, pots entrar —va dir ell—. Però no tinc llet encara.

Va desfer l'equipatge. Era com si hagués estat de vacances i es va adonar que, de fet, trobava a faltar la companyia d'en Sarowsky i els seus companys de presó. Semblava una bestiesa, però la temporada a Rullàker tampoc no havia estat tan malament i l'havien alliberat d'una manera tan inesperada que no havia tingut temps d'avisar ningú.

Passaven de les sis de la tarda. Es va afanyar a arribar-se al Konsum per comprar queviures abans que tanquessin. Quan va tornar a casa va trucar a l'Erika. Un missatge deia que no estava disponible. Li va demanar que li truqués l'endemà.

Llavors va arribar-se fins a la casa del seu patró. Va trobar en Vanger a la planta baixa. El vell va arquejar les celles amb sorpresa en veure en Mikael.

—Que t'has evadit?

—M'han deixat anar abans del compte.

—Quina sorpresa!

—Per a mi també. Ho vaig saber ahir a la nit.

Es van mirar uns quants segons. Aleshores el vell va sorprendre en Blomkvist envoltant-lo amb els braços i fent-li una forta abraçada.

—Estava a punt de fer un mos. Apunta-t'hi.

L'Anna va portar una gran quantitat de pastes de cansalada amb nabius. Van seure al menjador i van xerrar durant gairebé dues hores. En Blomkvist li va explicar fins on havia arribat amb la crònica de la família i on hi havia els forats i les llacunes. No van parlar gens ni mica de la Harriet, però en Vanger l'hi va explicar tot sobre Millennium.

—Vam tenir una reunió de la junta. La senyoreta Berger i el vostre soci, en Malm, van ser prou amables per venir a fer dues reunions aquí dalt, i en Dirch em va representar a una reunió a Estocolm. Tant de bo fos uns anys més jove, però la veritat és que em resulta massa esgotador viatjar fins tan lluny. Miraré de baixar a l'estiu.

—No hi ha cap raó per no fer les reunions aquí dalt —va replicar en Blomkvist—. I doncs, com et prova ser copropietari de la revista?

En Vanger li va fer un somriure irònic.

—Ben mirat, és el més divertit que he fet des de fa anys. He donat una ullada a la situació financera i no sembla tan dolenta. No hi hauré de posar tants diners com em pensava… el forat entre ingressos i despeses s'està reduint.

—Aquesta setmana he parlat amb l'Erika. Diu que els ingressos per publicitat s'estan recuperant.

—Comencen a redreçar-se, sí, però caldrà temps. Al principi les companyies del grup Vanger van comprar una pila d'anuncis a pàgina sencera. Però dos antics anunciants, un de telefonia mòbil i l'altre una agència de viatges, ja hi han tornat. —Va fer un ample somriure—. També estem fent una mica de boca-orella entre els enemics d'en Wen-nerstròm. I creu-me, la llista és llarga.

—Heu tingut notícies directes d'en Wennerstròm?

—Home, en realitat, no. Però hem filtrat que en Wennerstròm està organitzant el boicot contra Millennium, i això el fa quedar com un rancorós. Un periodista de Dagens Nyheter diu que l'hi va preguntar i li va respondre de mala manera.

—Tot això et diverteix, oi?

—Divertir no és la paraula. Ho hauria d'haver fet ja fa molts anys.

—Què hi ha entre tu i en Wennerstròm, de tota manera?

—No hi insisteixis. Ja ho esbrinaràs al final de l'any.

Quan en Blomkvist va deixar en Vanger, al voltant de les nou, l'aire duia un cert ambient de primavera. A fora era fosc, i va dubtar un moment. Aleshores es va desviar del seu camí i va anar trucar a la porta de la Cecília.

No estava segur de què s'esperava. La Cecília va obrir molt els ulls i de seguida va semblar incòmoda mentre el deixava passar al rebedor. Es van quedar allà palplantats, de cop i volta insegurs l'un de l'altre. Ella també li va preguntar si s'havia evadit, i ell li va explicar la situació.

—Només et volia saludar. Que interrompo res?

Ella va defugir la seva mirada. En Mikael va notar de seguida que no estava gaire contenta de veure'l.

—No… no, entra. Et vindria de gust un cafè?

—Es clar.

La va seguir a la cuina. Ella li va donar l'esquena mentre omplia la cafetera amb aigua. Ell li va posar una mà a l'espatlla i ella es va encarcarar.

—Cecília, qualsevol diria que no et ve de gust convidar-me a un cafè.

—No t'esperava fins d'aquí a un mes —va contestar ella—. M'has sorprès.

Ell la va fer girar per poder-la mirar a la cara. Van restar un moment en silenci. Ella encara no el volia mirar als ulls.

—Cecília. Deixa córrer el cafè. Què passa? Ella va remenar el cap i va deixar escapar un profund sospir.

—Mikael, m'agradaria que marxessis. No em facis preguntes. Simplement, vés-te'n.

En Mikael al principi va tornar cap a la caseta de fusta, però es va aturar a la porta, indecís. En comptes d'entrar-hi, va baixar fins a l'aigua, a prop del pont, i es va asseure en una roca. Es va fumar una cigarreta mentre s'ordenava els pensaments i es preguntava què podia haver canviat tan radicalment l'actitud de la Cecília cap a ell.

De sobte va sentir el soroll d'un motor i va veure un enorme iot blanc esmunyint-se dins del braç de mar per sota el pont. Quan va passar, en Mikael va veure que rere el timó hi havia en Martin Vanger, amb la mirada concentrada per evitar els esculls. El iot tenia dotze metres d'eslora, un mastodont impressionant. En Mikael es va posar dret i va agafar el camí de la platja. Va descobrir que ja hi havia unes quantes embarcacions a l'aigua en diversos amarra-dors, un assortiment de llanxes de motor i velers. Es veien uns quants Pettersson i una embarcació de classe IF que amb el pas del iot va capcinejar. Altres vaixells eren més grans i més cars; per exemple, hi havia un Hallberg-Rassy. En Mikael es va poder fer una idea dels mitjans econòmics dels aficionats a la navegació de Hedeby; sens dubte, en Martin Vanger tenia l'embarcació més gran i luxosa que hi havia a la vista.

Es va aturar al peu de casa la Cecília Vanger i va adreçar una mirada furtiva a les finestres del pis superior. Hi havia llum. Llavors va tornar a casa i es va fer cafè ell mateix. Va entrar al despatxet mentre esperava que bullís.

Abans de presentar-se a la presó, havia tornat la major part de la documentació d'en Henrik Vanger sobre la Harriet Li havia semblat una bona pensada no deixar-la dins d'una casa buida. Ara els prestatges semblaven desguarnits. De tots els informes, només s'havia quedat cinc llibretes d'en Henrik Vanger, que s'havia emportat a Rullàker i que ara se sabia de memòria. Va fixar-se en un àlbum de l'últim prestatge de la llibreria que s'havia descuidat allà.

El va agafar i se'l va endur a la taula de la cuina. Es va servir cafè i va posar-se a fullejar-lo.

Eren fotografies del dia que la Harriet havia desaparegut. La primera era la darrera fotografia de la Harriet, a la desfilada del Dia de la Infància de Hedestad. A continuació, hi havia unes cent vuitanta fotos molt nítides de l'accident al pont. Ja havia examinat les imatges una a una amb lupa en anteriors ocasions. I ara girava les pàgines gairebé distretament; sabia que no hi trobaria res que no hagués vist abans. De fet, tot d'una va sentir que ja estava tip de la inexplicable desaparició de la Harriet Vanger i va tancar l'àlbum de cop.

Neguitós, es va acostar a la finestra de la cuina i va escrutar la foscor.

Llavors va tornar a fixar-se en l'àlbum. No hauria sabut explicar la sensació, però un pensament li ballava pel cap, com si estigués reaccionant davant una cosa que tot just acabava de veure. Era com si un ésser invisible li hagués xiuxiuejat a l'orella fent que els cabells del clatell se li ericessin.